Mails per a Hipàtia

Hi ha vegades que et conviden a anar a fer una xerrada a un lloc i et trobes amb que et fan un autèntic regal. M’ha passat a Marata, a Les Franqueses del Vallès. Feia anys que em demanaven per anar a un cicle que organitzen cada any i ara ho he pogut fer. Vaig agafar el tren fins a Granollers, seguint una continuïtat urbana que no em deixà fins a la porta de l’estació. Però aleshores em van venir a cercar i en cinc minuts vaig canviar de món. Un paisatge rural que malgrat la nit es veia bell, una amabilitat i una franquesa fora de mida, una passió col·lectiva, un sentiment de comunitat envejable.

D’entrada vaig sopar a casa de l’organitzadora, un mas on hi conviuen diverses generacions. A taula un plat impressionant d’embotits fets per la iaia, de pernil curat per la mare, de truites, d’amanides i sobretot dues criatures rialleres, la Berta i la Sabina, que encomanen l’alegria de viure. Van riure, vam parlar de l’escola, em van ensenyar un treball que feien usant el nostre Diari de l’Escola i fins i tot vam compartir una cançó al piano. Un sopar per a recordar.

I després va venir la la sorpresa de trobar-me un centre cultural amb més de cent persones disposat a tindrem hores i hores xerrant però sobretot debatent amb ells en un ambient cordial i relaxat però enfilat en els arguments i punyent en les tesis. Més gent de la que viu al poble, per cert.

Vaig tornar a casa confortat i molt satisfet de l’estona que m’havien fet passar. I agraït pel glop de força col·lectiva que m’acabaven de regalar. 

M’he descarregat el Safari 4 i l’estic provant. No veig diferències enormes ni de velocitat de càrrega ni de funcionalitats. I les novetats són escasses. M’agrada molt, això sí, la finestra on pots posar fins a vint-i-quatre webs que van actualitzant-se elles soles. I encara més si li afegeixes el plug-in Glims, que et permet posar-ho a pantalla completa. Aleshores és prou espectacular. Els amics que tenen PC diuen que se sembla massa al Chrome. No ho sé perquè no l’he tastat.

Puge, mig endormiscat encara al metro. Em recolze en una de les baranes. Davant meu una xicota jove que em sembla que mastega un xiclet o alguna cosa així. No faig massa casa. Però de sobte note com una llum verda ix de dins seu. Ho veig de reüll mentre mire els titulars del diari i sent una esgarrifança com feia temps que no sentia. No m’atrevisc a mirar-la a la cara però finalment alce els ulls i, efectivament, quan mig obre la boca de dins seu emergeix una potent llum de color verd. Em mira, supose que vist que jo la mire i opte per moure’m cap a una altra banda del vagó. 

Quan arribe a la redacció ho explique nerviós. M’he trobat amb un alien al metro? Les més jovenetes de la casa riuen i diuen que això és un artilugi normal de les discoteques, on sembla que fa anys que es moda ballar amb llums eixint de dins la boca. Sec a la cadira no sé si confortat per haver esquivat el perill de morir desagnat i xuclat al metro o preocupat d’estar tan fora de l’ona. 

Concert impressionant ahir a Llíria. Miquel Gil, l’Orquestra Àrab de Barcelona, els xicons de vent de la Unió i el Botifarra, commemorant els 400 anys d’absència dels moriscos valencians. El pes del concert el portaren Miquel Gil i l’Orquestra. L’ampliació del grup que porta Miquel amb el trompeta David Pastor obre unes perspectives jazzístiques que reinventen les cançons amb una qualitat insuperable. 
Però el fenomen del moment és Botifarra a qui Miquel fa d’introductor, ambaixador i incitador. Portar un monstre de la música natural com ell als grans escenaris és més complicat que no sembla i anit es va veure en la prevenció que el xativí tenia a ocupar més espai en el concert malgrat que la gent el reclamava a crits i tot.
De fet la primera sensació ja la vaig tindre només entrar a Llíria. Han fet tantes rotondes noves i voltes que va arribar un punt que em vaig perdre. Em semblava que estava al Pla de l’Arc però no veia el Pavelló així que vam preguntar una gent que anava pel carrer on era l’Auditori. I la resposta va ser “Aneu a vore al Botifarra??”

(En la foto la meua colla fent de gruppie i reclamant l’atenció del cantaor per a la posteritat. I no vos perdeu la crònica del mestre frechina) 

Viatge llampec al País Basc per a fer una conferència al Soziolinguistak Klusterra. Els bascos fa temps que s’han apuntat a la traducció automàtica així que ells parlen en la seua llengua i jo els puc seguir en la dels nostres veïns comuns. Passe el dia, doncs, escoltant les altres ponències també, curiós i tafaner. M’apunte una dada que em sorprèn. Diu que les xiquetes parlen basc més que els xiquets, cinc punts més segons la dada d’una enquesta feta amb un abast molt ampli. I el ponent pren això com a base per a disertar sobre la “feminització” de la llengua basca, també en els aspectes lèxics. Se m’escapen detalls però trobe la perspectiva interessant i curiosa. En acabant sopar ràpid a Donosti i cap a l’hotel fent una caminada. No veig pràcticament cap cartell electoral que no siga de la (prohibida) esquerra abertzale. No sé com interpretar-ho.

Podria dir que esperava que s’aclarira l’assassinat d’Anna Politkòvskaia però mentiria. Recorde que em cridà amb la notícia Josep Casulleras -jo estava descansant a Bétera- i li va sorprendre que no li preguntés si sabia qui l’havia matat. M’ho va dir dies després i li vaig contestar que era massa evident i també que mai no trobarien proves contra els assassins de veritat, els qui van celebrar amb la seua mort l’aniversari de Putin. Així que avui no puc ni tan sols sentir-me decebut. Mantinc intacta la meua admiració per l’Anna, per la seua força, pel seu treball, per la seua sensibilitat i per la seua professionalitat i aquest és l’únic sentiment que tinc i que puc expressar avui.

A Xàtiva, el poble de mon pare, ahir commemoraven el bombardeig de la ciutat pels avions italians durant la guerra. M’hi sume amb imatges de la vella Xàtiva sobre la veu impagable d’un altre xativí.

Tot just arribar a la redacció m’acaça la mort del Toni Farrés. Hi he entrat i he vist en diverses televisions la seua imatge. No sé perquè he pensat “mira el Toni…” Durant uns segons no sabia imaginar-me que havia mort, malgrat les converses que avisaven de la seua malaltia. Sobre la taula del meu despatx tinc una carta que ens convoca a una reunió del Consell de la Fundació per a la Universitat Oberta de Catalunya, consell en el qual ell i jo vam entrar junts, també amb en Terricabras. Va ser la darrera aventura que vam compartir.

En Farrés és un home de facetes múltiples. Hauria d’haver dit “era un home” però se m’escapen els dits sobre els teclats. Altres destacaran la seua vessant política o professional. El món d’internet al nostre país, però, li deu molt i això cal remarcar-ho també avui. Ell va ser, amb Ramon Garcia Bragado i altres, l’impulsor de LocalRet i va fer una feina extraordinària convencent els ajuntaments i les institucions que la presència a la xarxa era fonamental. Hi va abocar molts esforços, molt fructífers i amb una enorme tenacitat que em sembla que li vàrem saber agrair. Crec que era una faceta de la seua vida de la qual se sentia, amb tota raó, orgullós.

Ara mateix tinc a les mans el llibre “Els Ajuntaments a Internet” un volum que vam fer junts el setembre del 1999, precisament per a la tercera assemblea de LocalRet i que encapçalen un pròleg seu i un altre de meu. En el seu la paraula “compromís” es repeteix una vegada i un altra. Era la seua marca fonamental, això que ja trobe a faltar ara mateix. 

PSOE i PP han votat junts al Parlament europeu contra l’informe del Parlament europeu crític amb els abusos urbanístics valencians. (Vegeu la Notícia) I a les Corts Valencianes, avui també, tots dos junts voten per no paralitzar els PAIs que violen la norma europea. Què què?

A voltes quan dic que al cap i a la fi són el mateix els uns i els altres hi ha gent que se m’enfada i es posa nerviosa. Però com a mínim això d’avui és una demostració més que quan la cosa és important de veritat no hi ha diferències entre ells. Podríem parlar de moltes altres coses: això que en diuen lluita contra el terrorisme i restricció dels drets civils, despreci a la llengua, tracte de l’emigració… però en aquest cas la foto és sensacional. PSOE i PP units a favors dels PAIs i d’algunes coses més que pengen d’ells. Descarats. Descarats…

Trobe a la revista de l’Institut Francès d’Estudis Demogràfics un article que cartografia la presència d’euros “estrangers” en territori francès. És tan divertit com instructiu i el podeu llegir ací (en pdf).

Reconec que el tema és raret. Veure per on viatgen dins l’estat francès els euros alemanys, belgues o espanyols és una curiositat i poca cosa més. Però el que em fa gràcia és que aquest és un estudi que m’hauria agradat fer a mi i que, de fet, vaig anar fent de manera casolana quan va entrar l’euro. En un paper anava apuntant els euros estrangers que em donaven els taxistes d’on venien. Em vaig cansar però vaig descobrir coses divertides com ara que quan corrien a Montmeló apareixen un munt d’euros de Finlàndia o que a l’estiu pujava el nombre d’euros grecs.

En qualsevol cas trobar el text aquest ara demostra que sempre hi ha algú que fa la faena que tu no has fet. Més o menys.

Puge en el tren i observe amb sorpresa (molt agradable) que em posen el vídeo amb subtítols en català. No mire la pel·lícula sovint quan puge o baixe però el fet em crida prou l’atenció com per a agafar els auriculars i comprovar la llengua en la qual parlen. És en castellà. Segurament qualsevol altra opció era esperar massa. En qualsevol cas millor això que el que teníem fins ara. Els darrers mesos el nombre de DVD que tenen banda de so en català ha crescut de forma exponencial i aquest és un fet poc conegut. Molta gent posa el vídeo i no pensa en mirar el canal de so. Abans això era només un exercici per a fer pràctiques d’anglès però ara gairebé sempre hi ha el so i els subtítols en llengua catalana. Si Renfe ho ha après seria un senyal magnífic però millor que no tirem coets abans d’hora que igual simplement es va equivocar algú a l’hora de fer funcionar l’aparell.
 

Aquest matí he tornat a fer el camí que feia per anar a l’escola. He eixit de casa i he pujat l’Era, he baixat pel carrer dels morts i la placeta del Sol, he passat per davant l’església i he travessat el carrer major fins eixir a l’Albereda i travessar-la. De la meua vella escola, a l’altra banda del vell pas d’aigua ara sec i resec, només queda un dels pavellons reconvertit en escoleta infantil però al costat des de fa anys ha anat creixent l’institut del poble, que era la meua destinació avui. Molt a prop en la geografia, molt lluny en el temps.

M’havien demanat d’anar a xerrar amb els estudiants de batxillerat i això ha estat l’ocasió per passar un matí magnífic. La meua vella amiga Vicenta m’ha presentat davant una sala amb prop d’un centenar de xiquets posant sobre la taula les qüestions que ja esperàvem que anaven a eixir. Amb ella vaig fer magisteri i vaig compartir les pràctiques, que les férem precisament a Bétera. Després jo em vaig retirar de mestre, convençut que calia massa capacitats i qualitats per a ser-ho que jo no tenia i ella va seguir fins avui aquest ofici admirable i essencial. Retrobar-la a l’aula avui ha servit per a riure una bona estona recordant com érem i per a adonar-nos de que hi ha coses molt bàsiques que reivindicàvem aleshores i que continuem necessitant reivindicar-les, per desgràcia. Començant pel nombre excessiu d’alumnes per classe, que en trenta anys no ha baixat gens.

Amb els xiquets he parlat del poble, de periodisme i d’internet, que és el que havíem quedat. Durant hores. Han preguntat i han opinat, sense problemes ni pèls a la llengua, de tot i sobre tot. M’han interrogat sobre els grans problemes ètics de la professió i sobre les curiositats pràctiques que eren més d’esperar. Hem discutit amb l’Eduardo de Ciutadania i l’anglès, del paper de la conselleria. M’han interrogat sobre el futur dels diaris en paper i m’ha impressionat que ho feren també ells. Han eixit episodis dels viatges i les situacions més impactants que he viscut. I els advertit sobre el mal ús o l’ús poc prudent dels fotologs i altres eines, que han portat per a bé i per a mal al paper de Google. Hem vist eines impactants que ens ajuden a fer de la llengua una eina normalitzada a la xarxa…

Tot plegat ha estat francament divertit i per a mi molt interessant perquè els temes que han plantejat i la manera en la qual els explicaven pagava la pena d’escoltar. A la fi els mestres m’han fet un regal innecessari. Ja m’havien fet un regal impagable deixant-me parlar amb els xiquets del meu poble però es veu que han pensat que encara m’havien de regalar alguna cosa més. I m’han fet un regal (en el qual es veia la mà excelsa de l’Alexandre) que era tot un emblema: una edició del Faust de l’any 39 que va ser el darrer llibre publicat en català abans de la caiguda del país en mans del franquisme. Un llibre preciós pel que és i pel que simbolitza que els agraït com ho cal fer. Un llaç perfecte per a tancar un matí preciós i emocionant.

(Al final he fet als xiquets aquesta foto, amb el meu nebot Joan allà al final i amb Xavi, el fill de Fede i Rosa assegut a la dreta on no he pogut posar tots però sí una bona part dels xiquets i xiquetes amb els qual he compartit matí. Els he dit que la penjaria en el bloc, així que ací la deixe.) 

Un parell d’amics, d’això que en diuen gent d’ordre, em recriminen tot dinant la meua posició pública contra la medalla a Carlos Sentís -i la posició en general de VilaWeb. No puc dir que em sorprenga la seua posició però intente explicar-los en detall el perquè.

Jo no crec que siga necessari anar assenyalant en tot moment amb el dit aquest tipus de personatges pel que van fer. No crec que tinga massa sentit vist la societat en la qual ens movem. En aquest sentit la discreció em sembla una bona recepte. Però la meua discreció reclama la seua discreció també. I donar-li una medalla a en Sentís, el dia que feia setanta anys de l’entrada de les tropes franquistes, amb ell, a Barcelona és qualsevol cosa excepte discreta. Per això em sembla intolerable. 

No els he convençut però tampoc no ho pretenia. A mi la discrepància em sembla sempre interessant.

Diumenge em vaig quedar a veure la SuperBowl. Vaig pensar que Arizona seria un equip fàcil de batre i que me n’aniria a dormir prompte. Per a la meua sorpresa van protagonitzar un dels partits més elèctrics i espectaculars que recorde. Tant que en els cinc darrers minuts la victòria va canviar dues voltes de bàndol. Resultat? Em vaig quedar despert fins ben bé les cinc del matí. Tot era anar dient “me n’hauria d’anar a dormir ja…” i no poder moure el cul de la cadira de tant apassionant que estava el partit. No va ser fins que quedaven només 35 segons que Pittsburgh va assegurar-se el sisè anell. Resultat: la SuperBowl porta enganxada la SuperSon i encara és avui el dia que vaig mig zombie pel carrer.