Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Aquest matí he tornat a fer el camí que feia per anar a l’escola. He eixit de casa i he pujat l’Era, he baixat pel carrer dels morts i la placeta del Sol, he passat per davant l’església i he travessat el carrer major fins eixir a l’Albereda i travessar-la. De la meua vella escola, a l’altra banda del vell pas d’aigua ara sec i resec, només queda un dels pavellons reconvertit en escoleta infantil però al costat des de fa anys ha anat creixent l’institut del poble, que era la meua destinació avui. Molt a prop en la geografia, molt lluny en el temps.

M’havien demanat d’anar a xerrar amb els estudiants de batxillerat i això ha estat l’ocasió per passar un matí magnífic. La meua vella amiga Vicenta m’ha presentat davant una sala amb prop d’un centenar de xiquets posant sobre la taula les qüestions que ja esperàvem que anaven a eixir. Amb ella vaig fer magisteri i vaig compartir les pràctiques, que les férem precisament a Bétera. Després jo em vaig retirar de mestre, convençut que calia massa capacitats i qualitats per a ser-ho que jo no tenia i ella va seguir fins avui aquest ofici admirable i essencial. Retrobar-la a l’aula avui ha servit per a riure una bona estona recordant com érem i per a adonar-nos de que hi ha coses molt bàsiques que reivindicàvem aleshores i que continuem necessitant reivindicar-les, per desgràcia. Començant pel nombre excessiu d’alumnes per classe, que en trenta anys no ha baixat gens.

Amb els xiquets he parlat del poble, de periodisme i d’internet, que és el que havíem quedat. Durant hores. Han preguntat i han opinat, sense problemes ni pèls a la llengua, de tot i sobre tot. M’han interrogat sobre els grans problemes ètics de la professió i sobre les curiositats pràctiques que eren més d’esperar. Hem discutit amb l’Eduardo de Ciutadania i l’anglès, del paper de la conselleria. M’han interrogat sobre el futur dels diaris en paper i m’ha impressionat que ho feren també ells. Han eixit episodis dels viatges i les situacions més impactants que he viscut. I els advertit sobre el mal ús o l’ús poc prudent dels fotologs i altres eines, que han portat per a bé i per a mal al paper de Google. Hem vist eines impactants que ens ajuden a fer de la llengua una eina normalitzada a la xarxa…

Tot plegat ha estat francament divertit i per a mi molt interessant perquè els temes que han plantejat i la manera en la qual els explicaven pagava la pena d’escoltar. A la fi els mestres m’han fet un regal innecessari. Ja m’havien fet un regal impagable deixant-me parlar amb els xiquets del meu poble però es veu que han pensat que encara m’havien de regalar alguna cosa més. I m’han fet un regal (en el qual es veia la mà excelsa de l’Alexandre) que era tot un emblema: una edició del Faust de l’any 39 que va ser el darrer llibre publicat en català abans de la caiguda del país en mans del franquisme. Un llibre preciós pel que és i pel que simbolitza que els agraït com ho cal fer. Un llaç perfecte per a tancar un matí preciós i emocionant.

(Al final he fet als xiquets aquesta foto, amb el meu nebot Joan allà al final i amb Xavi, el fill de Fede i Rosa assegut a la dreta on no he pogut posar tots però sí una bona part dels xiquets i xiquetes amb els qual he compartit matí. Els he dit que la penjaria en el bloc, així que ací la deixe.)