El fenomen Botifarra
Deixa un comentariConcert impressionant ahir a Llíria. Miquel Gil, l’Orquestra Àrab de Barcelona, els xicons de vent de la Unió i el Botifarra, commemorant els 400 anys d’absència dels moriscos valencians. El pes del concert el portaren Miquel Gil i l’Orquestra. L’ampliació del grup que porta Miquel amb el trompeta David Pastor obre unes perspectives jazzístiques que reinventen les cançons amb una qualitat insuperable.
Però el fenomen del moment és Botifarra a qui Miquel fa d’introductor, ambaixador i incitador. Portar un monstre de la música natural com ell als grans escenaris és més complicat que no sembla i anit es va veure en la prevenció que el xativí tenia a ocupar més espai en el concert malgrat que la gent el reclamava a crits i tot.
De fet la primera sensació ja la vaig tindre només entrar a Llíria. Han fet tantes rotondes noves i voltes que va arribar un punt que em vaig perdre. Em semblava que estava al Pla de l’Arc però no veia el Pavelló així que vam preguntar una gent que anava pel carrer on era l’Auditori. I la resposta va ser “Aneu a vore al Botifarra??”
(En la foto la meua colla fent de gruppie i reclamant l’atenció del cantaor per a la posteritat. I no vos perdeu la crònica del mestre frechina)
és un crack, ja vaig veure aquest concert a Sueca. Inoblidable. L’altre dia vaig amonestar un/a redactor/a teu/a per escriure Corts Valencianes amb minúscula, pense que encara que estiguen plenes de xorís com un bon entrepà va amb majúscula.
Salutacions 😉
PEL PAISATGE
Roger
Efectivament Botifarra és un fenòmen, llàstima que en el concert no tinguera espai per a quatre xarrades de les seues i quatre o cinc cançons al seu aire, després de l’aplaudiment que va rebre. Ens quedàrem amb ganes de Botifarra. Encara hauria sigut un concert més impressionant. Un altre dia serà.
Tal volta els valencians estan, estem, cansats de “mariconades progres” i és d’agrair una mica d’autenticitat.
Miquel és un gran artista i l’orquestra àrab està molt bé, però en els fons i en la superficie sabem que qui millor ens representa és Botifarra.
Tal volta els valencians estan, estem, cansats de “mariconades progres” i és d’agrair una mica d’autenticitat.
Miquel és un gran artista i l’orquestra àrab està molt bé, però en els fons i en la superficie sabem que qui millor ens representa és Botifarra.
Efectivament és un fenomen aquest Botifarra, jo no vaig poder assistir a l’acte, cosa que lamente moltíssim, però finalment no vaig poder aconseguir entrades.
Encara recorde, l’extraordinari acte celebrat en la Casa de la Cultura de Bétera el passat estiu, va ser una cosa impressionant, veure en l’escenari a Fermín Pardo, Vanesa Muela, Pep Botifarra i la gent que organitzava l’acte i que també ens va fer gaudir en aquell gran esdeveniment, que em va servir per a descobrir a l’est fenomen que tenim i que és el Botifarra (no l’havia vist mai abans). Recordaré aquell acte per sempre, va ser una passada.
Que pena tinc per no poder haver estat a Llíria.
La música popular valenciana està d’enhorabona, amb gent tan capacitada que tenim treballant per ella, gaudim aquest moment tan dolç i molt d’ànim a tots els que treballen per ella.
En el meu comentari anterior, no he nomenat la gent que organitzava aquell acte del que vos parle i crec que és de justícia citar-los, i a més donar-los les gràcies per aquell esdeveniment tan encertat que van organitzar, són la gent de l’Associació Cultural l’Aljama de Bétera.
Les vaig comentar amb la parella que duia aquella nit.
1. Llàstima que Punt2 o Canal 33 no hagueren retransmès en directe i amb els mitjans tècnics que hi podien aportar.
2. Pep Gimeno e´s un fenòmen, sí. La veu, possiblement, meés esplenddent que hi tenim. Però tenim un problema de contemporaneïtat. si Raimon, Mariad el Mar, La Feliu, etc feren els eu camísegur és perquè hi ha via un interès internacional. Ço és eren avantguarda. Has observat com vestien aquells aleshores: eren d’una actualitat extrema. l missatge era exportable. I no podem exportar que ‘he visitat moltes terres, que van d’Atzeneta a Montaverner, per posar un exemple macarrònic.
3. La conemporaneïtat estava en la introducció de sons jazzístics per part de David Pastor, Rectoret i companyia. De la mateixa manera que Bob Marley electrificà els sons africans.
4. De moment tenim això, que no és poc, però continua sent inexportable a pèl.
5. De la mateixa manera que jo no puc explicar l’arquitectura de l’Alexander Platz a partir de la del carrer Sorní, nitan sols amb la de la Ciurtat de les Ciències. No sé si acabe d’explicar-me.
Et dese un vídeo dels que vaig gravar aquella nit.
http://www.youtube.com/watch?v=JCb7qLIXTM4
Sent que siga de tan mala qualitat.
Una abraçada.