Mails per a Hipàtia

Aprofite que la meua menuda i el seu cosí volen comprar serpentines i coses per a animar la nit per eixir a fer un últim passeig de l’any pel poble, abans que es faça de nit. La casualitat vol que em trobe tot de gent. Encara no he girat el cantó de casa que passa el Tautero amb el cotxe. Anem a ca’n Ricart a comprar les decoracions i parle amb Josemanuel del vell temps del nostre carrer, la xerrada s’eixampla amb altres amics que apareixen de sobte i encara de camí a casa decidisc entrar a la tenda de Pitxi per a dir bona nit i acompanye el meu cosí Paco a la farmàcia mentre repassem les últimes novetats informàtiques.

La convenció d’acomiadar l’any és ben curiosa. Total passa un minut i poca cosa més. Però des de xicotets ens acostumem a celebrar la nit d’avui d’una forma especial i al llarg del dia es va creant un no-sé-què com si canviara alguna cosa més fonamental que el simple full del calendari.

Siga com siga arribe content a casa i pense que m’hauria d’acomiadar també dels amics virtuals així que ho faig. Primer als ben poc virtuals de la meua colla que, tanmateix, han decidit pujar a La Mata a passar fred i als quals hauré d’abraçar en la distància i després als lectors i companys del bloc. 

Que deixeu enrere bé aquest any 8uit i deixeu pas a un any doble 9 que siga molt millor.

“LA PREMSA ESPANYOLA, EN VUIT NOTÍCIES”
 

1. Extraordinario éxito de una emisión de 5.000 millones de pesetas en cédulas de inversión.

2. Sensación y simpatía universales ante el anunciado viaje del Papa.

3. Se ensalza un importante proyecto luso-español para tender un puente sobre el Guadiana.

4. Fracaso ruidoso de un plan agrario de Kruschef.

5. Checoslovaquia: Catastrófica situación en la energía eléctrica.

6. Málaga recibe jubilosa el brazo incorrupto de Santa Teresa.

7. Gratitud del pueblo norteamericano a España.

8. Las juventudes han ofrecido un honroso homenaje al Ejército

(Visiteu avui la web de l’Abloccedari)

Aprofite els dies de nadal per a endreçar el disc dur on guarde anys i panys de documents. I veig que comença a esgotar-se malgrat que quan el vaig comprar em va semblar que amb tants centenars de gigues no me’l menjaria mai. Això de la informàtica és un no parar. Encara recorde el meu primer disc dur (en els ordinadors previs no n’hi havia d’això). Va ser un de vint megues, el de la foto, que ocupava el doble d’espai d’aquest que tinc ara. Quan el vaig comprar també, també, vaig pensar que no me l’acabaria mai, vint megues, marededeusenyor… Ara, però ja sé que això és un parar, ja ho veig. I ja ho patisc. Me’n torne doncs a la neteja…

Al pati de casa el vent udola. No sé perquè però el meu és un pati que amplifica el vent. A la banda del carrer es nota que bufa fort avui però al pati el soroll és espectacular. El soroll i les restes de tot que fa volar. El terra és mullat i ple de trossos xicotets de sorra i fulles de les plantes que no han resistit la ventada. Tot plegat té un aspecte brut que avui curiosament no em molesta. Sóc a dins assegut al sofà amb una manta a les cames i mirant els udols. Sí, poden mirar-se. Només cal resseguir com van les plantes de banda a banda, com xoquen els cedés que el veí de davant va penjar al balcó per a espantar els coloms i com es mouen els tendals dels balcons i les terrasses. Mira, ara torna…

Fins on sé el Cant de la Sibil·la aquesta nit el cantaran a Palma i pràcticament totes les esglésies de Mallorca, L’Alguer, Gandia, Ontinyent, Barcelona, Lleida, Vic i Montpeller. Com fa segles i esperem que per a sempre. És una música emocionant i solemne que corprèn per la seua bellesa al servei d’una lletra excelsa que ens transporta ella sola al passat. Ací trobareu un fragment cantant pels Blauets de Lluc. Preneu-lo com un present amb el meu desig que passeu una bona nit.

I aquesta és la lletra:

“La jorn del Judici parra el qui haurà fet servici. Jesucrist, Rei universal, home i ver Déu eternal, del cel vindrà per a jutjar i a cada u lo just darà. avans que el judici mort serà un gran senyal se mostrarà, la terra agitarà suor i tremi¡ura de gran por

Terra tremola pendol serà que les torres derrocarà les pedres per mitj es rompràn i les muntanyes es frondran.

Gran foc del cel davallarà;

mars, fonts i rius, tot cremarà. Daran los peixos horribles crits perdent los naturals delits. Avans del Judici l’Anticrist vindrà i a tot lo món turment darà, i se farà com Déu servir, i qui no el crega farà morir. Lo sol perdrà sa claredat mostrant-se fosc i entelat, la lluna no darà claror i tot lo món serà tristor.

Oh humil Verge! Vós qui heu parit Jesús Infant aquesta nit, a vòstron Fill vull pregar que de l’infern vulguens lliurar! Lo seu regnat serà molt breu; en aquell temps sots poder seu moriran màrtirs tots a un lloc aquells dos sants, Elies i Enoc. Lo sol perdrà sa claredat mostrant-se fosc i entelat, la lluna no darà claror i tot lo món serà tristor. Lo jorn del Judici parrà qui haurà fet servici.

Als mals dirà molt agrament: —Anau, maleits, en el turment! anau-vos-ne en el foc etern amb vòstron príncep de l’infern! Als bons dirà:—Fills meus, veniu! benaventurats posseïu el regne que us he aparellat des que lo món va esser creat! Oh humil Verge! Vós qui heu parit Jesús Infant aquesta nit, a vòstron Fill vullau pregar que de l’infern vulla’ns lliurar! Lo jorn del Judici parrà qui haurà fet servici.”

M’afegisc a la proposta de l’Abloccedari en homenatge a Joan Brossa. Bàsicament es tracta d’omplir la blocosfera de referències a l’escriptor, el dia 30 de desembre, quan farà deu anys de la seua mort.

Vaig aprofitar la mandra de dissabte a la nit per a veure el documental “Ser Joan Fuster”, publicat per la Universitat de València dins el llibre que porta el mateix nom i inclou l’integral de les entrevistes que en són la base.

El llibre i el documental paguen la pena. Són un bon resum en el cas del film i un extens catàleg de matisos en el cas del llibre. Molt passadors tots dos, ben elaborats.

Mirant el vídeo, però, aquesta imatge em va colpir. Quan parlava de la fundació del Partit Socialista Valencià, que no cal confondre amb això que tenim ara, els autors ho van il·lustrar amb una sèrie de pintades, una aquesta que era a Bétera. Són pintades molt primitives, fetes amb quitrà, que van aparèixer segurament al tombant entre els anys cinquanta i seixanta. Jo era molt xicotet quan les vaig veure per primer vegada i així d’entrada no vaig saber entendre de què anava res. Però més tard sempre he pensat que em van causar un cert impacte educatiu que ajudà a conformar el que sóc.

N’hi havia de dues classes. Unes deien “Valencians unim-nos” i les altres “Parlem valencià”, gairebé sempre amb les quatre barres al costat.

A Bétera, just on ara hi ha el by-pass, pujant el tos que et porta a Rocafort i Godella va aparèixer aquesta de la fotografia en la paret d’un mas. I s’hi va estar un bon grapat d’anys. Quan la vaig veure recorde haver preguntat a mon pare si la gent del mas no podia eixir. Aquell “unim-nos” sota l’anestèsia de la dictadura no tenia interpretació possible en la meua ment infantil. Però immediatament recorde que vaig quedar fascinat en veure en altres pintades semblants aquella rodona amb les quatre barres. N’hi havia al costat d’un pont del riu i a la vora del Mercat Central. El missatge no el vaig entendre però el símbol em va quedar i em recorde a mi mateix pintant-lo, sense saber què era, en els vells pupitres de l’escola “nacional”, allà a l’altra banda del barranc, on hi ha ara l’ambulatori.

Era un crio innocent aleshores però val a dir que encara avui no he deixat de pintar-les. Les barres. 

He acabat de llegir “La fi del Regne de València”, de Carme Pérez Aparicio (Tres i Quatre). És un estudi monumental, definitiu diria gairebé, sobre la destrucció del Regne de València pel primer borbó. La doctora Aparicio escriu de forma meravellosa i fa que la lectura del que és un documentadíssim estudi de més de mil pàgines resulte una aventura apassionant. Mentre el lliges, però, no tens més remei que pensar en els paral·lelismes amb la situació actual. Tot està encara allà mateix. Tres-cents anys després.

(Impagable, per cert, el relat de l’espant amb el qual els partidaris del borbó van acollir les intencions del borbó quan ja havien estat usats a conveniència i no li servien per a res més a aquell fill de mala mare). 

Fa anys que baixe o puge l’autopista, camí de Barcelona o València i de forma inevitable gairebé sempre m’ature a dinar o a sopar o a prendre un cafè. Fa anys també que tem les àrees de servei plenes d’autobusos. M’he fet la meua composició de lloc especial. La millor àrea de servei, em sembla, és la de Bernicarló però fins i tot en aquesta si veig molts autobusos parats procure no entrar. No és per res. Lògicament la gent que viatja en autobús, vull dir en un autobús no regular, va en colla i tendeix a l’expansió efusiva amb tot de crits i rialles. Expansió que fa difícil dinar tranquil pel soroll o per l’ocupació massiva de taules, o per ambdues coses.

Ahir baixava amb el Feliu Ventura cap a Burjassot i ens vam aturar a l’àrea de La Plana per dinar. Vam entrar i estava magníficament deserta, perfecte que pense. De sobte, però, se’m va encendre l’alarma en veure que entraven no un sinó em va semblar que dos o tres autobusos. Autobusos que ràpidament van prendre possessió del local amb les temudes efusions del cas. Al cap d’un segon però, una senyora s’acosta al Feliu per saludar-lo. És de Xàtiva i el vol felicitar per les seues cançons. I al darrere seu ve una xicota del Genovès que és una fan entusiasta de’n Lluís Llach i uns de Navarrés que van a Barcelona cap a l’homenatge que s’hi feia a Joan Baptista Humet. I de repent els uns rere els altres converteixen els meus temuts autobusos d’autopista en un càlid exercici d’entesa i amistat mentre jo consumisc el cafè divertit de riure’m de les meues manies ancestrals. Sempre s’està a temps de canviar en aquesta vida…

L’atac a sabatades contra George Bush porta camí d’esdevenir un fet simbòlic de molt ressò. A l’Irac però també a Europa i els Estats Units el gest ha desfermat odis o passions espectaculars. 

El simbolisme de la sabata al món àrab és molt gran, per la impuresa. Segurament era l’única cosa que li podia llençar, és cert. Segurament era l’única “arma” que el periodista podia colar dins el palau, segur. Però això no treu que el simbolisme fos intens.

En el món àrab la sabata és un dels símbols més impurs, més degradants. Jo tinc molt la costum de creuar les cames l’una sobre l’altra quan sec i encara recorde la cara d’incomoditat d’alguns interlocutors àrabs la primer vegada que ho vaig fer davant ells. M’ho van explicar: en creuar les cames els estic ensenyant la sabata i més concretament la part de la sabata que toca el terra, extrem màxim de la impuresa. I això és un insult dels més gruixuts. Per això ahir li van tirar dues sabates a Bush. No només perquè era l’arma més fàcil de colar sinó també perquè no hi havia insult més gran possible.

Mirant vídeos pel YouTube retrobe aquest del concert de Llach a Verges. I avui que Llach ha parlat del seu amic Pep Guardiola trobe que és perfecte per a resumir l’estat d’ansietat amb el qual encarem el dia, aquest llarg dia. M’encanta tindre un entrenador del Barça que canta en públic les cançons de Llach com es veu en el vídeo, que té l’alegria a la cara quan ho fa, que quan coneix al cantant li demana si el pot ajudar a conèixer Martí i Pol. Que llegeix i parla amb la mateixa elegància i altiva discrecció amb que jugava i ara entrena.

M’encanta que Guardiola guie el Barça avui camí d’Itaca, a enfonsar el vaixell madridista.

I dit tot això sé que tu no ho dius Pep perquè no toca però n’ets conscient de sobres que el país vibrarà aquesta nit amb una corda especial. Ho deia en Llach ahir, que enmig de la depressió política i social en la qual estem enfangats fer molts gols avui al Madrid seria recordar-nos que podem arribar a qualsevol port. Veient com juguen els teus jugadors (dissabte ho vaig patir amb el València) no tinc cap dubte que aquesta nit botaré diverses voltes de la cadira cridant el gol i celebrant les barres de les banderes. Però, Pep, avui no vull una victòria només: vull que els passeu per damunt com una piconadora i que no puguen ni respirar. I tu l’intel·ligent i el sensible, el competitiu i l’excel·lent, el savi que ja t’has fet en el viatge ho pots fer possible. Vinga Pep, fes-nos feliços. Només cal que, com en la cançó, tinguem un poc de sort. Que ens la meresquem tota, avui.

M’expliquen una prova que s’està fent a Amsterdam. Des del mes passat una empresa que es diu CityCargo ha començat a usar la xarxa de tramvies de la capital neerlandesa per a portar no persones sinó càrrega. És a dir allò que normalment entren a les ciutats els camions. Els seus directius diuen que estan tallant per la meitat la circulació de camions i furgonetes grosses mentre que redueixen encara més la contaminació ja que els seus vehicles circulen per les vies del tramvia i estan electrificats.

M’he mirat la web i no acabe d’entendre del tot el concepte però sembla interessant. És una d’aquelles idees que repensen una cosa antiga i li canvien el significat. Aviat sabrem si per a bé. L’ajuntament de la ciutat d’Oleguer ha dit que abans de cap d’any prendrà la decisió final sobre si implanta de debó aquest mètode de transport de mercaderies o si dóna per acabada la prova amb resultat negatiu. N’estaré a l’aguait.

Conforme passen les setmanes van apareixent detalls que expliquen fins a quin punt la campanya d’Obama va ser un model d’organització eficaç. A Monocle n’acabe de llegir un: com van organitzar la tipografia.

Obama tenia, ja quan era senador, un director de disseny (corporatiu) de nom Scott Thomas. Quan aquest home va haver de crear la web de la campanya “Turn the Page in Iraq”, la primera que li va proporcionar una notable primacia pública ja en la campanya presidencial, se’n va adonar que el tipus de lletra que usaven (la Gill Sans) tenia una lletra Q amb una cua massa ornamentada, que treia força al missatge. Així que d’acord amb el dissenyador principal John Slavyk van decidir canviar de tipografia i agafar la Gotham, que havia nascut inspirada en la tipografia usada per la Porth Authority de Manhattan. Fins i tot en van fer teoria qualificant-la d'”americana, respectuosa amb la tradició però moderna alhora”. 

No cal dir que a partir d’aleshores no va haver cap cartell al carrer, cap pamflet, cap fulletó ni cap anunci que no fos aprovat per l’equip de disseny. Un equip que va arribar a ser de quinze persones i que va controlar la imatge pública de la campanya fins a un extrem que mai no s’havia vist abans, dotant-la d’una coherència visual extraordinària.

Diu l’Alcorà:

“No disputeu contra la gent de l’escriptura
[els de la Bíblia, jueus i cristians]
si no és amb bones formes, de la millor de les maneres”

(Sura Al-Ankabut)

Ho diu en la traducció de Mikel de Epalza, un treball colossal que enalteix la nostra llengua i cultura. Epalza, l’arabista alacantí del qual tots podíem sentir-nos orgullosos, va morir ahir i aquest matí he volgut honorar-lo rellegint la traducció del llibre sagrat dels musulmans. No és en absolut una tasca senzilla traduir un llibre d’aquest calat i aquesta significació. I tanmateix ell ho va fer no només amb capacitat, rigor i qualitat sinó també amb estima, sensibilitat i coneixement, que és més del que es pot demanar.

Passant fulles a l’atzar he trobat aquesta sura, coneguda i reinterpretada una vegada i un altra on es reclama una disputa de bones formes entre els tres pobles nascuts d’Abraham i no he pogut deixar de pensar que si algú entre nosaltres ho va propiciar això, aquesta disputa necessària i creativa de la millor de les maneres va ser el professor De Epalza, un luxe per a la nostra cultura que tot just avui ja trobe molt a faltar.