Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Fa anys que baixe o puge l’autopista, camí de Barcelona o València i de forma inevitable gairebé sempre m’ature a dinar o a sopar o a prendre un cafè. Fa anys també que tem les àrees de servei plenes d’autobusos. M’he fet la meua composició de lloc especial. La millor àrea de servei, em sembla, és la de Bernicarló però fins i tot en aquesta si veig molts autobusos parats procure no entrar. No és per res. Lògicament la gent que viatja en autobús, vull dir en un autobús no regular, va en colla i tendeix a l’expansió efusiva amb tot de crits i rialles. Expansió que fa difícil dinar tranquil pel soroll o per l’ocupació massiva de taules, o per ambdues coses.

Ahir baixava amb el Feliu Ventura cap a Burjassot i ens vam aturar a l’àrea de La Plana per dinar. Vam entrar i estava magníficament deserta, perfecte que pense. De sobte, però, se’m va encendre l’alarma en veure que entraven no un sinó em va semblar que dos o tres autobusos. Autobusos que ràpidament van prendre possessió del local amb les temudes efusions del cas. Al cap d’un segon però, una senyora s’acosta al Feliu per saludar-lo. És de Xàtiva i el vol felicitar per les seues cançons. I al darrere seu ve una xicota del Genovès que és una fan entusiasta de’n Lluís Llach i uns de Navarrés que van a Barcelona cap a l’homenatge que s’hi feia a Joan Baptista Humet. I de repent els uns rere els altres converteixen els meus temuts autobusos d’autopista en un càlid exercici d’entesa i amistat mentre jo consumisc el cafè divertit de riure’m de les meues manies ancestrals. Sempre s’està a temps de canviar en aquesta vida…