Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Fa mesos em van explicar el pla de separació de Bèlgica. Consisteix en que Flandes esdevé Bèlgica, es troba una sol·lució europea per a Brussel·les i Valònia se’n va amb França. Així no naix cap estat nou. Quan m’ho van explicar i quan vaig començar a explicar-ho per ací tothom opinava que la part impossible del pla era aconseguir que els valons acceptaren ser francesos. Jo també ho veig complicat però aquests dies a Brussel·les m’he trobat una quantitat enorme d’articles als diaris i portades de revistes que precisament es pregunten això. El setmanari francès Le Point destaca amb una portada impactant: Si la Wallonie devenait française.

La raó d’aquest moviment estrany és que la Unió no vol un nou estat però no li fa res que un estat actual canvie de forma. Curiós argument que no podran aplicar a Escòcia, per cert. Però posats en aquesta tesitura potser hauríem de començar a explorar de manera seriosa, com mai no s’ha fet fins ara, l’alternativa andorrana. Ignore si als andorrans els interessaria, més aviat crec que no. Però tampoc no semblava que ni valons ni francesos tingueren cap interès en acostar-se i vet-ho aquí…

Avui m’han portat a dinar a un restaurant que han obert allà on hi havia les rotatives de La Vanguardia, al carrer Pelai. La redacció és ara un hotel i les rotatives un restaurant. Supose que el pas del temps ho farà oblidar però malgrat l’enorme canvi encara he reconegut un racó d’aquell vell espai apassionant on hi havia les grans màquines que imprimien el diari. En el meu record pesa sobretot l’olor, aquella olor de tinta tan penetrant com tòpica i un racó on hi havia un bar estrany, dins el diari. La vella rotativa de La Vanguardia o aquells vells linotipistes del Notícias al Dia de València són un record tan llunyà que espanta. Fa vint anys poc que hauríem imaginat que tot aquell embalum industrial, necessari per a fer arribar les notícies a la gent, quedaria tan obsolet i fora de joc com per a deixar pas a un restaurant. Però heus-lo ací. Avui hi he dinat.

Un gran dissabte aquest. Dinar a casa per a celebrar els anys. I després ràpid cap a València a la manifestació contra la política educativa del govern. Una manifestació històrica per l’allau de gent de totes les comarques i barris que s’hi va concentrar i va desfilar durant hores i més hores col·lapsant el centre de la ciutat. La vaig recórrer de cap fins a quasi cua primer i després em vaig incorporar a la marxa amb la gent de la meua escola i del meu poble gaudint del pas dels carrers. La caminada era llarga però va valdre la pena, molt. Anaves xerrant, cridant, trobant amics per ací i per allà fins que a la Plaça de la Marededéu em vaig trobar encara el Juli Peretó i la Merxe, amb una pancarta que em va explicar que havia reciclat de les del temps de la guerra contra l’Irac. Els xiquets corrien i botaven al so de les dolçaines i nosaltres ens refugiàrem allà a la porta dels Apòstols a veure i escoltar tranquils.

Però encara quedava el sopar del Micalet. Amb el temps just per a desfer la caminada fins quasi on havia començat la manifestació. Va ser una nit especial, plena de sensacions complexes. Orgull i satisfacció de veure tantes cares amigues juntes, una certa eufòria pel que acabàvem de viure aquella mateixa vesprada, responsabilitat per l’honor que em feien lliurant aquest Miquelet d’Honor que ja m’he posat al trau de la jaqueta, embadaliment davant la conversa dels companys del Tractat d’Almisrà, premiats amb el Miquelet d’Honor Col·lectiu, esperança per les paraules tan ben dits de Soriano Bessó, de Toni Furió…  

La cosa es va allargar fins ben tard com era de preveure i alguns encara caminàrem una miqueta per València xerrant i inventant futurs, com fem des de fa dècades. Després cotxe cap al poble, dormir i l’excel·lent paella dels diumenges de mon pare. Què més podia voler?

(el vídeo és casolà però val com a testimoni del que vaig dir)