Unim-nos
Deixa un comentariVaig aprofitar la mandra de dissabte a la nit per a veure el documental “Ser Joan Fuster”, publicat per la Universitat de València dins el llibre que porta el mateix nom i inclou l’integral de les entrevistes que en són la base.
El llibre i el documental paguen la pena. Són un bon resum en el cas del film i un extens catàleg de matisos en el cas del llibre. Molt passadors tots dos, ben elaborats.
Mirant el vídeo, però, aquesta imatge em va colpir. Quan parlava de la fundació del Partit Socialista Valencià, que no cal confondre amb això que tenim ara, els autors ho van il·lustrar amb una sèrie de pintades, una aquesta que era a Bétera. Són pintades molt primitives, fetes amb quitrà, que van aparèixer segurament al tombant entre els anys cinquanta i seixanta. Jo era molt xicotet quan les vaig veure per primer vegada i així d’entrada no vaig saber entendre de què anava res. Però més tard sempre he pensat que em van causar un cert impacte educatiu que ajudà a conformar el que sóc.
N’hi havia de dues classes. Unes deien “Valencians unim-nos” i les altres “Parlem valencià”, gairebé sempre amb les quatre barres al costat.
A Bétera, just on ara hi ha el by-pass, pujant el tos que et porta a Rocafort i Godella va aparèixer aquesta de la fotografia en la paret d’un mas. I s’hi va estar un bon grapat d’anys. Quan la vaig veure recorde haver preguntat a mon pare si la gent del mas no podia eixir. Aquell “unim-nos” sota l’anestèsia de la dictadura no tenia interpretació possible en la meua ment infantil. Però immediatament recorde que vaig quedar fascinat en veure en altres pintades semblants aquella rodona amb les quatre barres. N’hi havia al costat d’un pont del riu i a la vora del Mercat Central. El missatge no el vaig entendre però el símbol em va quedar i em recorde a mi mateix pintant-lo, sense saber què era, en els vells pupitres de l’escola “nacional”, allà a l’altra banda del barranc, on hi ha ara l’ambulatori.
Era un crio innocent aleshores però val a dir que encara avui no he deixat de pintar-les. Les barres.
d’aquell codi, desconegut per tu, quan eres xicotet, i que ens ha portat a tos fins aquí… i gràcies a tu, també, Vicent, per vilaweb i tota la feina feta.
En eixos anys, eren els seixanta, pintàvem tres coses, si la memòria no em perd: “Valencians unim-nos”, el comunistes. “Parlem valencià”, els nacionalistes i “Visca Espanya”, els carlins. (Uns carlins que no eren els requetés que repartien la seua revista els dies de festa a la plaça d’Emilio Castelar -com dia mon pare-, amb la camisa blava i la boina roja)
Encara no sé per quina raó algunes d’aquestes pintades duraren molts anys, vull dir sense repintar-les.
Erem quatre gats els que pintàvem i trobe que ens deurien de pagar drets d’autor. (Ams els diners de la jubilació sempre anem curts)
La fe i l’esperança és el que meneja el món.
Cristòfol Colom va descobrir Amèrica per que tenia fe en arribar a les indies per un altra ruta.
I Galileo encara que no tenia la tecnologia suficient per a demostrar que la terra era redona, tenia fe en que si la lluna i els astres ho eren la terra tanmateix ho era.
La fe no té per què ser renyida amb la ciència, encara que alguns la vullguen enfrontar amb mala fe.