Connexions des de #Badalona

Crec que el meu ipod m’amaga coses. Bé, no estic dient que l’inimitable artilugi d’Apple m’amagui cançons o àlbums. És ben contrastat que el sistema de categorització de l’itunes és infalible. No, no, el que passa és que el meu ipod m’amaga la seva pròpia intel·ligència. I crec que és molt savi, i potser una mica tímid. Diria que m’espia des del seu gran ull quadrat, finestra pretesament cega i indiscutiblement lluminosa, fent veure que és l’objecte inert que vaig comprar a la botiga. Però a mi no m’enganya. L’altre dia, camí de Vic, l’Ipod es conjurava amb el paisatge emboirat de la Plana per convertir el pas del tren on jo viatjava en un quadre bellíssim. Feia sonar els Fleet Foxes i el seu folk lissèrgic i tardoral. Tenia en marxa el sistema aleatori de tria de cançons i no em podia imaginar una millor elecció musical. És com si un poeta em xiuxiuegés “tot és possible, incrèdul” des de la butxaca de l’americana! Això no és tot: a vegades em sembla que se’n riu de mi, l’ipod aquest: uns dies abans, el juganer cervell del petit aparell situava, una rera l’altra, el Roll Over Beethoven de Chuck Berry amb una sonata per cello del compositor alemany. Com va acabar el xoc de Beethovens? Bé, gràcies. Vam riure una bona estona: el Ludwig, en Chuck i jo mateix. L’Ipode ronronejava satisfet al fons de la bossa.