Connexions des de #Badalona

Ha mort el bisbe Joan Carrera, nascut a Cornellà però badaloní d’adopció, ja que en aquesta ciutat va viure una part molt significativa de la seva vida. Amb ell perdem un referent importantíssim del compromís de molts religiosos del país per la democràcia i la justícia social. No sé si, estrictament, Carrera va ser un d’aquells ‘curas rojos’, tot i que s’hi va relacionar força i va compartir alguns dels seus objectius. Era home de poques paraules, i les que deia venien acompanyades d’una múrria ambigüetat que a voltes podia ser una mica frustrant a l’oient passavolant, però que, en canvi, revelaven una altíssima sensibilitat, més a prop de la glossa que del míting. Però la sensibilitat, en les persones compromeses amb la seva gent, pren sovint la forma de l’acció. I el bisbe Carrera en va fer molta, d’acció: acció pels nouvinguts de fa quaranta anys i pels de fa quatre dies. Recordo una taula rodona que vaig compartir amb ell l’any 1999. Parlàvem de nova immigració quan aquest fenòmen a mi em semblava més entretingut que urgent. Però per ell era una realitat ben propera. Sabia de què parlava. Les seves paraules van situar-me a lloc, amb aquella elegància distant que hom espera trobar en un religiós d’alt rang. Va refredar, plè de raó, les meves argumentacions que de tant políticament correctes havien perdut tot sentit: no serveix de res negar els problemes, –deia el bisbe–, hem de saber donar respostes a les persones que, avui, estan convisquent amb els nous veïns de les nostres ciutats, no hem de riure’ns de les seves preocupacions, ni menystenir-les. L’escapisme de l’esquerra, que d’alguna manera apuntava Carrera, va donar corda al PP i els seus vídeos-denúncia. Ara ens en lamentem. El nostre país ha fet molta sort de tenir persones com el bisbe Carrera, bé que ens hàgim permès el suïcida luxe de no escoltar-los prou. Bona feina, bisbe.
Algunes reaccions:

• Al bloc de Jordi Llisterri: Que parli Carrera, el bisbe del diàleg
• Al bloc de Ferran Falcó: Ha mort Joan Carrera
• Al bloc de Jordi Casadevall: Joan Carrera 1930-2008
• Al bloc de Carme Laura Gil: Amb Déu Siau, bisbe Carrera
• Al bloc d’Antoni Vives: El meu bisbe Carrera
• Article de Jordi Pujol a l’Avui: Ens deixa feina per fer
• Article de Josep Maria Soler, abat de Montserrat, a l’Avui: Pastor de l’església, servidor del poble
• Article de Jaume Oliveras a El Punt: Un home de Déu
• Article de Josep Lluís López-Bulla a El Punt: Un home de fe compromesa
• Entrevista a La Vanguardia, el 1997 (és una mica enverinada…), però val la pena: Accediu al pdf aquí.

La seguent definició obre la novel·la de Robertson Davies, el Cinquè en Joc, editada amb amor i ofici per la gent de Libros del Acantilado: “La figura del cinquè en joc s’aplica a aquells personatges que sense ser l’heroi o l’heroïna, però tampoc el confident o el malvat, són igualment importants per al desenllaç de la trama. Aquesta denominació es va començar a utilitzar en les antigues companyies de teatre i d’òpera per referir-se a l’actor que encarnava aquests personatges”. La vida és plena d’aquests personatges, tots i totes hem estat un ‘cinquè en joc’ en algun moment o altre. Qui sap si potser ara mateix som aquesta figura distant i diligent que convenç el príncep per reclamar la corona, que dóna refugi als amants perseguits, que desvetlla el secret que fa caminar la trama però que es manté prudent, rera la cortina. A la novel·la de Robertson Davies, el gran escriptor canadenc nascut el 1913, res és tan clar –així són les bones novel·les–, i ben aviat un es troba davant d’un joc de miralls. Qui és l’heroi? I l’heroïna? Qui és en realitat el cinquè en joc? Dubtes de gruix per una lectura que és un vertader plaer. Sort que el llibre és la primera part d’una triologia, la Triologia de Deptford, que espero amb ganes anar desgranant.