Mails per a Hipàtia

Sobre la identitat: “Txapel batekin bi buru ezin estali”. O siga: “Un barret no pot tapar dos caps”.

El trànsit per París em permet carregar llibres diversos. Un, l’autobiografia d’Hubert Reeves, és una lectura ideal de vacances així que aprofite les darreres hores de l’agost per a devorar-lo. (Hubert Reeves. “Je n’aurai pas le temps”. Seuil). És de bon llegir, equilibrat i ple de curiositats. La descripció del seu viatge a l’antiga URSS és excepcional, com també el relat sobre els seus avantpassats i els seus records del Quebec oprimit pel catolicisme militant. I hi ha petits detalls sobre les seues conegudes investigacions científiques que resulten interessants. 

Em sembla que va ser Gwemdal qui em va obrir la porta d’aquest país. Segurament, no ho puc recordar, devia arribar a ells des de Pentagle o John
Renbourn, recreadors de luxe del folc anglés. Però des dels seu acords i a partir d’ells se’m va obrir un món immens que he gaudit durant dècades, amb la música bretona convertida en una de les meues memòries predilectes. Primer de tot i per damunt de tots amb Alan Stivell. Però també i gràcies ben sovint a ell pels excèntrics però indispensables Tri Yan, pel sobri i rotund Gilles Servat, per l’espectacular Dan Ar Braz o ara pel darrer descobriment, l’elegant i creatiu Didier Squiban.

I tanmateix, tot i que per a mi Bretanya és sobretot música, visitant el Museu de Bretanya a Rohanez (Rennes) m’ha sorprès veure dins una vitrina un disc de vinil d’Alan Stivell, l’imprescindible “Un dewezh barz ger”, un dels discos més bonics i personals que mai no he escoltat. M’ha sorprès però alhora m’ha satisfet enormement. De tota la seua discografia per a mi és el seu millor disc i sé que el seu impacte musical, cultural i polític va ser clau per a aquest país i el fa mereixedor per tant de l’honor de ser considerat una autèntica peça de museu. Però cadascú té les seues imatges pròpies i a mi m’ha passat que mentre l’admirava allà darrere la vitrina no podia evitar recrear al meu cap la vella caixa de taronja d’on durant tants anys el vaig treure per fer-lo sonar al vell tocadiscos de casa, una vegada i una altra i una altra més…

L’abadia de Sant Miquel és un dels monuments més corprenedors del món. La marea l’envolta per complet quan és alta, segons Victor Hugo amb la “velocitat que només pot dibuixar un cavall al galop”. I la mateixa marea deixa al descobert una plana inaudita de fang i aiguamolls quan és baixa. Sobre ella, sobre la plana o sobre l’aigua depenent de l’hora del dia, es retalla un penyal immensa coronat per l’agulla del monestir. Diuen que en l’edat mitjana els pelegrins veien Sant Miquel com si fos la Jerusalem bíblica. Avui encara em sembla una imatge adequada.

Ar Baol és un poble costaner de la regió bretona de Naomed (Nantes) que l’estat francès no considera com a tal i l’exclou de fet de la “regió bretona” oficial. Tanmateix passejant pel port tots els vaixells que duen bandera duen la Gwen Ha Du bretona.  Ací és on la Gestapo va detindre el president Companys, en plena guerra.

Hi hem vingut precisament per a viure “El Perdó”, una manifestació religiosa en els seus orígens però que ha esdevingut una reivindicació política de la pertanyença d’aquest poble i aquesta regió a Bretanya. Dinem en un restaurant de l’avinguda principal que és pràcticament buida. Fa fred i roineja, em fa pensar fins i tot si no suspendran l’acte. El mestre del restaurant ens posa en una taula des d’on no es veu el carrer i la sorpresa és eixir i veure’l ple de gent a les voreres. Falten pocs minuts per a l’inici de la desfilada i els primers bagads enarborant la bandera bretona ja es veuen a la platja. En desfilen quinze. El bagad és la formació tradicional de desfilada de la música bretona, amb gaites, bombardes i percussió. Hi desfilen també grups de dansa que després faran tot al llarg de la vesprada un festival en un parc pròxim. Mentre passen la gent aplaudeix i des d’alguns balcons fan onejar les banderes blanc-i-negres. La música del bagad és molt potent i se’t posa al cos amb molta facilitat. Recorde haver escoltat Stivell dient que el bagad amb la seua força va retornar l’autoestima als bretons. Feia anys que esperava escoltar una desfilada com aquesta en aquest país i la gaudisc del primer moment al darrer.

Després, al parc, passegem entre paradetes de llibres bretons, de grups polítics, de menjar… i segueix la música fins que decidim anar-nos-en. Una enorme bandera bretona a la porta del parc recorda a l’estat francès que per més que des de fa dècades neguen la realitat la realitat s’escolta en l’aire, literalment.

(No sé com però la meua menuda va aconseguir fer una foto on aparec reflexat dins el bombo d’un dels bagads. Gràcies.)

Hi ha un monument a la plaça del poblet, amb un soldat abillat a la manera de la primera guerra mundial. M’hi acoste i quede corprés. Els quatre cantons del monument són plens amb els noms dels joves morts en la guerra fent fila amb l’exèrcit francès. Compte els noms d’una de les quatre plaques. En són trenta sis. Molts d’ells de germans, amb els mateixos cognoms. Trenta sis per quatre fan cent quaranta quatre morts en un poble que dubte molt que ara arribe a tindre tanta gent. I hi ha una altra dada encara més esfereidora: al peu del monument una altra placa recorda els morts de la segona guerra mundial i només en són deu.

Com s’explica tanta diferència? Senzill. Els francesos van usar els bretons com a munició de guerra. Els hi van enviar al front en una proporció descomunal respecte al nombre de joves francesos que hi anaven. En van morir 120.000 segons les dades oficials i això va deixar Bretanya morta, sense els seus joves. Per això quan va arribar la segona guerra simplement no en quedaven ja.

Aquella matança, per cert, va aniquilar els parlants joves del bretó, un cop del qual la llengua no s’ha recuperat.

El clima és gris i plujós cada dia. Som al cor de l’Europa atlàntica i sembla que el país en ho vulga recordar fins i tot en ple agost. Els nadius, segurament perquè ho són, no perden de vista mai aquest fet. En una desfilada cada grup té una persona encarregada de dur un carret ben peculiar que tragina els paraigües de tots. Útil i sensat. De debò.

La carretera comença a entrar en el bosc de Brocelàndia i els arbre comencen a amagar la llum. De sobte tot és verd i espès, rotund, envoltat d’una distorsió lleugera que se’t posa ulls endins. Durant segles aquest va ser un dels boscos més grans d’Europa i el més conegut. Brocelàndia és la terra del rei Artús, dels cavallers de la Taula Rodona, de Merlín (el bretó Merzín), de Lancelot i de Viviana.

Avui la major part del bosc és protegit i no s’hi pot entrar però hi ha rutes petites que deixen endevinar el que devia ser en el seu temps, camins de pocs quilòmetres que t’obren un pas entre l’espessor i t’acosten als racons més mítics.

Hi hem caminat per l’ombratge fins la tomba de Merlín i la Font de l’Eterna Joventut. Merlín diuen que hi reposa encadenat per set cercles màgics i la gent deixa paperets amb desitjos entre les restes del megalit que la tradició diu que és la seua tomba. Em sorprèn quanta gent hi ha reunida en aquest cercle de pedres que clouen tres arbres, representant en la tradició celta la saviesa, l’eternitat i la vida. Fa bon dia però passejant per aquesta vorera del bosc endevines com devia sentir-se algú en el seu cor més espès enmig de la pluja i la boira quan aquest espai s’estenia durant quilòmetres i més quilòmetres. La gent del lloc diuen que Brocelàndia és un mar d’arbres perquè no té final i només pots recórrer amb certesa les seues platges, allà on una muralla vegetal es dreça tapant la vista.

El TGV bretó ix de Roazhon (Rennes) i et deixa en dues hores a París. Malgrat que no fa tot el viatge per les vies de l’alta velocitat. Són 350 quilòmetres, la distància exacta entre Barcelona i València. Diuen que quan acabaran de posar tot el tren sobre vies d’alta velocitat les dues hores baixaran a una i mitja. I fa ràbia. Fa ràbia pensar com ens prenen el pèl a nosaltres. Una hora i mitja entre València i Barcelona seria tan sensacional…

Acabe d’arribar de la Bretanya i estava preparant un cert relat del viatge, marcat per la música. Però m’he assabentat de la mort de Peer Wyboris, el grandíssim bateria company de viatge de Tete Montoliu. Deixa per a demà la música bretona i engegue per tota la casa una mica del gran jazz que van arribar a fer junts ells dos i l’Horacio Fumero. 

La cordà i la coetà marquen sempre l’epicentre de les vacances. Bona enguany. Bona, malgrat que s’hi van notar els efectes de les noves normes municipals. En haver menys carrers on es podia tirar la gent es concentrava més i apareixien “turistes” vestits de paisà que miraven des dels cantons amb major o menor prudència.

A Pequín s’ha organitzat una de ben grossa amb “la brometa” de l’equip espanyol de bàsquet fent-se una foto amb les mans allargant els ulls com si foren “xinets”. La fotografia ha sentat fatal en aquell país i en diversos països anglo-saxons i fa uns minuts els Comitè Olímpic Internacional ha dit que era “inapropiada” i que Espanya hauria de demanar perdó. L’acusen de racista.

De la manera que parlen els que les han vistes sembla que enguany les alfàbegues no batran rècords. Jo ho trobe normal. No pot ser que cada any siguen més grans. I les condicions climàtiques apreten. Ahir va fer un ponent infernal i m’imagine que a l’hort s’ho passarien realment mal amb les plantes a punt d’eixir al carrer i adornades com deuen estar ja. 

Enmig d’una vesprada xafogosa trec una estona de mandra per a respondre correus que començaven a acumular-se en la bústia. Per sort a l’agost la quantitat baixa de forma considerable i malgrat que fa dies que no en responc en mitja hora enllestisc i envie resposta a una dotzena de persones.

La sorpresa és que tres d’elles responen immediatament la meua resposta. Caram. Això vol dir que eren al peu del canó en ple agost, no sé si treballant o perdent el temps. Però l’estadística m’impacta. Tres de dotze en menys de cinc minuts…

La guerra entre Rússia i Geòrgia em tem que serà dura. Fa dècades que en tenen ganes, els russos. Els georgians saben que és impossible enfrontar-se a l’exèrcit rus amb garanties de victòria i l’ajut occidental o de l’OTAN és gairebé una entelèquia. Bones paraules, si arriba i prou. Igual ho aturen accedint a les pretensions russes a Ossètia però em sembla que en l’esquema dels russos no hi ha només “ajudar” els russos d’Ossètia, Abkhàsia o Adjària. Hi ha, n’estic segur, la voluntat de fer-se els amos, de nou de Geòrgia. La pàtria, renegada, de Stalin.