Mails per a Hipàtia

Em sembla que va ser Gwemdal qui em va obrir la porta d’aquest país. Segurament, no ho puc recordar, devia arribar a ells des de Pentagle o John
Renbourn, recreadors de luxe del folc anglés. Però des dels seu acords i a partir d’ells se’m va obrir un món immens que he gaudit durant dècades, amb la música bretona convertida en una de les meues memòries predilectes. Primer de tot i per damunt de tots amb Alan Stivell. Però també i gràcies ben sovint a ell pels excèntrics però indispensables Tri Yan, pel sobri i rotund Gilles Servat, per l’espectacular Dan Ar Braz o ara pel darrer descobriment, l’elegant i creatiu Didier Squiban.

I tanmateix, tot i que per a mi Bretanya és sobretot música, visitant el Museu de Bretanya a Rohanez (Rennes) m’ha sorprès veure dins una vitrina un disc de vinil d’Alan Stivell, l’imprescindible “Un dewezh barz ger”, un dels discos més bonics i personals que mai no he escoltat. M’ha sorprès però alhora m’ha satisfet enormement. De tota la seua discografia per a mi és el seu millor disc i sé que el seu impacte musical, cultural i polític va ser clau per a aquest país i el fa mereixedor per tant de l’honor de ser considerat una autèntica peça de museu. Però cadascú té les seues imatges pròpies i a mi m’ha passat que mentre l’admirava allà darrere la vitrina no podia evitar recrear al meu cap la vella caixa de taronja d’on durant tants anys el vaig treure per fer-lo sonar al vell tocadiscos de casa, una vegada i una altra i una altra més…