Criptomnèsia
Publicat el 30 d'agost de 2008 per vicent
El trànsit per París em permet carregar llibres diversos. Un, l’autobiografia d’Hubert Reeves, és una lectura ideal de vacances així que aprofite les darreres hores de l’agost per a devorar-lo. (Hubert Reeves. “Je n’aurai pas le temps”. Seuil). És de bon llegir, equilibrat i ple de curiositats. La descripció del seu viatge a l’antiga URSS és excepcional, com també el relat sobre els seus avantpassats i els seus records del Quebec oprimit pel catolicisme militant. I hi ha petits detalls sobre les seues conegudes investigacions científiques que resulten interessants.
M’ha encuriosit, però, un comentari concret. És quan relata un cas que el va enfrontar a un altre astrofísic arran les seues aportacions sobre els neutrins solars. L’altre, del qual no n’esmenta el nom, l’acusava d’haver-lo plagiat quan en realitat era al revés. Després de consultar la documentació publicada i quedar demostrat sense ombra d’error que Reeves havia escrit primer l’altre col·lega va recordar haver llegit l’article original però va afirmar tot seguit que l’havia oblidat del tot i que potser allò que pensava que era original seu potser havia quedat dormint al seu cervell després de llegir-ho en el text del quebequès. I aleshores l’elegant Reeves en comptes de fer sang el tranquil·litzà dient que això té un nom: criptomnèsia. Que vol dir que tu recordes una cosa perquè l’has llegida però has oblidat que l’has llegida i per tant penses que és teua. No sabia que això tenia nom.
Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari
Gràcies per informar sobre aquest llibre. Intentaré aconseguir-lo. Hubert Reeves, a més d’un bon científic i divulgador –molt popular a França–és un vellet entranyable. Era el cap de l’expedició amb què vaig anar a Líbia a veure l’eclipsi total de Sol del 2006, i va ser un plaer compartir aquells dies amb ell i la seva companya. Jo tampoc sabia això de la criptomnèsia; i disculpar l’altre és un gest molt propi de Reeves.
Gràcies per informar sobre aquest llibre. Intentaré aconseguir-lo. Hubert Reeves, a més d’un bon científic i divulgador –molt popular a França–és un vellet entranyable. Era el cap de l’expedició amb què vaig anar a Líbia a veure l’eclipsi total de Sol del 2006, i va ser un plaer compartir aquells dies amb ell i la seva companya. Jo tampoc sabia això de la criptomnèsia; i disculpar l’altre és un gest molt propi de Reeves.