En aquella taula, que després vaig aprendre que en deien “la peixera” seien Ramon Barnils, Quim Monzó i Jordi Vendrell. No era la nit mítica del “lloro” sinó la continuació de vesprada. M’havien convidat a anar-hi i jo me’ls mirava amb admiració. Vam parlar de tot de coses. Jo acabava d’entrevistar Narcís Serra al seu despatx del ministeri de Defensa de Madrid i vaig explicar que en entrar-hi vaig quedar atrapat per la catifa de tant grossa que era. I que el ministre m’havia ensenyat que s’havia fet posar un vidre per damunt de la catifa, allà al darrere de la seua taula perquè si no era tan grossa que les rodes de la cadira s’hi quedaven empotrades. Vendrell va riure amb aquell esclat que cap oient oblida i a l’eixida em va dir: “hauries de venir més sovint”.
Dit i fet. Això de que parle potser és el 86 o alguna cosa així i des d’aleshores entrar per la porta de Diagonal amb Beethoven ha esdevingut una de les meues rutines quotidianes. Primer i fins el dia que va morir de la mà extraordinària del Jordi. Després també de gent d’informatius ben diversa i fins i tot del mestre Puyal. Hi he anat de dia i de nit. Una temporada llarga a parlar de política internacional i del món. De tant en tant a parlar de política i sempre a parlar d’internet. Quan a Jordi el van massacrar els socialistes per parlar de les tortures de la Barcelona Olímpica ens vam empescar junts a casa L’Internauta. Ell era un monstre que es menjava qualsevol cosa que li posaves al davant. Un dia em va preguntar què era això d’internet. El vaig portar a casa i li ho vaig ensenyar encara amb algun d’aquells mòdems primitius. Al cap d’unes hores ens va donar permís per anar a dormir i quan ens vam alçar al matí encara estava allà i ja ho sabia tot. Aquella seua capacitat d’absorbir el món per a després ensenyar-lo davant un micro ni l’he vista mai més ni espere tornar a veure-la. I com l’enyore…
Divendres vaig anar a l’acte de celebració dels vint-i-cinc anys de Catalunya Ràdio i no vaig poder evitar que tot això em passara pel cap. A la fi vaig aplaudir amb ganes tota aquella gent, professionals de la casa, amb els quals he passat tantes hores tots aquells anys. Amb les cares d’alguns mentre eren allà dalt de l’escenari ens vam creuar mirades d’anys i gestos de complicitat. Amb el Gaspar Hernàndez, amb el qual vaig viure una de les vesprades més trepidant de la meua vida l’11 de setembre de 2001, intentant explicar què caram estava passant. Amb el Josep Morell, company i còmplice durant anys i més anys, ja des del vell Diari de Barcelona, ferm i directe sempre. No hi eren tots dalt de l’escenari però eren molts i a mi em va semblar que ens representaven a tots. Als qui s’hi passen hores i més hores i als qui passem de tant en tant. Als qui ja no poden passar també.
I, de sobte, va sonar la sintonia de la casa i vaig entendre que aquella emissora no era una ràdio més. Però no ho vaig sentir només per mi, per les hores que hi he passat. Ho vaig sentir per tots. Aquella música, aquell “radiuuuuu” contagiós que cante a casa amb totes les us quan les xiques es burlen del meu accent valencià, forma part de la nostra vida, de la de molta gent. Hi tenim encabits massa records, massa escoltes íntimes, massa veus estimades. Tantes. Aquest sentiment, aquesta tremolor que la simple sintonia em provoca, va més enllà de les èpoques i dels problemes, de les coses del cada dia i és el que la fa forta.
A l’eixida xerràvem amb la Neus Bonet i el president Pujol s’hi va afegir al rotgle. Ens va dir que Catalunya Ràdio havia funcionat perquè la gent, la que la feia i la que l’escoltava, se l’havia estimat i que aquesta era la condició essencial per a seguir funcionant. Em va semblar una bona definició, un bon consell, vint-i-cinc anys després.
