Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

I ha estat enmig del debat que algú ha invocat una figura típica de Washington, l’Elevator Loyalty, alguna cosa així com la “Lleialtat d’ascensor”, lleialtat que Russert coneixia bé perquè abans de ser periodista, fa dècades, havia estat involucrat directament en política. Aquest cap de setmana, llegint i escoltant l’actualitat política, hi he pensat molt sobre això, sense conèixer l’expressió que em podia servir per a definir-ho.

 

M’explique. Quan es va formar el primer govern tripartit el meu bon amic Carles Solà va ser nomenat conseller. Ell tenia coll avall ser nomenat conseller d’Universitats i Recerca però les negociacions van acabar portant al seu departament també les competències de Societat de la Informació i em va demanar, d’una forma molt especial, que l’ajudara en aquell àmbit on ell se sentia menys segur. Ho vaig fer durant un any. La meua lleialtat cap als meus amics es va imposar com a sentiment i vaig decidir acceptar la seua proposta, tot i saber com resultava de conflictiva professionalment per a mi. Ara crec que ho hauria fet millor si m’haguera mantingut al marge però aleshores no m’hi vaig saber negar. En d’altres ocasions tant el govern de CiU abans com el tripartit després m’havien demanat de fer feina per ells i pel país i jo sempre havia declinat tan educadament com havia sabut. Però, per moltes raons, al Carles se’m va fer impossible dir que no. Així que vaig dir que sí.

 

Vaig dir que sí i vaig viure un període d’un any, que és tot el que vaig poder aguantar, durant el qual vaig ser oficialment assessor del conseller, cosa que em va fer aprendre moltes coses. Una d’elles, precisament, com de sorprenent i marejant arriba a ser la “lleialtat d’ascensor”. Perquè hi ha una classe de gent, especialment d’algunes empreses, que se t’acosta de sobte amb qualsevol excusa tot expressant una simpatia i un interès desacostumat per les teues coses, públiques i fins i tot privades. Al llarg de tots aquests anys posat a internet he conegut i tractat molta gent, de grans i petites empreses, que m’han respectat pel que faig i als quals jo respecte profundament. Però aquests altres dels quals parle són diferents: et mimen, però no ho fan pel que ets sinó pel lloc que ocupes i és per això mateix que en el moment exacte que ixes de l’ascensor desapareixen per sempre més del teu costat, com si ja ni et conegueren. Tant hi fa qui sigues, què has fet al llarg de la teua vida ni quant vals professionalment. Només comptes com a porta que condueix al poder, o a allò que ells creuen que és el poder. Per això ni et saluden ja el dia després, ni es preocupen de guardar la més mínima formalitat.

 

A mi sempre m’ha molestat el meu paper públic, i em tem que això és notori. No m’agraden les obligacions socials que comporta ser director de VilaWeb i encara m’agradaven molt menys les (val a dir que poques però) que comportava ser assessor del Carles. Així que, sincerament, vaig quedar molt descansat quan al cap de dotze mesos vaig plegar i tota aquella gent interessada va desaparèixer de la meua vista i em va deixar d’emprenyar. Però reconec que en aquell lapse de temps vaig aprendre que si a algú li agrada ser el centre d’atenció o té ganes de lluir-se no deu haver cap professió en el món comparable a la de polític. I també que quan s’analitzen els fets polítics no es pot perdre de vista mai com i de quina manera un càrrec pot arribar a modificar la vida quotidiana d’una persona.