Quan la “roja” ens va a favor

Deixa un comentari

Els fets són importants. Però també ho és com arriben als lectors. I aquesta nit no deixa de ser divertida i interessant la visió que els mitjans estrangers donen de la victòria d’Espanya a l’Eurocopa.

El Herald Tribune, i pràcticament tots els mitjans anglòfons ja que és una notícia d’agència, insisteixen en el fet que a Catalunya i Euskadi no hi ha suport a la selecció espanyola amb aquesta frase: “However, there have been no public screens erected in the northern
Catalan regional capital Barcelona and in the Basque port city
of Bilbao. Both regions have long-term separatist issues that stem from a
distant history…” (ací hi ha l’article).

I curiosament el Libération francés diu que “Reste le débat sur l’identité nationale. A la différence des titres madrilènes, La Vanguardia et El Correo (quotidiens catalan et basque) se refusent à employer la première personne du pluriel lorsqu’il s’agit d’évoquer la Roja.” (ací hi ha l’article).

Sense entrar a valorar si hi hagut tant de suport o no, on comença i on acaba la propaganda político-mediàtica, aquesta vegada cal reconèixer que el tòpic juga a favor nostre i resulta que paradoxalment milions de lectors d’arreu el món gràcies a la victòria d’Espanya han rebut aquesta nit informació sobre la tensió nacional al nostre país. I resulta especialment paradoxal que siga perquè l’ajuntament socialista de Barcelona no posa una mega-pantalla o perquè La Vanguardia (Española) no sembla prou implicada. El món de la informació va així…

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 30 de juny de 2008 per vicent

  1. A Europa sembla que encara hi ha qui té l’esperança que els territoris “desafectes” de la península Ibèrica ens independitzem de Castella, ai, perdó, “Espanya”. Potser ens tenen algun destí reservat. Potser a l’estranger saben que els pobles llargament oprimits que encara subsisteixen tenen algun valor a salvar, atès que la seva supervivència se l’han guanyada dia a dia gràcies a habilitats negociadores, a persistència col·lectiva, a capacitat d’integració social, a pluralitat, a sentit de país, a bel·ligerància pacífica… Diríem que estic recitant les virtuts que calen a tot aquell ens mediador en l’aparador internacional. I atesos els temps que s’acosten, amb l’hegemonia del policia del món (USA) cada cop més en precari, amb conflictes cada cop més cruents a tants i tants llocs, a la tensió i les confrontacions que es deriven de tanta migració global… una Catalunya independent podria prendre aquest paper: seria un país massa petit com per intimidar ningú, però un client potencial a tenir en compte per a qualsevol economia que es tingui per intel·ligent. Poca broma. Els calés interessen tothom. La situació geoestratègica convertiria l’Estat lliure de Catalunya en una porta excel·lent d’entrada a Europa, via aèria o marítima, i un pont ben situat, tant a nivell del mapa físic com del polític, fins i tot de l’ideològic, per unir Occident amb l’Islam o Orient. 
    Els nostres polítics ignoren expressament aquestes potencialitats i miren de desvirtuar-les al màxim, perquè la seva aspiració només és una: que siguem castellans, ai, perdó, “espanyols” de ple dret, que la nostra mentalitat es pugui confondre amb la d’un càntabre, un lleonès, un murcià o un andalús: ser una província, competir amb les altres per ser la província favorita de la capital, i recrear-nos en aquesta normalitat castellana, ai, “espanyola”.
    És una llàstima. Si els mateixos socialistes s’adonessin de la quantitat de secretaris d’organització, subsecretaris, delegats, sotsdelegats, vocals, etc… que podrien colocar en un país que no paga impostos a Madrid, fliparien. Ells serien els primers independentistes! De fet, és impossible que no ho sàpiguen. Però ho desestimen i malden per servir l’amo que ens fa provincians. No entenc per què.

  2. Quan hi hagut a cap celebració amb la mil·lèssima part esmerçada -per l’estat i llurs adlàters- en un event d’ací?

    Quan contra Itàlia va aparèixer Fàbregas vaig pensar ” ja l’hem cagat Cento !”
    i crec que ho sentia en  català la tanda de penals en la ràdio del cotxe, baixant de Meliana.

    JO he entrat a la BBC i no és talment com dius. Sí he trobat insults en els comentaris del You Tube en anglès. és evident que l’eufòria dins del corral és una cosa i la resta d’estats una altra.

    Sobre l’escrit del PP Montilla:
    Tu, que llavors anaves per València, Vicent: no et recorda el procés del Montilla calcat al de Lerma?

    Quina autoritat moral tenia Pujol, Prenafeta, Subirà, Canher, etc. que aquestos no en  tenen……hi hem de pensar-hi. 

    Per una altra banda i disculpa l’extensió: la faena feta en molts d’anys se’n va en orris amb qualsevol event d’aquestes característiques….i això sí que hi hauria de fer-nos re-pensar moltes estratègies i tàctiques més eficaces i màssiques. La relació entre cost i guany (real) és molt magra, no?
    A València fa unes setmanes el descrèdit de la selecció española i el seu entrenador era total, però implicats i conjuminats els factors polítics gubernamentals (per a esbndir la crisi com en els millors temps de Franco), els econòmics (la Caixa per a penetrar en el mercat españolista dur :veure Intereconomia radio i TV) i els mediàtics (Prisa-4) han capgirat la situació.

    Cordialment.
        

  3. l’esportiu italià comenta que hi ha hagut un “esforç enorme” per part de tots els media espanyols per fer veure el triomf esportiu com un triomf del país sencer amb una clara intenció de fomentar la unitat nacional a tot l’estat.
    Més tard, en un paràgraf titulat “la catalunya” diu que aques esforça ha estat reixit a quasi tot l’estat però que a catalunya i al país basc han fet de tot per mirar-se amb distanciament la selecció espanyola tot i els esforços dels dos principals diaris de barcelona que han dedicat moltíssimes pàgines a felicitar-se pel triomf.
    enllaç

  4. Els catalans només poden jugar amb la selecció espanyola en competicions esportives de primer nivell per imperatiu legal.

    Amb aquesta situació és ben normal que el món mediatic de l’esport tiré dels afeccionats a l’esport i dels seus telespectadors en general i fagen vibrar els espanyolistes del Partido Popular i el PSOE en particular.

     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.