Arran de les primeres respostes a l’apunt d’aquest matí i de l’opinió expressada per en Vicent Partal al Mail Obert, observo una cosa que em preocupa profundament. L’article de Vicent Partal diu al darrer paràgraf: “recorde pocs dies més tristos que avui, quan tinc la sensació que m’han clavat un punyal en l’esquena els meus,
En Joan Ferran pot respirar tranquil. La crosta nacionalista de TVC, que tant l’amoïna, ja no podrà inculcar nacionalisme català al País Valencià. Finalment, amb el tancament del repetidor, ja no sentiran aquell borinot nacionalista que no els deixava viure. Finalment el País Valencià viu en la normalitat ferranenca. No sé què en deu pensar
Aquest és el títol d’un llibre publicat l’agost d’aquest any. Es tracta de les ponències de les Jornades de Psicologia i Identitat que es van fer a Sueca els dies 12 i 13 de maig de 2006. Els editors són Àngel Velasco i Quim Gibert, i la publicació ha anat a càrrec de La Busca.
Ja fa un mes i dos dies que em va caure a les mans el llibre de Jordi Bilbeny La vida de Llàtzer de Tormos. L’he anat llegint amb calma i mentre observava com les primeres reaccions venien, com és lògic, del País Valencià. Lògic perquè si en la qüestió colombina són els de Pals
Portem vint-i-nou anys i un dia de constitució espanyola. I avui El Punt publica una entrevista amb Jordi Miralles, coordinador general d’EUiA, on afirma que la Constitució hauria de reconèixer el dret a l’autodeterminació. “Hauria”. Però si no ho fa, tampoc deu passar res, no? En una de les respostes Miralles reconeix que la política
En pocs dies, Joan Ferran ha aconseguit fer-se tan antipàtic a l’imaginari col·lectiu del país com Alejo Vidal-Quadras en els seus millors moments. I no ha estat únicament per les declaracion a El Periódico sinó (i potser sobretot) per les reaccions a les crítiques que ha rebut. Pel to burleta amb què comença l’apunt del
Vaig començar a escriure en aquest bloc poc abans de la manifestació del 18 de febrer de 2006. Em va semblar que amb aquell primer èxit de la PDD assolíem un punt d’inflexió en la mobilització autodeterminista. Al setembre de 2006 em va sorprendre l’èxit de la campanya “Jo també vull un estat propi” i
Al principi d’aquesta segona legislatura amb ERC, PSC i ICV al govern semblava que El Periódico estava disposat a crear un ambient mediàtic una mica propici a l’acció de govern. La idea devia ser que tenien ERC controlada i que el socialisme podia estar tranquil i dedicar-se a governar. Però tot ha estat arribar la
Dimecres passat presentàvem a Òmnium la Xarxa de Blocs Sobiranistes. Tribuna Catalana se’n va fer ressò. També han escrit sobre la trobada alguns dels assistents: David Figueres, Marcús (també aquí), la blocaire Calaix de Sastre o jo mateix. Hi havia força blocaires: l’Èric Bertran, en David Navarrete, en Jordi Carbonell, en Toni Sellas, en Lluís
Ens hem manifestat. Ens han respost amb un joc de paraules al·ludint a la proximitat de les eleccions, com si fossin CiU o ERC els qui convocaven la mobilització. Ens han dit que la solució als nostres problemes és l’Estatut. Alguns mitjans de lluny ens han volgut reduir a la ridiculesa amb molt males maneres.
En una entrevista a El Periódico aquest dimarts, Joan Ferran, portaveu adjunt del PSC al Parlament, parla d’una TVC que no sembla la mateixa que dissabte brillava per la seva absència en la manifestació més important que ha tingut aquest país en els darrers temps. L’entrevista és a càrrec de Lluís Mauri; si no m’equivoco,
Una de les reaccions més esperades a la manifestació de dissabte era la d’Artur Mas i CiU. Ja la tenim aquí. Artur Mas demana una “cimera” (alerta amb els cims, que hi sol fer fred, molt més fred que no pas entre l’escalf humà de les manifestacions) amb el president Montilla. No em sembla malament,
Mentre els partits deliberen sobre la manifestació de dissabte i esperem les valoracions oficials, queda clar que hem començat a fer camí i que si l’Estat no ens vol deixar marxar haurà de pensar mesures per retenir-nos. No fer res és no haver entès res. A la propera manifestació encara en serem més i ja
La manifestació d’ahir va tenir una doble virtut. D’una banda, va consolidar la del 18 de febrer. Podria haver ocorregut que la de l’any passat quedés com el gran referent, la darrera vegada que el poble català va sortir al carrer abans de la lenta i irreversible difuminació dins el regne d’Espanya, de la mateixa