Portem vint-i-nou anys i un dia de constitució espanyola. I avui El Punt publica una entrevista amb Jordi Miralles, coordinador general d’EUiA, on afirma que la Constitució hauria de reconèixer el dret a l’autodeterminació. “Hauria”. Però si no ho fa, tampoc deu passar res, no? En una de les respostes Miralles reconeix que la política estatal tendeix a la polarització entre el PSOE i el PP. Efectivament, PSOE i PP es fomenten mútuament i s’alimenten l’un a l’altre, i com que el PP no permetrà mai que la Constitució reconegui el dret de l’autodeterminació (i el PSOE, francament, tampoc), ja em direu amb qui compten EuiA o ICV per reformar-la. No tenen companyia suficient per fer-ho i per tant no es farà. I si fossin honestos ho dirien amb claredat. I si fossin honestos tindrien una alternativa que justifiqués el nom del partit. Perquè si són partidaris del dret d’autodeterminació deu ser que el consideren un principi necessari i no un mer passatemps per entretenir la canalla. I si una cosa és necessària i no es pot obtenir perquè qui la té no la vol cedir, cal tenir un pla alternatiu per obtenir-la unilateralment, cal prendre la iniciativa.
La Constitució espanyola és, ara mateix, un ferro fred que fa soroll si hi piques, però que no pots canviar si no és refonent el metall. I aquí ningú té intenció de refondre res. Si davant d’aquesta realitat ICV-EUiA no tenen una alternativa, ja em direu quina iniciativa poden tenir. De cara a futures entrevistes a polítics que apostin per reformar la Constitució, estaria bé que els periodistes els demanessin com ho pensen fer i quin pla B tenen pensat si no ho aconsegueixen. Emili Agulló no ho ha fet. Llàstima. Ell mateix, per cert, publicava ahir una informació relacionada.
Al costat d’aquests, els fonedors sense metall per fondre, hi ha els qui volen refundar el catalanisme i, amb l’ambigüitat que sempre els ha caracteritzat, un dia donen suport a la manifestació de la PDD i l’endemà van a celebrar els vint-i-nou anys de la constitució que ens nega el dret que reclamem. Potser que deixem en pau la Constitució d’una vegada i tirem pel dret. Ara fa un any, i m’hi referia en un apunt, era ERC qui en proposava una reforma i no va tenir suport per fer-ho. La política catalana està paralitzada i bloquejada perquè els partits tenen por de perdre bous i esquelles si fan un pas arriscat. És un cercle viciós de majories. Quant de temps caldrà esperar?
Per cert, bon article de Fèlix Martí a Tribuna Catalana.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo trobo malament que CiU faci festes a la constitució espanyola després dels compromisos que es suposa ha assumit en la participació a la manifestació del dia 1. Ja ho sé que no hi estem gaire acostumats a observància, diguem-li ara per simplificar; però em sembla significatiu que estem al cas, i fer el que pugem per que s’acabin ja aquestes agonitzants ambivalències i ambigüitats dolentes amb que estan jugant. Aquí em sembla que hi té un paper important la PDD i els qui hi hem donat suport a aquesta marxa. I també em sembla, per l’altre costat que assenyales, que Iniciativa, i Alternativa, estan jugant al mateix, però amb altres cartes. Trobo fatal que vulguin seguir amb el conte de les caritats. No cal que ens reconeguin, si ja ens reconeixem nosaltres, els hi respondria. Pot ser ho deixaria per demà, perquè avui estic cabrejada amb l’ecopijisme i un parell de conseqüències properes, però els diria que ja n’hi ha prou de cercar favors allà on el que volen és el teu cap, o una altra cosa.
En relació a aquestes cartes repetides (s’ahh de tal…, s’ha de qual…., federal, etc), m’alegra veure que els temps mediàtics ja no juguen a favor dels confusionadors, vull dir que crec que estem guanyant en salut informativa. Salut de la de debò, no de la de calmem-nooooos, siguem asssenyats, i tinguem seeeenttttit cooooomú, o d’això no en parlem.
Diria que en general ens calmem, som assenyats, i apliquem un cert grau de sentit comú (excessos aquí són molt perillosos, crec que per l’ús d’aquest sentit per a colar el que sigui, així com per a endormiscar i anestesiar. Aquest és un altre tema). Però, però!, i m’alegra el recull que fas aquí d’aquestes qüestions, deixem ja d’un cop les acusacions de pecadors, la collita d’insults, els interessos de negociats a tradició, o les pors clàssiques amb les que hi ha qui pretén desdibuixar el moviment i canvi polític que estem vivint. Estic amb el que assenyala en Fèlix Martí. I afegiria que sí, que tirem pel dret, sense ambigüitat, que de tortes ja n’hem hagut de passar unes quantes.