Avui he votat per escollir els membres del Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional de Catalunya. Tot i que el meu desencís i la meva incomoditat amb aquesta entitat fa temps que dura, i que pràcticament ja tenia decidit donar-me’n de baixa, he preferit esperar a poder votar, donar una darrera oportunitat, per respecte, a les persones que encara hi creuen fins al punt de presentar-se com a candidats per continuar-hi treballant. Sigui quin sigui, però, el resultat, les candidatures guanyadores i la presidència triada, ja no tinc cap mena d’esperança que el rumb de l’ANC es pugui redreçar. I és un rumb que no comparteixo, però entenc que la pràctica unanimitat dels socis s’hi trobin còmodes i la democràcia serveix perquè entre tots els socis i sòcies es decideixi què es vol fer. Jo, senzillament, prefereixo tenir-hi una relació més puntual, participar de les mobilitzacions que convoqui si les trobo adients, tal com participo en activitats d’altres entitats o organitzacions.
Hi he estat des de l’inici. Encara que no hi hagi estat actiu, sempre he tingut clar que calia un espai transversal on ens poguéssim trobar totes les persones que compartim l’objectiu de la independència. Els espais transversals donen aquesta seguretat de les regles clares que fan que puguis militar en un partit per defensar una determinada manera d’entendre la societat i, alhora, deixar el partit a fora quan entres en aquests espais. Ho explicava molt bé la Juliana Bacardit, militant de la CUP, a l’acte virtual de publicitat de candidatures del Maresme. L’obsessió per la ingerència dels partits s’ha tornat, però, irreversiblement malaltissa. S’ha passat de l’apartidisme, de treballar colze a colze sense mirar en quin partit milites, a un antipartidisme furibund. Ignoro què ha pogut passar per arribar fins aquest punt, però en tot cas em sembla un punt de no-retorn. En aquestes eleccions, pràcticament totes les persones que presentaven candidatura parlaven més de la independència de l’entitat respecte dels partits polítics que no pas del que calia fer.
A l’ANC (i a tots els independentistes amb ells, naturalment) li hauria anat de perles que l’octubre del 2017 ens n’haguéssim sortit. Es va crear per mobilitzar i convèncer tothom que fos susceptible de ser mobilitzat i convençut. I va ser un èxit increïble i junts hem viscut coses que ja no ens podrà arrabassar ningú. Entre tots vam aconseguir construir una pista d’aterratge immensa per a un munt de persones que, sense haver estat mai obertament independentistes, van aterrar dissimuladament i van encaixar perfectament a les nostres manifestacions. Vam convèncer tothom que es podia convèncer. Tanmateix, el 2017 no ens en vam sortir. I això, per força, havia de crear una crisi a l’entitat, crisi en el sentit de canvi, d’adaptació a la nova realitat i de represa de l’activitat d’acord amb nous objectius. Altres espais i altres agents han fet aquest procés de crisi, de dol, d’anàlisi i de replantejament. En canvi, tinc la sensació que l’ANC ha continuat fent feina per als convençuts. Eines de País ha guanyat a la Cambra, d’acord, i potser encara hi haurà algun èxit més, però l’independentisme ha entrat en una altra fase en què necessitem canviar alguns dels plantejaments que han impulsat el cicle 2012-2017.
Fa pràcticament dos anys ja vaig advertir que s’havia portat l’entitat a una cruïlla on no hauria d’haver arribat mai i que, segons quina fos la decisió, ens ficaríem en un bon embolic. Ens hi vam ficar de ple. I la tendència s’ha intensificat. S’han dedicat més esforços a desgastar les organitzacions que treballen per la República de Catalunya que no pas a fer nous partidaris d’aquesta república. A molts municipis, les candidatures de Primàries van tenir com a efecte immediat frustrar l’alternança en favor d’algun dels partits independentistes. Rocs a la teulada. Al meu municipi es va cometre l’error de demanar a la gent que a les municipals de l’any passat no votés el partit en què milito. Les sortides de to contra ERC des de comptes territorials i sectorials de l’ANC han estat massa freqüents. No es va saber abordar el problema o, pitjor encara, no es devia pensar que fos cap problema, el primer cop que això va passar.
Què pot passar amb l’ANC a partir d’ara? No en tinc ni idea, però el futur de totes les organitzacions el decideixen, com deia, les persones que les formen, i vistes les idees que hi són clarament majoritàries, tant si repeteix Elisenda Paluzie com si és Montse Soler qui lidera els propers anys, no descarto que es modifiquin els estatuts i tot el que calgui perquè l’ANC pugui presentar-se a unes eleccions al Parlament. Hi ha una manera millor de “pressionar els partits” que ser-ne competència directa tal com ja es va fer de manera encoberta amb Primàries? He vist uns quants candidats motivadíssims en aquesta línia. Els convençuts, cada cop més convençuts i bel·ligerants i tot. Però l’espai de transversalitat, cada dia més petit i estret.
Posats a fer càbales, hi ha qui suggereix que Joan Canadell podria ser el candidat proposat per Puigdemont per substituir Torra. D’acord amb això, podria ser perfectament que a l’ANC tornéssim a veure una operació com la de Castro-Sànchez: Montse Soler podria presentar batalla tot i no haver estat la més votada i Elisenda Paluzie podria deixar-ho córrer segons com vagin les coses al·legant que no se sent prou còmoda amb el nou Secretariat Nacional. I ja tindríem el tàndem Canadell-Soler ben alineat per si de cas ERC fa un bon resultat a les eleccions i decideix explorar les possibilitats d’un govern amb Comuns i CUP.
Montse Soler, Elisenda Paluzie i Joan Canadell. Foto de Marc Rovira publicada al diari Ara: https://www.ara.cat/economia/historic-independentista-Cambra-Comerc-definitiu-ANC_0_2232976901.html
La Revolució Empàtica a la qual em referia al darrer apunt no és imprescindible només perquè puguem assolir el nostre projecte polític d’una República de Catalunya. També ho és si volem ajudar la llengua catalana a revertir amb més força un procés de substitució lingüística que fa segles que dura i que en un futur es podria accelerar encara més.
Fer l’esforç de posar-se a la pell de l’altre ens ajuda a entendre quines sensacions o quins pensaments hi ha darrere d’algú que el 21 de desembre va ser capaç de votar Ciutadans per evitar que es declarés la independència. No tots els vots a aquell partit eren de persones amb simpaties feixistes com sovint alguns ens volen fer pensar. També hi havia por, sensació d’amenaça o inseguretat i això es va traduir en una reacció a la defensiva i en un vot útil. Des que Artur Mas va imposar la llista unitària de Junts pel Sí, ha estat molt difícil destriar el discurs independentista del discurs identitari i nacionalista català. Els primers anys de creixement de l’independentisme van tenir en la democràcia i en la diversitat dos aliats molt potents. El respecte per la discrepància política estava assegurat als espais comuns i això va permetre que a les tres mobilitzacions més importants de l’ANC, les de 2012, 2013 i 2014, un comunista pogués avançar o donar-se la mà amb un liberal o un conservador. Tenia el seu punt emotiu i tot.
La imposició de Junts pel Sí, tanmateix, va ser el principi de la destrucció d’aquest espai i el reforçament de dos blocs en què cada vegada més la porositat i el diàleg van anar cedint espai a la confrontació i al “com pitjor, millor” fins que la repressió de la policia espanyola l’1 d’Octubre ho va fer traumàtic. Moltes persones rebutjaven aquella violència policial i empatitzaven perfectament amb els votants, però eren molt reticents a transformar allò en un vot a qualsevol dels tres partits independentistes perquè els veien massa impregnats d’un nacionalisme identitari amb el qual no combregaven gens. Moltes víctimes de les agressions i de la repressió van perdre la paciència amb els qui, davant d’aquell escàndol, no es posicionaven clarament a favor seu. Totes les emocions es poden entendre i tots els traumes són dolorosos, però cal refer-se’n. Cal estar decidit a voler refer-se’n.
Per refer el camí perdut cal aquesta revolució empàtica que ens faci entendre les raons de l’altre. No hem de tenir por de qüestionar allò que ens ha mogut a voler la República de Catalunya. Que ens ajudin a qüestionar-nos-ho ha de ser precisament la manera de reforçar-ho. A banda del diàleg i de l’esforç d’empatia, cal reconstruir l’espai de trobada de la diversitat i la democràcia. Sabem que una amplíssima majoria de ciutadans volen una solució votada i negociada i aquí tenim camí per recórrer. Però potser també hem pecat de no tenir cap projecte per al Regne d’Espanya. Potser ens hem enorgullit massa de dir “ja s’ho faran”. Potser fins i tot algú troba absurd o ofensiu que un independentista demani un projecte per a Espanya si és independentista, però bé que tenim un projecte per a la Unió Europea, oi? O fins i tot per als Estats Units! Encara que no puguem votar-hi, hem de ser indiferents a tot allò que està fent l’administració de Donald Trump? Aleshores, per què no hem de tenir un projecte per a Espanya que ens acosti a totes aquestes persones que viuen a Catalunya però que tenen referents espanyols?
Hem d’identificar els espais de confluència que ens permetin construir nous marcs mentals amb elements de tots dos espais, però que els superin tots dos. I això, com deia, també es pot aplicar a l’àmbit de la llengua. De la mateixa manera que el Regne d’Espanya representa l’statu quo i la República de Catalunya és un projecte que qüestiona aquest referent i en proposa un altre, la defensa de la llengua catalana també és una manera de no resignar-se a la inèrcia i a la substitució lingüística. Quan plantegem aquest debat en termes identitaris, però, el recorregut és limitat i no triguem a tocar sostres que ens deixen en dos blocs definits i poc porosos.
Si per defensar la llengua catalana cal assumir explícitament una identitat catalana, els qui sempre han tingut aquesta identitat com a única o principal no han de patir gaire perquè ja tenen la feina feta, però els qui s’han sentit tan catalans com espanyols o fins i tot més espanyols que catalans poden tenir la sensació que els estem demanant una renúncia. Per molt que els assegurem racionalment que no hauran de renunciar a res, si aquesta percepció d’amenaça persisteix és evident que cal alguna cosa més: allò que deia de superar marcs mentals.
En el cas de la llengua catalana, és urgent substituir el marc mental identitari per un altre que durant tots els decennis de construcció de relat polític nacionalista o simplement catalanista no ha existit o ha tingut un pes ínfim. Cal actualitzar l’argumentari de milers i milers de persones i d’entitats que treballen per la llengua. Si els arguments fins ara han estat “perquè és la d’aquí”, “per integrar-se”, “perquè Franco la va prohibir”, etc., els darrers anys s’han fet cada cop més evidents dos fenòmens que ens han d’ajudar a adonar-nos del canvi necessari. D’una banda, l’emergència climàtica ha sensibilitzat moltes persones per una causa que supera totes les divisions territorials, però que alhora demana polítiques que s’han d’emprendre des de la proximitat i des del coneixement de l’entorn. De l’altra, la globalització que va començar als anys 90 del segle passat està conduint a una crisi del capitalisme que fa que cada cop sigui més urgent buscar alternatives que ara la crisi de la Covid-19 podria accelerar.
Què tenen a veure aquestes dues coses amb la llengua i amb l’empatia? Molt. Quan parlem d’emergència climàtica parlem d’un procés mundial. Quan parlem de la concentració de capitals que fa que els rics cada dia siguin més rics i poderosos i que els pobres siguin cada dia més pobres i que la classe mitjana s’estigui aprimant cada cop més, també estem parlant d’un procés mundial. I això vol dir que ens afecta a tots per damunt de molts factors. Hem detectat dues dinàmiques negatives, dues inèrcies, que ens estan duent a la destrucció del planeta i del sistema econòmic vigent. I cada cop més veus decideixen que cal actuar per revertir aquestes dues tendències.
Amb la diversitat lingüística passa el mateix: cada dia n’hi ha menys a causa d’una dinàmica negativa. Cada vegada hi ha i hi haurà menys persones monolingües al món perquè la tecnologia afavoreix molt el contacte entre humans, fa desaparèixer distàncies i redueix el pes de territorialitats en què fins ara es basava la diversitat de llengües que coneixem. I la resposta no pot ser defensar el monolingüisme, és a dir, fomentar la ignorància d’altres llengües i el rebuig a aprendre’n. No podrem evitar que milions de parlants d’altres llengües se sentin impulsats a aprendre anglès, castellà, mandarí, rus, àrab, hindi-urdú, etc., perquè seran llengües que els obriran portes i els donaran oportunitats. El que hem d’intentar és que això no els porti a fer servir cada cop menys les seves llengües natives o a abandonar-les del tot, perquè sabem que aquesta és la tendència actual: cada vegada més persones parlen menys llengües. Hi ha un seguit de llengües dominants al món que van desplaçant les que s’hi subordinen. I aquesta dinàmica glotofàgica, tard o d’hora, portaria a un món amb una única llengua o amb ben poques. Per tant, fins i tot els castellanoparlants que ara gaudeixen de l’estatus de llengua dominant que té la seva llengua respecte de la catalana, algun dia podrien veure’s desplaçats per una altra llengua dominant que acabés subordinant la castellana. El que compta no és quines llengües fan quins papers, sinó la dinàmica en si.
En aquest sentit, un món en què cada persona, segons l’entorn on viu i es relaciona, assumeixi la conveniència de capgirar aquestes dinàmiques genera un marc mental nou que pot tenir un amplíssim consens. Tots podem estar d’acord a canviar hàbits i a promoure polítiques actives per combatre el canvi climàtic. Tots podem estar d’acord a adoptar lleis que contribueixin a un repartiment més just de la riquesa i dels recursos. I tots podem estar d’acord a canviar dinàmiques glotofàgiques per dinàmiques que contribueixin a preservar la diversitat lingüística. No cal, doncs, parlar d’identitats. Cadascú té les que vol. Si en el debat de la llengua ens deixem arrossegar pel marc mental de les identitats ens costarà molt de trobar nous parlants que vulguin trencar aquestes dinàmiques negatives i fer seva una llengua subordinada. Si, en canvi, el superem, l’espai de trobada serà tan ampli i generós com ho és el vot i el diàleg en la solució política del conflicte entre Catalunya i Espanya.
Imatge extreta de la capçalera del web de Linguapax, una de les principals entitats en defensa de la diversitat lingüística.
Del que hem viscut aquesta darrera dècada, i molt especialment entre els anys 2012 i 2017, se n’ha dit sovint “la Revolució dels Somriures” perquè hem estat capaços de produir un canvi de mentalitat i d’actitud massiu en la població i ha anat de ben poc que no materialitzem el canvi polític que ens movia. I tot plegat associat a valors cívics, a molta paciència i mà esquerra i ganes de confiar que tota aquella gent que no hi creia ho acabés veient tan clar com nosaltres o més i tot.
Fa 10 anys, els vots a partits explícitament independentistes (aleshores només ERC, Solidaritat i Reagrupament) no arribaven a 400.000, però hi havia un sector de la població que tenia aquest objectiu com a prioritari i comunicava convicció, entusiasme i determinació cada vegada que obria la boca. Deu anys després, aquestes qualitats d’aquestes persones han fet que ja en siguem més de dos milions. Hem aconseguit activar un milió i mig de persones que sabíem que podíem activar perquè sabíem que eren “dels nostres”, que només els calia una empenteta.
Mentre fèiem aquest esforç de convèncer “tots els nostres” devíem pensar que ja en tindríem prou i descartàvem “perdre el temps” per intentar convèncer els qui no trobàvem tan entusiasmats com nosaltres, especialment a mesura que el percentatge de convençuts, segons les enquestes, anava augmentant. Com més ens acostàvem al punt decisiu, més ens desesperava la gent que trobava pèls a la sopa i que es feia pregar davant allò que a nosaltres ens semblava evident. Fins i tot hi havia qui, en un excés d’eufòria irresponsable els deixava per inútils qualificant-los de “fatxes”, cosa que segurament no els devia animar gaire a acabar de fer el pas.
Però sense ells hem arribat fins on hem arribat. Des d’aleshores, tenim una part de la població que continua menyspreant els altres i exigint que es faci efectiva la República de Catalunya com si res, una part de la població que està desorientada i busca respostes i una part de la població que, després de la sacsejada, torna a estar orientada cap a l’objectiu, però mirant d’incorporar totes les lliçons apreses possibles. Bàsicament, no haver estat prou empàtics.
Les persones que han tingut un paper més destacat en la Revolució dels Somriures són ara a la presó, però continuen sent objecte d’una admiració i un respecte indubtables. De tant en tant tenim l’oportunitat de saber com està evolucionant el seu pensament després d’aquest període, quin balanç en fan i què creuen que hauríem de fer ara que no podem comptar amb ells activament. Entre ells, per exemple, Raül Romeva, que a les eleccions espanyoles d’ara fa un any va rebre 944.201 vots per ser senador, com ens recordava el compte de Twitter que en demana la llibertat. Romeva, al llibre Esperança i llibertat, parla d’empatia. També ho fa en una excel·lent entrevista a Crític en què diu això:
“Al llibre dedico moltes pàgines a explicar la importància de posar-se en el lloc de l’altre per entendre’n les raons. Se’n diu empatia. Si no escoltem i prenem en consideració les percepcions de molta gent que no s’ha sentit interpel·lada per l’aposta republicana, ens equivoquem. Amb més o menys raó, és un fet que molta gent va viure a l’octubre del 17 amb reticència, desconfiança i, fins i tot, amb por. De la mateixa manera, molta gent no entén el silenci, i fins i tot el menyspreu, de molta gent que es considera demòcrata i republicana davant uns processos judicials desmesurats i unes condemnes venjatives. L’empatia ha de funcionar en tots els sentits, no només en un.”
Carme Forcadell, abans de ser presidenta del Parlament, ho va ser durant dos mandats de l’ANC. Ara, sota el lideratge d’Elisenda Paluzie, sembla que ningú no es recordi d’ella i que s’estigui renegant de tot allò que es va aconseguir gràcies a la seva empenta, al seu caràcter, a la seva enteresa i a la seva concepció del que havia de ser una entitat transversal com l’Assemblea. Ella va ser militant d’ERC convençuda, però això no va ser mai cap problema perquè fos la primera a vetllar per un espai de trobada suprapartidista, no antipartidista com sembla ara. Doncs bé, ella també ha tingut temps de pensar en el que hem fet aquests darrers anys i d’emetre un diagnòstic sobre la necessitat d’empatia, tal com va quedar reflectit en aquesta entrevista amb Mònica Terribas l’octubre passat, de la qual he extret la imatge que il·lustra l’apunt. Aviat hi haurà eleccions al Secretariat Permanent i ja veurem si hi ha una sola candidatura que aposti per aquesta Revolució Empàtica. El panorama és desolador.
Si els dos milions i escaig de persones que hem arribat fins aquí fent la Revolució dels Somriures som capaços de mantenir les conviccions però alhora repensar algunes coses, i sobretot algunes actituds, no tingueu cap dubte que sabrem sumar a la República de Catalunya tots els qui, per incomprensible que ens sembli, van viure el 21 de desembre de 2017 com una amenaça o un atac.
Alguns només demanen que els escoltem, que no els tractem de “fatxes” només perquè hi ha coses del nostre projecte que no veuen clares. A altres només cal que els preguntem com es van sentir l’octubre i el desembre de 2017 i descobrirem que van ser l’instrument necessari de la por perfectament organitzada pel mateix Regne d’Espanya que ara manté la repressió i la manca de diàleg. Perquè cal recordar que els mesos passen i l’amnistia que hauria de permetre el diàleg sincer que també volen aquestes persones encara no ha arribat.
Repensem, doncs, la nostra convicció i preparem-nos per a la segona part de la Revolució dels Somriures. Si ho sabem fer, i no tinc cap dubte que en sabrem, entre tots i totes aconseguirem el país que volem i un món una mica millor. A Twitter trobareu unes quantes piulades i fils que he anat publicant amb l’etiqueta #LaRevolucióEmpàtica. Us convido a fer-vos-la vostra, a escampar-la i a omplir-la de contingut perquè la revolució comenci a caminar.
Free Forcadell. Font de la imatge: https://www.ccma.cat/catradio/el-mati-de-catalunya-radio/carme-forcadell-vaig-plorar-en-veure-violencia-al-carrer-no-amb-la-sentencia-del-judici/noticia/2957050/
Salvant totes les distàncies que vulgueu, la història ha jugat una mala passada al PSC i l’ha tornat a posar en una situació que no li és desconeguda. Només el temps ens dirà si se n’adonen i ho resolen.
Moltes esperances de canvi es van concentrar en el PSC durant els darrers anys del pujolisme quan l’alternança al govern de la Generalitat era ja una urgència per higiene democràtica. Quan finalment Maragall va aconseguir, amb el suport d’ERC i d’ICV, que els socialistes governessin tant la Generalitat com l’Ajuntament de Barcelona, al cap de pocs mesos els atemptats de Madrid van tenir com a efecte que Zapatero arribés per sorpresa al govern espanyol. A partir d’aquell moment, amb els socialistes manant arreu, s’arribava al zenit de les expectatives. Qui sap com haurien anat les coses si les haguessin satisfet, però Zapatero no va respectar la promesa de donar suport a l’estatut que sortís del Parlament i no va copsar ni l’advertiment de desafecció que li feia Montilla. Quan el 2010 va arribar la sentència del TC, el PSC ja estava erosionadíssim perquè els seus votants havien quedat del tot frustrats. No tots, és clar. Com es deia aleshores i s’ha comprovat després, el PSC tenia dues ànimes.
Arriba Rajoy al govern espanyol i la dinàmica d’augment del suport a la independència ja és imparable. A banda d’incorporar-s’hi finalment CDC el 2012, destacats membres de l’ànima catalanista del PSC i d’ICV es van integrant al projecte per construir un nou país amb la convicció que ja surt més a compte això que no pas tenir fe en un canvi important al Regne d’Espanya. Els de l’altra ànima no piulen ni quan Iceta es fa fotos amb PP i Ciutadans ni quan s’estomaca per l’1 d’Octubre ni quan s’aplica el 155. I al mig, entre les dues ànimes, un grup de simpatitzants i votants que ja no sabien on amagar-se entre el que consideraven la irracionalitat independentista i la negativa a tota mena de diàleg de Rajoy.
De sobte, quan la complicitat amb la corrupció del PP ja no s’aguantava més, salta la moció de censura i Sánchez es converteix en president del govern espanyol. La història comença a repetir-se. Les expectatives i les esperances tornen a centrar-se en el PSOE. El PSC ha perdut força centralitat a Catalunya, però els votants confien que Sánchez posi seny i encarrili una solució al problema que té amb Catalunya i que el seu predecessor Zapatero no va preveure al seu moment.
Arribem a les eleccions d’avui fa un any i en el vot al PSC hi coincideixen dos perfils de votant que no tenen gaire a veure. D’una banda, els que havien acabat votant Ciutadans el 21 de desembre com a vot útil per aturar l’independentisme tornen al PSC perquè es van adonant que Ciutadans no els serveix per a res més. De l’altra, els que s’havien quedat entre els dos extrems i fins i tot havien votat algun partit independentista el 21 de desembre de 2017 per rebotar-se contra Rajoy tornen a creure en la possibilitat que el seu partit posi una mica de seny a la situació i la pacifiqui definitivament. Són dues actituds i dues expectatives del tot diferents. Al cap de tants anys, doncs, resulta que al PSC se li tornen a formar dues ànimes. L’ànima catalanista que al seu moment en va fugir és ara un dels avals més consistents a l’hora de convertir ERC en el nou referent de l’esquerra nacional, i això també es nota amb la victòria dels de Rufián i Junqueras el 28A. La tensió entre les dues ànimes ja és un fet la mateixa nit electoral. Una li diu “con Rivera no”, però l’altra ve de votar Rivera. Una vol el pacte amb UP, però l’altra no.
Arriben les municipals i el PSC resisteix bé en uns quants ajuntaments històricament seus. Pot retenir 89 alcaldies, però si mirem municipi per municipi comencem a veure que en cada cas es prenen les decisions en funció de l’ànima que hi predomina. I de sobte a Badalona, quarta ciutat de Catalunya i segona en importància per al PSC després de l’Hospitalet, l’alcalde socialista provoca una crisi de govern. El PSC té l’oportunitat de fer un canvi de rumb i tornar a formar part de la coalició de govern que va aconseguir desbancar Garcia Albiol o continuar associant el seu futur al del PP. Esperem que prenguin la decisió encertada.
Dolors Sabater, Rubén Guijarro i Xavier Garcia Albiol. Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/les-matematiques-de-la-batllia-de-badalona-qui-pot-succeir-alex-pastor/
Llegit el llibre de Carles Puigdemont La crisi catalana, com a independentista que és hi ha un munt de coses en què coincideixo amb ell. I per la seva doble condició de periodista i de representant polític ara ja amb una trajectòria notable, curta però intensa, la seva visió del país i del món sempre és interessant de llegir. De tot el que m’ha suggerit la lectura del llibre, però, una de les coses que més m’ha fet pensar, de manera del tot subjectiva, és la pulsió personalista que hi he detectat.
Quan parla de la seva arribada a la política activa, explica que ell no hi volia entrar perquè no suportava la tendència al sectarisme dels partits i que encara no la suporta i que valora molt la seva llibertat de pensament. Admeto que en aquest punt també hi ha certa coincidència en la percepció. Jo no em vaig fer militant d’ERC fins al 2011 perquè també havia percebut actituds sectàries en persones molt identificades amb partits al llarg de la meva vida. Crec que és una percepció força estesa perquè per desgràcia encara hi ha massa persones que pateixen aquest problema. Tanmateix, si al final em vaig decidir a fer-me militant va ser perquè hi veia alguna cosa que ho compensava prou: la convicció que la feina individual té un recorregut limitat i que les organitzacions polítiques grans permeten anar molt més lluny. Al final, una cura d’humilitat et fa reconèixer el treball en equip i l’herència rebuda de tothom que ja ha fet feina en aquella línia.
Durant un temps, les opinions que publicava en aquest blog com a independent que simpatitzava amb ERC van gaudir d’una modesta incidència i tenia la sensació que podia ajudar més a promoure el projecte de la independència opinant lliurement que no pas presentant-me com a part d’una organització, encara que hi coincidís molt. Però mantenir l’interès dels lectors d’un blog no és fàcil, especialment quan continues compartint les decisions d’un partit que la voluntat dels votants fa passar de 21 a 10 escons al Parlament de Catalunya. En un moment donat vaig decidir que havia d’ajudar d’una altra manera el partit amb què simpatitzava.
Vull pensar que Puigdemont també hi va trobar alguna compensació, perquè altrament no entendria la decisió de militar en un partit si només hi veus pèrdua de llibertat individual i molèsties derivades de patir el sectarisme i el dogmatisme. En el seu cas es va afiliar a CDC el 1983, un partit del qual reconeix que “no és independentista estrictament parlant”, tot i que ell sí que ho és, i que “el que realment reclama és més autonomia”. Després de 23 anys de militància, el 2006 es troba que el candidat convergent a l’alcaldia de Girona hi renuncia i que el seu partit, que “no té res a perdre” i deu pensar que “és el moment d’assumir riscos” perquè pitjor no es pot estar, li proposa a ell, que ni tan sols havia format mai part de cap llista, que sigui el candidat.
El que em sorprèn en aquest punt són les condicions que posa al seu propi partit després de rumiar-s’ho i de decidir que sí: que la llista la faria ell, que el to de la campanya el decidiria ell i que la campanya la dirigiria ell, però des d’un local que no fos el del partit. Hi ha, doncs, una clara voluntat de desmarcar-se’n. El capital individual que hi va aportar va donar prou rèdit. A les eleccions del 2007 va anar d’un pèl que no accedís a l’alcaldia i a les del 2011 ja ho va aconseguir. Ell no havia demanat mai ser candidat. El van anar a buscar. I va anar bé. Molt bé.
El 2016 el seu partit torna a viure un moment complicat. Artur Mas, que el 2012 aspirava a una majoria absoluta que li permetés bandejar ERC, s’havia trobat que “la voluntat d’un poble” havia decidit que el partit passés de 62 a 50 diputats i que, en canvi, ERC pugés de 10 a 23. Després havia forçat la candidatura de Junts pel Sí, que segons ell havia de permetre obtenir el suport majoritari de la població a manera de plebiscit. La jugada no li va sortir prou bé. Molts votants que no volien passar per Junts pel Sí precisament perquè CDC en formava part van optar per la CUP i la suma de totes dues candidatures no va arribar al 50% que es volia. A més, la carambola va ser que l’augment de diputats de la CUP se li va girar en contra i el van voler enviar “a la paperera de la història” per la seva gestió al capdavant del Govern. En aquelles condicions, un candidat tan personalista com Artur Mas havia de triar un successor a qui passar el relleu. No és estrany que es fixés en Carles Puigdemont si una de les seves prioritats era mantenir el discurs segons el qual calia superar la dinàmica de partits i deixar de banda l’eix esquerra-dreta.
Per segon cop, Puigdemont es troba que no demana res, sinó que el venen a buscar. Això devia ratificar-lo encara més en les seves conviccions personalistes. Havia arribat a la màxima representació possible dins el seu país sense haver de patir sectarismes ni dogmes i sense perdre la seva llibertat de pensament. La legislatura, però, va anar com va anar i es va trobar a l’exili. Tenint en compte la seva personalitat i la determinació de no fer carrera política, de la desgràcia en podria haver tret certa pau. Diguem que s’hauria pogut convertir en una mena de Tarradellas. El seu darrer servei al país hauria pogut ser preservar la institució a l’exili. D’aquesta manera hauria pogut quedar definitivament instal·lat per damunt de la dinàmica de partits i ser el president de tots i tornar com a tal quan aconseguíssim l’amnistia o algun altre tipus d’acord que ho permetés. Però no va fer això.
Puigdemont devia pensar que havia d’acabar la feina i va tornar a entrar en la dinàmica de partits, però a més ho va fer tornant a desmarcar-se del seu partit, aleshores ja convertit en PDECat, i va impulsar Junts per Catalunya. També li va anar relativament bé. Tot i que la seva formació va obtenir molts menys vots i escons que CiU el 2012, com que les enquestes deien que ERC els superaria i al final no va ser així, va tornar a veure recompensada la seva aposta personalista. En aquesta ocasió hi va tenir un paper clau associar el vot a la seva candidatura amb les expectatives de legitimació d’un retorn que no es va produir. A moltes persones els devia semblar que feien un lleig al país si no ajudaven a fer que el president legítim tornés.
Però el personalisme encara l’ha dut a prendre dues decisions més: impulsar encara una altra entitat política diferent de Junts per Catalunya, la Crida, i tornar a presentar candidatura en unes eleccions, les del Parlament Europeu. És probable que la seva aposta encara tingui recorregut. La voluntat del poble decidirà si li continua donant suport o no. Tanmateix, des del 2017 hem vist un fenomen del qual hauríem de prendre nota: el partit que va guanyar aquelles eleccions, Ciutadans, ha anat perdent bona part dels suports que havia acumulat. Per què? Entre altres raons, segurament perquè no tenia ni estructura, ni presència al territori ni un programa ni un projecte sòlids. Es basava en una idea i prou: aturar la independència de Catalunya. No és arriscat també apostar únicament per la idea d’un president legítim a l’exili? No és arriscat haver abandonat l’espai polític que tenia assignat i treballat CDC i pretendre que ara a Catalunya hi ha tres esquerres com deia fa poc, per exemple, Josep Costa? No és arriscat menysprear contínuament una cosa tan necessària en democràcia com són les organitzacions polítiques? Segur que la majoria no ens sentiríem còmodes en un país on el culte als partits polítics fos asfixiant, però no s’està afavorint canviat aquest culte pel culte al personalisme?
Les eleccions del 21 de desembre de 2017 són, fins ara, les que han registrat un suport més ampli en vots absoluts als partits independentistes. També a Nou Barris. Les dades del referèndum de l’1 d’octubre només serveixen si les prenem en consideració globalment perquè el vot va ser universal: els veïns i veïnes de Nou Barris van poder votar fora del seu col·legi electoral de la mateixa manera que persones d’altres col·legis electorals van poder votar a Nou Barris. Si el referèndum va donar 2.044.038 vots pel sí, la suma de vots a ERC, JuntsxCat i CUP del 21D va donar-ne 2.079.340. A Nou Barris, 15.800 a ERC, 8.463 a JuntsxCat i 3.281 a la CUP donen una suma de 27.544. Això, amb un total de 91.488 votants que representa el 77,29%. Entre tots tres partits van sumar el 30,21% dels vots. És el suport més ampli en termes absoluts que ha tingut mai l’independentisme a Nou Barris.
A partir d’aquí, no podem perdre de vista que Ciutadans va aconseguir-ne més que tots tres junts: 28.474 (31,24%) i va ser la força més votada. En segon lloc, el PSC va obtenir-ne 17.522 (19,22%). Els 15.800 d’ERC esmentats (17,33%) van donar-li la tercera posició, per davant dels 9.912 dels Comuns (10,87%), dels 8.463 de JuntsxCat (9,28%), els 6.096 del PP (6,69%) i els 3.281 de la CUP (3,60%). Per tant, el bloc PSC+Comuns va obtenir 27.434 vots, només 110 menys que el bloc independentista, mentre que el bloc Ciutadans+PP en va obtenir 34.570. Fins que no tornem a votar en unes eleccions al Parlament de Catalunya, no sabrem quina evolució han fet els veïns de Nou Barris aquests darrers anys.
L’any 2019, en tot cas, van tornar a passar per les urnes. Aquest cop per unes eleccions espanyoles arran de la moció de censura a Rajoy. Pedro Sánchez va ser president, però després va topar amb els pressupostos i va convocar eleccions. Resultat: un PSC reviscolat per l’efecte Sánchez va obtenir 27.153 vots, 9.631més que al desembre del 2017 en les eleccions al Parlament de Catalunya malgrat que la participació del 28A a Nou Barris va caure fins als 86.944 vots (73,66%) des dels 91.488 (77,29%). Això va ser possible, sobretot, gràcies a la davallada de Ciutadans, que va passar de guanyar les eleccions al Parlament amb 28.474 vots a ser la quarta força amb tan sols 11.533. En va perdre, doncs, 16.941.
Tot fa pensar que una part important del votant de Nou Barris que el 21D de 2017 havia optat per Ciutadans va tornar al PSC, una altra va quedar-se a casa i una altra va passar a Vox. Sens dubte, per a l’independentisme és un transvasament de vot esperançador. Les posicions de Ciutadans, PP o Vox davant les reivindicacions catalanes eren tan bel·ligerants, que tota intenció de desmarcar-se’n era benvinguda.
Els Comuns, amb 16.924 vots (+7.012), van passar per davant d’ERC i es van convertir en segona força. El bloc PSC+Comuns, doncs, va guanyar molt de pes (16.643 vots més) davant la possibilitat que un govern d’aquests dos partits fes un gir en la política espanyola, inclosa la manera d’abordar el conflicte polític amb Catalunya. Al bloc netament espanyolista, en canvi, l’entrada de Vox no va compensar la davallada de Ciutadans i el resultat del PP no va variar gaire, de manera que la suma de Ciutadans, PP i Vox es va quedar en els 21.168 vots (bastants menys que els 34.570 del 21D de 2017 al Parlament).
Quin resultat van obtenir els partits independentistes el 28A, però? Van sumar 18.787 vots, 8.757 vots menys que a les eleccions al Parlament. Per què? Pot haver-hi diverses raons. La participació global va ser certament inferior, però si el vot independentista consolidat s’hagués mantingut mobilitzat això no l’hauria d’haver afectat. ERC no va aconseguir retenir els 15.800 vots i va retrocedir fins als 13.754 (2.046 vots menys). Val a dir, però, que aquells 15.800 havien estat el millor resultat que mai havia obtingut ERC a Nou Barris. És possible que hi contribuís vot prestat d’altres partits (PSC o Comuns) que el 28A van tornar allà d’on venien. Pel que fa a JuntsxCat, en va obtenir 3.592, que són 4.871 menys que els 8.463 del 2017, la pèrdua més important. I finalment la CUP va decidir no concórrer a aquelles eleccions. Part dels seus votants (3.281 el 2017) va optar pel Front Republicà (1.441), però pel camí es van perdre 1.840 vots. Per completar la sèrie, fixem-nos que a les eleccions al Parlament de 2015 la suma de Junts pel Sí (18.768) i CUP (6.381) va pujar a 25.149 i que a les de 2012 havia pujat a 20.948 (11.616 CiU; 7.068 ERC i 2.264 CUP).
Després de les eleccions, tanmateix, vam veure un Pedro Sánchez també molt bel·ligerant que va fer seu el discurs de Ciutadans pensant que així acabaria de recuperar el vot que havia perdut en favor del partit de Rivera i Arrimadas. I també vam veure un PSOE i un UP incapaços de formar govern mentre Gabriel Rufián s’erigia en màxim avalador d’aquella entesa que havia d’evitar unes noves eleccions en què podria tornar la dreta. Això va seduir alguns dels votants de PSC i UP desencantats amb aquests partits, però també va fer que un altre perfil de votant marxés cap a JuntsxCat. La pèrdua de vots per al PSC va ser important: no va tornar als 17.522 del 2017, però dels 27.153 del 28A va passar a 23.188 (-3.965) el 10N. En el cas d’ECP, van passar dels 16.924 del 28A a 14.721 el 10N (-2.203). Per tant, el bloc PSC-Comuns va perdre 6.168 dels 44.077 que havia obtingut el 28A i es va quedar en 37.909.
Per resumir-ho, el votant de Nou Barris es va abocar a votar PSC i ECP-UP quan va veure l’oportunitat d’impedir el retorn de la dreta, però quan en va quedar decebut, i abans de tornar a votar Ciutadans, PP o Vox, va veure amb bons ulls altres opcions d’esquerres encara que fossin independentistes. Si això és així, l’independentisme encara pot obtenir més suport a Nou Barris els propers mesos i anys en la mesura que Sánchez i Iglesias continuïn decebent les diverses expectatives que generin (diàleg amb Catalunya, polítiques d’esquerres, cobertura a la monarquia, etc.) o que una victòria de la dreta els faci llençar la tovallola definitivament.
La taula amb què acabo l’apunte mostra l’evolució en vots absoluts. Les dues xifres en negreta volen remarcar una primera concentració de vot en PSC i Comuns arran de les expectatives esmentades i una segona cap als partits independentistes arran de la frustració d’aquestes expectatives.
La sèrie de piulades a Twitter on parlo de #MunicipisOnAvancem continua i ara m’agradaria anar-los comparant amb els #MunicipisOnNoAvancem. Avui m’ocuparé de Lliçà de Vall i d’Arbúcies. Segons l’Idescat, el 2019 Lliçà de Vall tenia 6.542 habitants i Arbúcies en tenia 6.556. Són, doncs, perfectament comparables en termes quantitatius pel que fa a la població. El passat 10 de novembre, a Arbúcies, el suport als tres partits independentistes va ser aclaparador. Entre tots tres van sumar el 78,09% dels vots i, a més, van ser els tres partits més votats. El 28A, ERC havia estat la llista més votada amb 1.218 vots, però el 10N va rebre menys suport i es va quedar en 912, mentre que JuntsxCat, que el 28A n’havia tingut 934, va fer el sorpasso a ERC i en va obtenir 1.035. La CUP, en tercer lloc, va treure 435 vots, que en són 183 més que els 252 del FR del 28A. Entre tots tres partits, el 10N van obtenir 2.382 vots, mentre que el 28A n’havien obtingut 2.404. Si ens hi fixem, el suport aclaparador a la independència es va traduir en una lleu desmobilització: 22 persones que el 28A havien votat alguna d’aquestes tres opcions van deixar de fer-ho el 10N, coincidint amb el sorpasso de JuntsxCat a ERC.
A Lliçà de Vall també hi va haver sorpasso, però en uns termes diferents. Allà, el 28A va ser el PSC qui va rebre més vots (944), ERC va ser segona força amb 922 i ECP tercera amb 717. Totes tres forces d’esquerres van patir la desmobilització quan va arribar el 10N: el PSC va quedar-se en 744, ERC en 894 i ECP en 603, però Junts per Catalunya, que havia estat el cinquè partit més votat (per sota de Ciutadans) el 28A i que va passar a ser el quart el 10N, no en va recollir els fruits: si el 28A havia rebut 422 vots, el 10N només n’hi va afegir 2. En canvi, la suma de vots a ERC, JuntsxCat i CUP del 10N va superar la d’ERC, JuntsxCat i FR del 28A: de 1.390 vam passar a 1.455. Lliçà de Vall, per tant, per 65 vots, és un dels #MunicipisOnAvancem, mentre que Arbúcies pertany als #MunicipisOnNoAvancem a causa de la pèrdua de 22 suports. I, si us hi fixeu, aquest guany de Lliçà de Vall per al conjunt de l’independentisme es va produir coincidint amb el sorpasso d’ERC al PSC.
Què fa que dues poblacions amb una xifra d’habitants tan equiparable doni un resultat tan diferent? Un cop més, allò que al seu dia va observar Roger Tugas ens en dona la clau: la suma de vots a ERC, JuntsxCat i CUP del 10N no va ser l’aclaparador 78,09% d’Arbúcies, sinó un molt més modest 37,68%. Allà on encara no som majoria, hi avancem. I ho fem gràcies als votants que decideixen passar de PSC i ECP a ERC per premiar l’estratègia de frenar l’accés de la dreta al govern d’Espanya. JuntsxCat decideix centrar la seva campanya a criticar ERC per això mateix, i a Arbúcies li dona rendiment perquè li fa el sorpasso, però a Lliçà de Vall només li aporta dos migradíssims vots.
Què més sabem de l’electorat d’aquests dos municipis? Doncs que hi ha certa dualitat. En el cas d’Arbúcies, l’independent Pere Garriga n’és batlle des del 2011. El 2007 es va desmarcar de la CUPA per encapçalar una nova candidatura: l’Entesa. Tot i ser la llista més votada ja aleshores i proposar govern a ERC, el mandat 2007-2011 se’l va passar a l’oposició a causa d’un acord entre ERC, CUPA i PSC que va permetre a Roger Zamorano continuar sent alcalde, però el 2011 va obtenir la primera majoria absoluta amb 7 regidors i després l’ha augmentada a 8 el 2015 i a 9 el 2019. A les municipals, doncs, una clara majoria de la població s’inclina per una opció independent que es desmarca dels partits d’àmbit supramunicipal i que desdibuixa l’eix dreta-esquerra. Els únics canvis del 2019 es van produir en els altres dos partits amb representació al consistori: CiU, que havia obtingut 3 regidors i 689 vots el 2015, no es va presentar a les del 2019 ni amb el nom de Junts. Els 3 regidors que tenien se’ls van repartit: un per a l’Entesa de Garriga i els altres dos per a la CUP. ERC, tot i passar de 505 a 591 vots, va repetir la tercera posició amb els mateixos 2 regidors. I s’ha acabat el bròquil. A l’Ajuntament d’Arbúcies no hi ha ni PSC ni ECP. Ni Junts. Ben curiós. A l’hora de votar en unes eleccions espanyoles, però, no oblidem que 1.035 vots se’n van cap a JuntsxCat, que guanya el 10N. Els 240 vots del PSC i els 217 d’ECP pesen poc i no sabem per quina opció es decideixen quan arriben les municipals, però no sembla que se sentin prou temptats per abandonar el partit quan es tracta de votar en clau espanyola. Si algun votant de PSC o ECP va passar a ERC, JxC o CUP el 10N, va quedar invisibilitzat per l’abstencionisme independentista.
En el cas de Lliçà de Vall també hi ha un vot dual. La cinquena i quarta posició de JuntsxCat el 28A i el 10N respectivament no té res a veure amb els resultats de les municipals, ja que CiU hi ha governat còmodament des de l’inici a través dels alcaldes Joan Mas i Jordà (1979-1986) i Andreu Carreras (1986-2015). Fins i tot el primer alcalde d’ERC, Josep Serra i Busquets havia estat regidor per CiU a Mollet a les legislatures 1979-1983 i 1983-1987 i va ser alcalde dos anys fins que, fruit d’un acord el 2015, va cedir el lloc a Xavier Serrate i Cunill, que tornava a ser del PDECat. Aquell 2015 va ser un punt d’inflexió: CiU va passar de 1.367 vots i 7 regidors a 932 vots i 4 regidors, mentre que ERC va entrar amb força directament amb 663 vots i 3 regidors. L’acord entre CiU i ERC per repartir-se l’alcaldia sumava la majoria absoluta necessària. L’any passat, la tendència a l’alça d’ERC es va consolidar fins al punt que es va produir el relleu: CiU va passar de 932 vots i 4 regidors a 731 vots i 3 regidors amb la marca Junts, mentre que ERC va passar de 663 vots i 3 regidors a 911 vots i 4 regidors. Era el primer cop que ERC guanyava unes eleccions municipals a Lliçà de Vall. Aquest cop, però, no hi va haver acord entre ERC i Junts. Com a representant de la llista més votada, Marta Bertran (Twitter) d’ERC Lliçà de Vall es va convertir en la primera alcaldessa de Lliçà de Vall i governa en minoria. De fet, una moció de censura entre Junts i PSC amb el suport de Ciutadans (com ha passat a Montgat) o de Fem Lliçà sumaria prou per fer-la fora, però esperem que no cometin amb ella el mateix error que han comès amb Rosa Funtané.
Malgrat aquest domini convergent en l’àmbit municipal, doncs, el vot dual mostra que a Lliçà hi ha una majoria latent d’esquerres. Si a Arbúcies la suma de PSC i ECP era del 14,98% i 457 vots el 10N, a Lliçà representen el 34,89% i 1.347 vots, més del doble en percentatge i gairebé el triple en vots absoluts. Coincidint amb el moment en què ERC supera CiU-Junts en unes municipals, ERC també supera el PSC en unes eleccions espanyoles. De fet, la victòria electoral d’ERC el 10N és espectacular si mirem la sèrie d’eleccions al Congrés de Diputats: des del 1996 fins al 2011, totes les eleccions les havia guanyat el PSC-PSOE, que el 2008 va fer el seu millor resultat amb 1.589 vots. El 2011 els socialistes van rebre una bona clatellada i es van quedar amb 804 vots, per darrere de CiU, que les va guanyar amb 1.051, i del PP i tot (930). El 2015, en canvi, ja les va guanyar En Comú, que irromp amb molta força i obté 1.024 vots, però s’anirà desinflant posteriorment sense parar. El PSC va ser segona força amb 567, Ciutadans va ser tercera força amb 563, el PP va ser la quarta amb 553 i no és fins a la cinquena posició que trobem ERC amb 461 vots. El 2016 les torna a guanyar En Comú, però amb 941 vots (en perd 83); a més distància, PP (587), PSC (516), ERC (472), Ciutadans (468) i CDC (386). El PSC torna a guanyar-les el 28A de 2019 amb 944 vots arran de la moció de censura a Mariano Rajoy, però ja té ERC bufant-li el clatell com a segona força amb 922 vots. ECP ha passat a la tercera posició amb 717 i Ciutadans és quarta força amb 622. Finalment, com hem dit, el 10 de novembre es produeix el sorpasso d’ERC a PSC i per primer cop un partit independentista guanya les eleccions espanyoles a Lliçà de Vall mig any després que també hi guanyés les municipals (cal recordar que el 2011 CiU encara no era independentista). Els resultats d’ERC representen un segon intent d’acabar amb el vot dual després que el 2011 CiU també hi guanyés tant les municipals com les espanyoles.
Pel mig, aquest vot dual es va tornar a manifestar a les eleccions al Parlament de Catalunya del 21 de desembre de 2017, punt culminant de la primera etapa del procés cap a la República de Catalunya. I també aquí trobem diferències molt importants, malgrat tenir una població quantitativament equivalent, en el comportament electoral dels dos municipis que estem comparant. En el cas de Lliçà de Vall, les va guanyar Ciutadans amb 1.340 vots, ERC va ser segona força amb 859, JuntsxCat va ser la tercera amb 816, el PSC va ser quart amb 613, els Comuns cinquens amb 343, el PP sisens amb 202 i la CUP setens amb 109. En canvi, a Arbúcies les va guanyar JuntsxCat amb 1.670 vots, seguit molt de lluny per ERC (889), CUP (308), Ciutadans (204), PSC (152), Comuns (91) i PP (65).
Tant a Arbúcies (2.867 vots) com a Lliçà (1.784), i en línia amb el conjunt de Catalunya, el suport als tres partits independentistes va fer el cim el 21D de 2017 coincidint amb el moment de màxima tensió i de més participació electoral. Posteriorment, és clar, i coincidint amb una participació més baixa, va caure fins als 2.404 en el cas d’Arbúcies i fins als 1.390 en el de Lliçà. El 10N Arbúcies va aprofundir en aquesta correcció a la baixa fins als 2.382 vots, mentre que a Lliçà de Vall el suport va repuntar una mica fins als 1.455. Això col·loca Arbúcies entre els #MunicipisOnNoAvancem i, en canvi, deixa Lliçà de Vall entre els #MunicipisOnAvancem. Què pot passar quan es convoquin unes noves eleccions al Parlament de Catalunya? Doncs depèn de les dues tendències que hem estat observant als fils: si entre JuntsxCat i CUP continuen fent pinça per abonar un marc mental que els permet recuperar vot d’ERC però amb un cost negatiu per a la suma dels tres partits, el risc és que la tendència a la baixa continuï com a Arbúcies i que es perdi la majoria de què ara gaudim. Si, en canvi, s’explica bé que cal ajudar ERC perquè és qui està aportant vot nou a l’independentisme allà on PSC i Comuns són majoria, encara que la participació no sigui tan alta com al 2017 la desmobilització d’un bloc no-independentista molt desenganyat amb Ciutadans i que cada cop dubta més de PSC i Comuns pot aportar una majoria més àmplia encara i que superem finalment el desitjat 50%. Si ens adormim i ens relaxem allà on creiem que ja ho tenim tot guanyat, difícilment podrem continuar creixent. Els votants independentistes dels #MunicipisOnNoAvancem, com Arbúcies, han de pensar en els nous votants que estem fent als #MunicipisOnAvancem, com Lliçà de Vall. Proposo, doncs, un agermanament simbòlic entre aquests dos municipis.
Dimarts passat, 3 de març, Pere Martí publicava un article a Vilaweb en què replicava allò que va dir Gabriel Rufián: que està molt bé l’èxit de Perpinyà, però que on cal tenir èxit és a llocs com Cornellà de Llobregat. L’article tenia una intenció evident de desacreditar Rufián, com quan deia que la Xarxa de Cornellà per la República organitza convocatòries en què “alguna vegada hi ha participat Joan Tardà, veí de la ciutat, però no hi han vist mai Gabriel Rufián, malgrat que sempre parla de la necessitat de picar pedra a Cornellà”. També aprofitava per retreure a ERC amb sornegueria l’aposta pel diàleg, com quan parlava dels “autocars de Cornellà que anaven a Perpinyà” i que “no van poder arribar, perquè la policia espanyola va decidir de muntar un control a la Jonquera per originar un col·lapse que alterés l’assistència de l’acte”. Martí recorda que “la policia depèn del ministre de l’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, del govern de Pedro Sánchez, que va ser investit amb l’abstenció d’ERC”, un dels retrets en què es va basar la campanya de Junts per Catalunya el 10N de l’any passat.
Martí reivindica l’esforç d’aquestes mateixes persones com a organitzadores de l’1 d’Octubre, del qual destaca el següent: “11.006 van votar que sí, 2.086 que no, 220 en blanc i 160 nuls. Els vots favorables a la independència foren, doncs, el 81,7% del total.” I tot seguit hi afegia: “Potser per a alguns això no té prou valor, perquè no va ser un referèndum pactat amb Espanya [novament s’hi percep la sornegueria], però 11.006 vots són més que no pas els que van obtenir ERC (5.387), Junts per Catalunya (979) i CUP (1.344) a les eleccions municipals de la primavera de l’any passat, que foren 7.710.” De fet, el primer que cal dir és que a les eleccions al Parlament de Catalunya del 21 de desembre de 2017 la suma de vots a aquests tres partits va ser d’11.904. A les eleccions convocades per Rajoy, els vots en suport a la independència encara van ser més que els del referèndum de l’octubre anterior. Ho podria explicar l’elevadíssima participació que tots recordem. Per tant, quan tot seguit afirma que “hi ha més vot per la independència a Cornellà que no obtenen els partits que el representen oficialment” s’equivoca. Si pren com a mesura les municipals té raó, però no crec que sigui la comparació més adient. Quan escriu que “el sostre de vot per la independència es va aconseguir en un referèndum unilateral”, doncs, caldria esmenar-lo. En una “situació de màxima tensió, de ruptura amb l’estat espanyol” vam obtenir uns resultats excel·lents i memorables, però a les eleccions convocades per Rajoy encara ho vam superar.
Tot seguit, els “3.296 vots que s’han escapat en dos anys” també són una mica tramposos, ja que tots sabem que la participació a les municipals va ser inferior. Si als partits independentistes se’ls van escapar vots, els altres no en van pas guanyar. La trompada més evident ha estat per a Ciutadans, que a Cornellà, com al total de Catalunya, convertit de sobte en l’eina útil per aturar l’independentisme, va guanyar les eleccions al Parlament de 2017 amb 16.982 vots i a les municipals de l’any passat es va quedar en 3.813. Però és que la trajectòria de Ciutadans ha continuat a la baixa fins al passat 10 de novembre, quan només va obtenir la confiança de 3.381 persones a Cornellà. Feu números. Crec que el que s’ha de comparar són eleccions homologables, i el 2019 en vam tenir dues al Congrés dels Diputats amb ben pocs mesos de diferència. Precisament aquestes dues eleccions, del 28 d’abril i el 10 de novembre, són la font en què baso els fils de Twitter #MunicipisOnAvancem. I el cas de Cornellà el vaig comentar en aquest fil.
Quan Martí afirma que “és una bona notícia que l’independentisme creixi a les municipals, a Cornellà i a tots els municipis de Catalunya” s’oblida de dir quin dels tres partits contribueix més a aquesta bona notícia i de reconèixer que Junts per Catalunya no té ni un sol regidor a Cornellà, que és exactament el que volia dir Rufián. A Cornellà, el suport a la independència ve per l’esquerra. Si el referèndum de l’octubre de 2017 va tenir els bons resultats que Martí celebra, i si els va millorar encara dos mesos i mig després, és perquè a la majoria d’aquells votants els va moure el rebuig a la dreta de Rajoy. La seva actitud de bloqueig, de negar-se al diàleg i, a més, estomacar la gent que volia votar els va revoltar. Els votants no-independentistes d’esquerres es van dividir: una part va confiar en Ciutadans per aturar l’independentisme, però una altra part va començar a pensar que això de la República de Catalunya no és tan mala idea i van començar a veure en ERC un possible nou referent. Quan finalment la moció de censura va revifar Sánchez li van fer confiança, però la cosa interessant és anar veient com va reaccionar el votant de PSC i ECP entre el 28A i el 10N i quines alternatives té al cap si un dia decideix deixar de votar PSC o ECP. Descartat definitivament Ciutadans en veure que darrere d’Arrimadas no hi havia ni estructura territorial ni programa social, torna a haver-hi una bifurcació en el vot socialista: un primer segment es radicalitza cap a PP o Vox, un segon segment flirtejaj amb Comuns o ERC i un tercer segment encara confia en Sánchez per resoldre democràticament el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. I és aquí on ens trobem: en l’expectativa que una nova decepció provocada per Sánchez desplaci encara més votants cap a ECP o ERC.
La darrera “trampeta” de l’article de Pere Martí ve quan, a propòsit de les eleccions al Parlament Europeu, escriu que “a les tres poblacions esmentades per Rufian, l’independentisme va fer els millors resultats de la seva història: Cornellà (23,5%), Santa Coloma (20,5%) i Sabadell (43%)”. Ara dona les dades en percentatge, perquè si les continués oferint en vots absoluts veuríem que no van superar pas els 11.904 del 21 de desembre de 2017. El 23,45% de Cornellà ve de sumar els 5.513 d’ERC – Ara Repúbliques i els 3.409 de JxCat, que fan 8.922.
No nego pas la realitat: a les europees JxCat va guanyar ERC a molts municipis. No eren ni unes eleccions municipals ni unes eleccions al Parlament ni unes eleccions espanyoles. Eren unes eleccions en què hi havia altres variables en joc, entre les quals tenia un gran pes el personalisme de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat a l’exili. Aquesta és la carta que ha intentat jugar JxCat des del desembre de 2017 mateix: aprofitar la figura del president com a principal actiu en plena recomposició de l’espai polític que havia liderat CiU. Algunes persones de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, aprofitant que les eleccions europees coincidien amb les municipals i que el centre d’interès s’havia desplaçat més cap a la figura de Puigdemont que no pas cap als programes dels partits per fer política al Parlament Europeu, no van tenir cap problema a votar Puigdemont com una manera de mostrar-li suport.
De fet, una enquesta recent deia que el votant del PSC, si hagués de triar entre Puigdemont i Abascal, triaria Puigdemont, cosa que no faria el votant del PP o de Ciutadans, que prefereix Abascal. En un altre article que va publicar Vilaweb i que també vaig voler replicar, Ot Bou argumentava que votar ERC no és sinònim de voler la independència. Ara, en canvi, sembla que Pere Martí no té cap problema a comptar com a vots favorables a la independència els que va obtenir JxCat a les eleccions europees gràcies a la figura de Carles Puigdemont. Si els votants de Cornellà es fan independentistes seduïts per la via institucional que representen el Consell per la República i Carles Puigdemont seré el primer a celebrar-ho, però alerta, perquè la darrera aposta de vot útil i personalista que van fer alguns va ser per Inés Arrimadas, i quan van veure que al darrere no hi havia res en van anar marxant cames ajudeu-me. I ara resulta que l’espai exconvergent està en ple debat sobre el seu futur i sobre les sigles amb les quals ha de concórrer a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.
Continuant en la línia del darrer apunt, us enllaço els fils que he anat publicant a Twitter sobre diverses ciutats on a les eleccions espanyoles del 10 de novembre la suma de vots a ERC, JxC i CUP va ser superior a la suma de vots d’ERC, JxC i FR del 28 d’abril. Són municipis on podem constatar que avancem perquè aconseguim incorporar-hi el suport de persones que en poc temps han passat de votar PSC o ECP a votar, molt probablement, ERC. És important que ens mirem de prop aquests municipis perquè ens diuen per on hem d’anar si volem superar el 50% de suports a partits independentistes a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.
3. L’Hospitalet de Llobregat (es pot completar amb aquest sobre l’evolució del vot a les eleccions municipals i amb aquest altre sobre les eleccions al Parlament arran d’una conversa)
Al març farà 8 anys del 16è congrés de CDC, que és aquell en què el partit va assumir la independència com a objectiu. Això va fer que al Parlament passéssim dels 14 diputats independentistes del 2010 (10 d’ERC i 4 de SI i prou, perquè els 62 de CiU encara no comptaven com a tals) a molts més el 2012, però encara no sabíem exactament quants perquè, a banda dels 21 d’ERC i els 3 de la CUP, els 50 de CiU incloïen els de CDC, ara sí ja independentista, però també els d’Unió, que no ho era. Vam haver d’esperar fins al 2015 per poder comptar diputats i diputades independentistes amb certesa: els 62 de Junts pel Sí i els 10 de la CUP, que en sumaven 72 i representaven 1.966.508 vots. Cinc anys després de la sentència del TC sobre l’estatut, doncs, ja teníem els dos milions de suports a tocar.
Aquell resultat ja reflectia l’efecte de la gran mobilització institucional que havia representat la consulta del 9 de novembre de 2014, però continuàvem necessitant un mandat explícit sobre la independència en un clima d’una polarització extrema. D’una banda teníem el PP al govern d’Espanya i Ciutadans amb ganes d’avançar-lo per la dreta i de substituir-lo. De l’altra, un independentisme liderat per Artur Mas que havia exigit deixar de banda el debat sobre dretes i esquerres com a condició per convocar les eleccions del 2015 que van donar aquells 72 diputats. I al mig, dos partits que nedaven entre dues aigües (tots dos situats a l’esquerra) i que criticaven tant l’independentisme que volia tirar pel dret com la dreta espanyola que es negava sistemàticament al diàleg: PSC i Catalunya Sí Que Es Pot. Aquella línia encetada el 2010 havia de culminar amb el referèndum de l’1 d’octubre si la jornada s’hagués pogut desenvolupar amb normalitat, sense la violència policial que mai no oblidarem, però precisament aquesta violència va introduir un element nou. El resultat: 77.530 persones que no havien votat ni Junts pel Sí ni CUP el 2015 sí que van votar “sí” al referèndum.
Per què? No ho sabem. Podria ser una reacció d’adhesió al projecte independentista nascut del carrer com a protesta contra la violència, per valors cívics fonamentals com el dret de vot, al marge de la identitat i de la sintonia política. Podríem dir que, malgrat la decisió de Mas de fer-nos oblidar l’eix dreta-esquerra, van ser els valors atribuïbles a aquest eix els que van fer possible que el suport a la independència superés el màxim del 27 de setembre de 2015. Aquest fet seria molt remarcable perquè ens indicaria el camí per continuar sumant adhesions al projecte.
Tanmateix, també podria ser que la violència policial generés una identificació amb el moviment independentista de tipus nacional, que algunes persones reneguessin de la seva espanyolitat en veure-la associada a la repressió de la voluntat democràtica i que això els acostés a les institucions catalanes. Algunes persones que fins aleshores s’havien sentit tan catalanes com espanyoles podrien haver reforçat la seva identitat catalana i podrien haver decidit solidaritzar-se amb el MHP Carles Puigdemont o amb el vicepresident Junqueras, per exemple. De la interpretació que fem del que va impulsar aquestes 77.530 persones i dels matisos que hi puguem veure, en neixen les dues estratègies que encara avui estan en litigi: la de Junts per Catalunya i la d’ERC.
En tot cas, la sobiranització del catalanisme nacionalista havia fet el cim i ja no semblava que tingués gaire més recorregut apel·lant a la gent que se sentia només catalana o més catalana que espanyola. En canvi, sí que en tenia si s’apel·lava als drets i les llibertats més fonamentals o a la solidaritat amb presos polítics i exiliats, que podien mobilitzar alguns dels votants de PSC i Comuns. No vam trigar a poder corroborar-ho: les eleccions del 21 de desembre de 2017 imposades per Rajoy van permetre que la gent opinés sobre tot allò que havia passat l’octubre anterior. Ciutadans va canalitzar el vot dels qui aplaudien la repressió fins al punt de ser la llista més votada. Els vots al PP també sumaven en aquest mateix sentit i deixaven una dada contundent: 1.295.402 vots claríssimament contraris a la independència i molt partidaris de la repressió. Una part dels 606.659 vots al PSC segurament també compartien aquesta visió de Ciutadans i PP i eren nacionalistes espanyols convençuts, però que alhora es consideraven d’esquerres. Vistos els resultats electorals del 2019, però, continuo pensant que una altra part del votant socialista va mantenir el suport al seu partit amb molts matisos que l’acostaven més a l’equidistància del Comuns que no pas a la dreta de Ciutadans o PP. Es confirmava l’existència d’un segment important de votants de PSC i Comuns (entre tots dos partits sumaven 933.019 vots) que es resistia a definir-se clarament contra la independència i que es podia decantar a favor o en contra d’aquesta opció en funció de diverses variables, com ara la recuperació del debat dreta-esquerra que Mas havia exigit que es deixés de banda o el fet que la seva opció política acabés tenint un paper a Espanya que fins aleshores els electors els havien negat, com finalment va succeir quan es va produir la moció de censura que va fer Pedro Sánchez president del govern espanyol.
Els resultats de les eleccions espanyoles del 28 d’abril reflecteixen aquesta recuperació de la confiança dels votants del PSC en Pedro Sánchez perquè l’esquerra espanyola aprofités l’escletxa oberta en la moció de censura per desbancar la dreta i començar a fer les coses d’una altra manera. Les municipals del 26 de maig també van reflectir això i el PSC se’n va beneficiar a molts ajuntaments. Però en el període que va anar del 28 d’abril al 10 de novembre vam veure un Pedro Sánchez molt irresponsable que abonava sense manies el marc mental de la dreta i l’extrema dreta pel que fa al conflicte entre Catalunya i Espanya i que no va estar a l’altura de les expectatives dels qui volien un pacte amb UP tant per evitar unes noves eleccions que podia guanyar la dreta com per encarrilar finalment el problema de Catalunya de manera dialogada. Sánchez i Iglesias tornaven a perdre pes com a referents d’esquerres d’aquest sector de votants de PSC i Comuns i, en canvi, Rufián en guanyava.
Això darrer és el que estic intentant demostrar des de fa setmanes amb els fils #MunicipisOnAvancem: el 10 de novembre es va produir un transvasament de vot d’aquests partits cap a ERC que només es va fer visible allà on l’independentisme encara no és majoritari i la gent vota PSC i Comuns, perquè va quedar molt neutralitzat per un altre transvasament de vot (el d’ERC cap a Junts per Catalunya, CUP o l’abstenció) precisament pel mateix motiu: el paper de Rufián i del partit en els debats d’investidura de Pedro Sánchez arran dels resultats del 28A. En els municipis on va tenir més pes aquest segon cas, la suma de vots a ERC, JxC i CUP va ser inferior a la suma de vots a ERC, jxC i FR del 28A. Són #MunicipisOnNoAvancem. En canvi, als municipis on va pesar més el transvasament cap a ERC (fins i tot malgrat que ERC tingués menys vots a causa del transvasament cap a JxC o CUP) el conjunt dels tres partits independentistes en va guanyar. Són #MunicipisOnAvancem i els vots guanyats han de venir, per força, d’aquesta bossa de votants que es consideren d’esquerres i que fins ara han votat PSC o Comuns.
Aquesta setmana hem entrat en una nova fase. La reacció de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias al resultat de les eleccions del 10 de novembre va ser ben diferent: en poques hores ja havien decidit que sí que farien l’esforç que Gabriel Rufián els havia demanat perquè a Espanya no governés la dreta. I Sánchez ha signat un acord amb ERC que l’obliga a fer allò que els seus votants de Catalunya mateix volen que faci: seure i parlar. Sit and talk. Que no faci com Rajoy. Que no continuï engreixant el marc mental de PP i Ciutadans que tant de mal ha fet. Finalment, molta gent està veient aquests dies com es giren en contra de Sánchez tots aquells a qui tant ell com Iceta havien fet costat per por. Sánchez és víctima de la seva pròpia irresponsabilitat i els independentistes que li vulguin retreure que donés suport al 155 o que digués totes les bestieses que va arribar a dir entre abril i novembre de l’any passat tenen tota la raó, però l’oportunitat que li dona ERC perquè faci un cop de timó en aquella estratègia suïcida ens beneficiarà a tots. Si el diàleg dona fruits, en podrem votar els acords, cosa que comprometrà el govern espanyol encara que no hi hagi un referèndum oficialment vinculant. Si, en canvi, el PSOE es torna a aixecar de la mesa de diàleg com va fer ara fa un any a Pedralbes, als votants de PSC i dels Comuns no els quedarà més remei que donar la raó a Gabriel Rufián i a ERC, que s’acabarien de consolidar com el principal referent d’esquerres que ja són.
Hem obert, doncs, una nova etapa que supera la iniciada amb Junts pel Sí i culminada l’1 d’octubre. No tothom comparteix l’estratègia d’ERC, però estic segur que amb el pas del temps es compartirà cada cop més. I, passi el que passi, ERC ja ha demostrat als votants de PSC i de Comuns que allò que volen ho defensa millor Rufián que no pas Iceta o Asens. Podem treballar per intensificar aquesta línia estratègica que ens ha de proporcionar més suport social per a la República de Catalunya o podem desacreditar l’intent i persistir en el “com pitjor, millor”, que per a aquests votants vol dir “els independentistes sou bojos si us sembla millor que a Espanya governi la dreta”.
Pere Aragonés i Gabriel Rufián en un CN d’ERC. Foto: Albert Salamé / VWFoto. https://www.vilaweb.cat/noticies/erc-acord-psoe-investidura-pedro-sanchez/
Arran de les eleccions del 10 de novembre passat, he anat publicant un seguit de piulades i de fils amb l’etiqueta #MunicipisOnAvancem que ara voldria resumir una mica en aquest apunt.
La idea va sorgir de la curiositat per saber si en els pocs mesos transcorreguts entre el 28 d’abril i el 10 de novembre hi hauria hagut persones que haguessin passat de votar ECP, PSC, PP, Ciutadans o Vox a votar ERC, JxC o CUP. Aviat es va saber que sí, que a tot el país eren 7.077, i la xifra ha passat desapercebuda perquè no semblava especialment significativa. En una primera anàlisi al cap de 48 hores, Jordi Muñoz escrivia en un article a l’Ara que “malgrat que la participació ha baixat i s’han perdut 273.441 votants pel camí de la repetició electoral, l’independentisme ha aconseguit sumar 7.000 votants nous, i avançar gairebé tres punts”, però tot seguit afegia: “Tanmateix, aquest eixamplament de la base independentista és limitat. Els 7.000 nous votants representen un creixement de poc més del 0,4%. I l’independentisme queda, encara, per sota del 50%. Una xifra que no ho canviarà tot d’un dia per l’altre, però que ens abocaria a un escenari qualitativament diferent en termes de legitimitat del projecte sobiranista.”
Si miràvem com s’havien repartit entre les quatre províncies aquests 7.077 vots guanyats, però, saltaven les primere sorpreses. En realitat n’havien estat molts més si posàvem el focus únicament a Barcelona (16.451) [fil a Twitter]. Si el resultat final eren només 7.077 és perquè a Tarragona n’havíem perdut 1.996, a Girona 3.814 i a Lleida 3.564. Comportaments, per tant, ben antagònics. 9.374 independentistes de les províncies de Tarragona, Lleida i Girona que el 28 d’abril havien anat a votar van decidir, en canvi, no fer-ho el 10 de novembre, amb la qual cosa van fer invisibles els qui havien votat partits espanyolistes el 28 d’abril i, en canvi, s’havien passat a ERC, JuntsxCat o CUP el 10 de novembre. Si aquestes 9.374 persones haguessin tornat a votar alguna de les tres opcions independentistes, aquell 0,4% de què parlava Muñoz s’hauria acostat molt més a l’1%. I si l’independentisme guanya un 1%, automàticament el perden els altres. I no estem tan lluny del 50% com per menystenir aquest 1%.
Aviat vaig arribar a la conclusió que allò que volíem que passés ja estava passant, però no ho sabíem veure. La base s’estava eixamplant i ens acostàvem molt al 50% si no el superàvem i tot, però el sector independentista que havia decidit practicar l’abstenció no ens ho deixava veure. Això, de cara a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, té una importància enorme. Si hi hem de tornar a recórrer per legitimar nous embats, hem de saber si ho estem fent bé, si estem convencent més persones que ens ajudin a superar el 50%. I la resposta és que sí, que ho estem fent bé, però que també treu el cap un independentisme abstencionista que ens pot jugar una mala passada. Si algú té la brillant pensada de promoure l’abstenció del vot independentista a les properes eleccions al Parlament de Catalunya a manera de boicot o de protesta perquè els partits no han implementat el mandat de l’1 d’octubre, el que estem guanyant per una banda ho podem perdre per l’altra. És un luxe que no ens podem permetre. Per tant, cal fer una crida al seny i a la responsabilitat malgrat les dificultats dels darrers mesos, que tenen desorientades, segurament amb raó, un munt de persones.
En un altre article al mateix diari del dissabte 16, Muñoz feia una segona anàlisi on escrivia: ” (…) hi ha algunes tendències de fons que cal tenir en compte. La primera és que el vot independentista pateix un cert desgast a les zones on és més hegemònic. No sabem si això és degut al creixent rum-rum antipartits que promouen determinats sectors o si, per contra, es deu a un cert cansament d’alguns votants de frontera que viuen en aquestes zones. Però, en tot cas, és un element a tenir en compte.”
Roger Tugas també va ser molt ràpid en la seva anàlisi i a treure conclusions. Ho va fer dimecres 13 de novembre al Nació Digital, on destacava que “la base sí que s’eixampla: l’independentisme va créixer el 10-N sobretot a zones unionistes”. Amb el seu article, els d’en Jordi Muñoz i les dades que em van anar aportant un munt de persones arran d’una crida que vaig fer (i que va ser la primera piulada de la sèrie), vaig començar a mirar a quins municipis havíem aconseguit guanyar vots per a la suma d’ERC, JxC i CUP i a quins, per contra, n’havíem perdut. Per fer-ho em calia ordenar els municipis per nombre d’habitants i anar de més a menys. Començàvem, doncs, per Barcelona, on encara podríem filar més prim i fer l’anàlisi per barris. Potser més endavant, si no ho ha fet ja algú altre.
Amb tota la informació que m’havien proporcionat el dia 12, l’endemà vaig aprofitar l’article d’en Roger Tugas per fer un primer fil.
Dijous 14, en un segon fil, remarcava el pes de l’aportació dels cinc municipis amb més població de Catalunya.
En un fil o altre, finalment, les 20 ciutats amb més població de Catalunya ja estaven comentades. I no coincidien pas amb les 20 que més vot nou havien aportat a l’independentisme. Hi ha ciutats que, per població, haurien pogut aportar molt més i a la inversa, perquè l’aportació de vot nou a l’independentisme no depèn tant del nombre d’habitants com de la composició política. Tal com deia Roger Tugas, l’independentisme guanya vots allà on té menys suports: “En el gruix de seccions on ERC, JxCat i Front Republicà (FR) no van aconseguir ni una de cada deu paperetes en els anteriors comicis, les dues primeres forces i la CUP han incrementat els suports ara un 15,6%. En el global de seccions amb un suport independentista d’entre el 10% i el 20% a l’abril, els vots han crescut ara un 7,7%, i en les d’entre un 20% i un 30%, han augmentat un 4,1%. Pel que fa a les seccions censals amb entre el 30% i el 50% de vot independentista fa mig any, aquest s’ha incrementat, però poc, per sota del 2% en els dos trams. I a mesura que el suport a ERC, JxCat i FR va ser major a l’abril, aquest ha caigut més ara, fins fer-ho un 3,4% allí on l’electorat independentista era hegemònic, superior al 80%.”
El seu gràfic era prou explícit:
Captura de pantalla del gràfic de Roger Tugas per a l’article de Nació Digital: https://www.naciodigital.cat/noticia/191001/base/si/eixampla/independentisme/va/creixer/10-n/sobretot/zones/unionistes
A grans trets, doncs, els municipis on l’independentisme està per sota del 50% són municipis on avancem, mentre que on ja s’ha superat aquest percentatge és on no avancem, sinó que reculem, amb la qual cosa neutralitzem els avenços que fem als altres municipis. Quan ho mirem amb detall, però, sempre trobem coses remarcables que val la pena comentar en fils. Això continuaré fent els propers dies. Si voleu anar-ho seguint, ja ho sabeu.
No estic gens d’acord amb tu, Ot Bou (@otbouc a Twitter), quan escrius, al teu article a Vilaweb, que “Junqueras i el seu nucli dur (…) han entès que per guanyar les eleccions han d’eixamplar la seva base”.
L’objectiu PRINCIPAL d’ERC no és guanyar les eleccions, sinó sumar més vots al projecte de la República de Catalunya. He llegit i sentit, en boca de gent destacada del partit, del dret i del revés, que no els fa res perdre vots en benefici de JxC o de la CUP si aquest és el preu que cal pagar per intentar guanyar vots a PSC o Comuns. L’estratègia d’ERC, per tant, no busca el guany per al partit, sinó per al conjunt de l’independentisme. Les dades ens diuen que, dels tres partits, qui ha guanyat més vots els darrers anys a les zones on predomina el vot a PSC i Comuns és ERC. Per tant, tot fa pensar que és qui té més opcions de continuar-ho fent.
També escrius que ERC “ven diàleg i pacificació perquè és la manera ràpida de seduir gent que no votaria mai Convergència i que veu Esquerra com l’únic partit de govern que pot reprendre el consens fictici”. ERC ha defensat el diàleg i la negociació tant com ho puguin haver fet CDC-PDeCat-JxC o ICV-Comuns. El 2014 vam ser tots tres qui vam anar a demanar diàleg i un referèndum pactat a Madrid. Alhora, però, si s’ha hagut de fer una estrebada de corda com la de l’1 d’octubre, ERC s’hi ha implicat de ple. No sé si cal que et recordi la crisi de govern de l’estiu del 2017, quan ERC va haver d’assumir-ne la gestió, o el fet que Oriol Junqueras sigui a la presó amb la condemna més llarga precisament per haver assumit el lideratge de tot plegat. I, malgrat tot, estic convençut que si en un futur decidíssim tornar a fer una estrebada, ERC hi tornaria a posar el coll.
Em sembla terriblement injust que pintis ERC com un partit que rebaixa plantejaments de màxims, però tampoc em ve de nou. Per l’Estatut de 2006 ja vam veure com Artur Mas exigia plantejaments de màxims des de l’oposició, i el que va acabar fent va ser buscar el compromís de Zapatero per ajudar-lo a ser president de la Generalitat a canvi d’una rebaixa en l’ambició de l’Estatut. Comprendràs que ara tinguem molt present tot allò perquè ERC torna a tenir una posició decisiva que JxC no té; aleshores era el Govern de la Generalitat i ara és la investidura d’un president del Regne d’Espanya a qui caldrà fer seure a negociar. La frase que millor explica aquesta mena de situacions és aquella de “qui no les pot haver diu que són verdes”. M’explico: a JxC tenen molt poc transvasament de vot (o gens, segons on) provinent de PSC i Comuns. Per tant, atenent els interessos del seu projecte com a partit, han decidit que no els ha de preocupar gens empatitzar amb un possible votant de PSC o de Comuns que s’estigui plantejant votar ERC o la CUP. El passat 28 d’abril, a la Laura Borràs li sortia molt més a compte apostar pel bloqueig per un mer càlcul electoral. I de passada va retreure a ERC que no fes el mateix, tot i saber que ERC sí que podia captar vot de PSC i Comuns com a premi per haver posat en evidència Pedro Sánchez. Si aquesta estratègia d’ERC funcionava, el guany no era només per a ERC, sinó per al conjunt de l’independentisme. I resulta que va funcionar, tal com estic intentant explicar a Twitter amb l’etiqueta #MunicipisOnAvancem. ERC se situa en el marc mental de forçar el diàleg i la negociació perquè aquesta és la voluntat majoritària de la població de Catalunya.
En resum, on tu veus una suposada estratègia d’ERC per “espanyolitzar l’independentisme” que, evidentment, els retreus, jo hi veig un esforç de connectar amb una part de l’electorat que, si no és a través del marc mental que treballa ERC, no arribarà a veure mai els avantatges que pot tenir per a ell la República de Catalunya. No negues que els esforços d’ERC estiguin donant fruits, cosa que ja em sembla un gran guany respecte d’altres opinions i “anàlisis” que he llegit, però quan el guany en forma de vots ja no es pot qüestionar, aleshores decideixes que aquests vots són “provisionals”, és a dir, que no són vots que es tradueixin en un sí a la República de Catalunya quan finalment puguem fer el referèndum d’independència.
Segons tu, “ERC no fa nous independentistes: creix a força de diluir el seu propi independentisme. És a dir, fa nous autonomistes.” I jo em pregunto: i que et fa pensar que els vots que JxC pugui arrencar a PSC o Comuns o a qui sigui sí que són independentistes? Per què no poden ser vots de protesta per les condemnes o de suport al MHP Puigdemont en qui JxC centra tant tota la seva estratègia? Segur que tots els votants de JxC votarien sí en un referèndum d’independència? I de la CUP, què me’n dius? No pot haver-hi gent dels Comuns que hagin fet un vot de càstig al seu partit per certs acords de govern arran de les municipals o per la part de culpa que pogués tenir Pablo Iglesias en el fracàs que ens va portar a noves eleccions? Segur que els qui van votar amb aquesta motivació votarien sí en un referèndum d’independència? No vull pas acusar-te de mala fe quan centres només en ERC les teves sospites, però aquest és l’efecte que em fan. Ho sento. Si no és el cas, tindrem ocasió d’anar-ne parlant.
Vaig acabant. Segons tu, les dades del CEO avalen la teva interpretació. Ens recordes que “només el 19,6% de votants d’ERC creu que el procés acabarà amb la independència” o que “la majoria (un 42,4%, xifra similar a la de Ciutadans) creu que acabarà amb un pacte amb l’estat”. Jo seria molt més prudent a l’hora d’interpretar les respostes a aquestes preguntes. Ni soc un expert ni em sembla que aquest apunt sigui el lloc més adient per estendre-m’hi, però et sorprendria com es poden arribar a interpretar certes respostes. Què és un “pacte amb l’Estat”, per exemple?
El que sí celebro és que em reconeguis que “els resultats de les darreres eleccions espanyoles proven que, on hi ha més població independentista, JxCat i la CUP creixen a costa d’ERC i, en canvi, els republicans creixen on n’hi ha menys”. Aquí sí que les nostres interpretacions de les dades s’acosten força. Et repeteixo que ni a mi ni a la majoria de gent d’ERC amb qui he anat parlant ens preocupa perdre vots en favor de JxCat o la CUP perquè són vots que continuen sumant per la República de Catalunya. És un preu que paguem amb molt de gust si a canvi tenim mans lliures per continuar fent resultats com els que he anat veient als #MunicipisOnAvancem.
Tenint en compte tot això, doncs, l’estratègia que ens empetiteix és abonar el marc mental que ha fet que, als municipis on l’independentisme ja és majoritari, la suma de vots a ERC, JxC i CUP hagi estat menor a la suma d’ERC, JxC i FR del passat 28 d’abril. En aquest país conviuen dues tendències electorals: d’una banda, gent que el 21 de desembre de 2017 va votar Ciutadans per aturar l’independentisme comença a votar opcions independentistes. L’aplicació del 155 i les eleccions del 21D van ser un punt de màxima tensió i, per tant, el transvasament de vot en aquest sentit em sembla prou sòlid. A molts municipis, la quantitat de vots que van anar a parar a ERC, JxC o CUP el passat 10N hauria pogut ser molt més important si no fos per l’altra tendència electoral, la dels independentistes que comencen a tenir un comportament abstencionista malgrat les crides a la mobilització electoral per part de tots els agents de l’independentisme.
Des de fa anys (potser sobretot des de finals del 2014) s’estan posant en circulació certes estratègies que, efectivament, poden ajudar a desgastar electoralment ERC en benefici de JxC o de la CUP allà on l’independentisme ja és majoritari. Enhorabona a JxC i a la CUP per aquests vots. Tanmateix, què hi guanya el conjunt de l’independentisme? Què hi guanyem dient que els vots que obté ERC en realitat no són independentistes i els altres sí? Què hi guanyem d’acusar ERC d’espanyolitzar l’independentisme? Que algú dels nostres se’n cansi i deixi d’anar a votar?
Si us plau, mirem menys cap a llocs com Girona, Vic, Olot o Figueres i més cap a llocs com Barberà del Vallès, Sant Boi de Llobregat, el Prat de Llobregat, Cerdanyola del Vallès, Viladecans o Barcelona mateix. Si tots remem en aquest sentit, a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, siguin quan siguin, la suma dels vots als partits independentistes superarà el 50% i la majoria en escons serà més folgada encara, cosa que ens ajudarà a forçar el referèndum inevitable de què parla l’exconseller Carles Mundó.
Arran d’una piulada que ha aixecat força polseguera i que ha fet obrir diverses línies de debat alhora, he decidit intentar organitzar-ho tot plegat una mica millor en aquest apunt. La piulada en qüestió deia que hi ha molts municipis de l’àrea metropolitana on ERC ha quedat segona i que, en aquests municipis, si la gent que va votar Junts per Catalunya, que van ser molt pocs, hagués votat ERC, amb els seus vots haurien fet que guanyés ERC i no el PSC. Posava l’exemple de Parets del Vallès, però hi ha molts altres municipis en aquesta situació. Poc després, parlava dels 199 municipis on el 28 d’abril encara no va guanyar cap partit independentista i proposava mirar-nos amb detall tots i cadascun dels casos per intentar guanyar per les municipals del 26 de maig (vegeu l’etiqueta #199municipis a Twitter).
Al cap de poc, ja tenia una munió de gent dient-me que això era precisament el que es volia quan es demanava la llista única, que com sabeu jo mateix he estat rebutjant tant en aquest blog com a totes les xarxes socials. Aleshores, hi ha contradicció o no hi ha contradicció? Sóc un cínic i tot, com m’ha dit algú? Naturalment que no. Pot costar d’entendre en primera instància, però si un hi posa ganes i esperit positiu, es pot entendre perfectament.
Llista unitària sí o no?
No. De fet, les eleccions del 28 d’abril avalen força la idea defensada per ERC que cal diversificar l’oferta electoral independentista. En canvi, la proposta unitarista de Junts per Catalunya, especialment a les grans ciutats i al conjunt de l’àrea metropolitana de Barcelona, ha rebut un suport ben escàs. En el conjunt de Catalunya, la reivindicació d’un front independentista ha rebut el suport de mig milió de votants, mentre que l’aposta per diversificar ha rebut el suport de més d’un milió. El tema hauria de quedar tancat perquè s’ha demostrat definitivament que no és una estratègia útil ni encertada per al conjunt de l’independentisme, però segur que encara cuejarà una mica més, per desgràcia.
“Ni dretes ni esquerres; primer independència”?
És evident que, allà on hi ha més tradició de votar PSC-PSOE o ICV/comuns, el discurs segons el qual s’ha de deixar de banda les dretes i les esquerres genera una gran desconfiança. Resulta particularment eloqüent el 2,12% de vots que ha obtingut Junts per Catalunya a Santa Coloma de Gramenet, per exemple, però aquesta escassa capacitat de connectar amb el votant de l’àrea metropolitana, que és on ens juguem poder superar el 50% de suport a la independència al conjunt del país, és general a molts municipis d’aquesta zona. És un relat que Junts per Catalunya ha intentat imposar, però que ja no té més recorregut i que caldria que es replantegessin. De fet, aniria bé que hi renunciessin explícitament i que reconeguessin l’error.
Com és el votant de Junts per Catalunya?
Des que Artur Mas va imposar la solució de la llista unitària en forma de Junts pel Sí, el que havia estat l’espai convergent tradicional, el centredreta, rebatejat diverses vegades i ara encarnat en Junts per Catalunya, no ha parat de renunciar a aquesta herència en favor d’una suposada transversalitat. Això ha fet que ara mateix costi de saber com és el votant de Junts per Catalunya. És realment un votant homogeni que no té un model de societat i que vol superar el debat de dretes i esquerres com han dit tots els seus caps visibles, des de Carles Puigdemont fins a Laura Borràs? O hi ha encara el vot convergent de tota la vida? La pregunta és important perquè a un tipus de votant té sentit demanar-li que consideri la possibilitat de votar ERC, però a l’altre no. Al qui ha vist en Junts per Catalunya un mer instrument per assolir la independència, altres instruments li poden anar igual de bé. El qui hi troba una eina que, a més de ser independentista, defensa el seu model de societat, segurament ha trobat la seva opció política. Aquells 1.222 vots de Santa Coloma de Gramenet, per exemple, de qui són? D’empresaris que volen un acomiadament més fàcil? De gent rica que no vol pagar l’impost de successions? O són de gent que volien la unitat i que han votat JxCat seguint aquest relat? Ara que aquest relat ha quedat en fora de joc, no podrien valorar votar altres opcions independentistes?
Qui representa l’independentista que no està d’acord ni amb ERC ni amb CUP/FR?
Aquesta renúncia de Junts per Catalunya a l’espai exconvergent podria ser un dels factors que expliqués la pèrdua de suports. No sabem cap on han anat els 948.233 vots a JxCat del 21 de desembre de 2017 que ara s’han quedat en 497.638 (mentre que els 935.861 d’ERC han pujat a 1.015.355). Si tots haguessin passat a ERC no hi hauria cap problema perquè el còmput conjunt del vot independentista seria el mateix, però el problema és si el 28 d’abril es van quedar a casa o van votar opcions del bloc del 155, perquè aleshores voldria dir que necessitem que algú recompongui urgentment aquest espai per tornar a fer atractiu un independentisme de centredreta.
I Puigdemont?
Ja fa temps que estem en una situació realment complexa que demana molta prudència i molta humilitat abans de jutjar ningú, però a mesura que passen els dies se’m va fent més gran el dubte si no hauria estat millor preservar la institució del Govern a l’Exili de la lluita partidista, si el 21D no hauria estat millor mantenir el president legítim al marge de la concurrència electoral. Es va fer una aposta per vincular l’èxit de Junts per Catalunya a la sort del MHP Puigdemont. Podria haver sortit bé. La tendència del 21D de 2017 podria haver continuat a l’alça i ara tindríem una part del país molt important deixant de votar ERC per votar el president a l’exili. La gent (molta més gent, vull dir, perquè ja em consta que n’hi ha) podria estar molesta amb el president Torrent per no haver-lo investit a distància. Aleshores, molt probablement, els resultats del 28A haurien anat d’una altra manera i ara tindríem un Junts per Catalunya més fort i una ERC més feble. El suport a Puigdemont a través de Junts per Catalunya seria generalitzat en una part del país, però segurament seria ínfim en una altra part on els votants no tenen aquest sentit institucional i no se senten tan connectats amb el president a l’exili. Com a conseqüència, potser serien molts més de 199 els municipis on no hauria guanyat l’independentisme. (Insisteixo en el 2,12% de Santa Coloma de Gramenet.) No crec que aquesta opció ens hagués dut a sumar més vots en el conjunt de l’independentisme. En tot cas, les coses no han anat així i ara un mal resultat de Junts per Catalunya implica un risc de desprestigi per al MHP Puigdemont que no ens calia córrer.
I ara, per les municipals, què?
Doncs ara tenim una gran oportunitat i l’hem d’aprofitar. El 28 d’abril només va haver-hi 199 municipis on no va guanyar una candidatura independentista. És evident que el comportament electoral en unes eleccions espanyoles no s’ha de reproduir mimèticament en unes eleccions municipals i que la gent pot canviar i canviarà el sentit del vot, però la proximitat de les eleccions i l’impacte de la victòria d’ERC han de tenir per força un efecte positiu per als interessos de l’independentisme. Cal intentar guanyar també en aquests 199 municipis. I si no hi podem guanyar, fer-hi el millor resultat possible i condicionar les formacions de govern. Allà on sigui possible, sempre serà millor un govern ECP-ERC que no pas un govern PSC-Cs. Allà on el PSC guanyi clarament, sempre serà millor trencar el bloc del 155 fent un govern PSC-ERC que no pas consolidar-lo amb un govern PSC-Cs. Els partits independentistes, tots, hem d’obtenir el màxim de regidors i regidores possible i implicar-nos en el govern dels nostres municipis perquè això ens donarà l’oportunitat d’arribar molt millor a la ciutadania i serà més fàcil sumar més ciutadans a la nostra causa. Que ningú no s’ofengui si proposem als votant de Junts per Catalunya que valorin de votar ERC en aquells municipis on els de Puigdemont són quarta, cinquena, sisena o fins i tot setena força. El vot és lliure i ha de ser coherent, però de la mateixa manera que ERC va renunciar a les seves sigles i es va avenir a fer Junts pel Sí tot i estar convençuts que no era una bona estratègia, no veig per què ara no es podria fer el mateix però en sentit invers.
I què passarà amb Junts per Catalunya?
Sincerament, crec que els resultats de les municipals tampoc seran postius per a Junts per Catalunya. No soc jo sol qui fa aquest pronòstic. També en parla, per exemple, Oriol March a Nació Digital. I, lluny d’alegrar-me’n (anticipant-me als qui creuen que ERC només aspira a perjudicar JxC), hi veig un problema. Tal com intenten explicar des del perfil de Twitter de Jeff Stats, “l’independentisme pot perdre percentatge de vot en aquestes municipals de Barcelona” perquè “el 2015 Trias va eixamplar la base per la dreta rebent vot útil d’ordre”, un vot que s’oposava al de Colau. “El desdibuixament de JxCat farà que molt d’aquest vot faci un PSC o Valls”, afegeixen. Aquest desdibuixament s’ha de resoldre com més aviat millor perquè tornem a tenir una oferta independentista atractiva des del centredreta que complementi la que fem tant des del centreesquerra com des de l’esquerra radical.
El triple error de Junts per Catalunya
En definitiva, passades les eleccions espanyoles del 28 d’abril i fetes les primeres anàlisis, es va percebent el que podria ser el triple error de Junts per Catalunya. En primer lloc, haver insistit en l’estratègia de la llista unitària iniciada per Artur Mas amb Junts pel Sí. Els resultats del 28A acaben de confirmar allò que ja es va veure el 21D de 2017: que no era la bona. Sigui per falta d’encert o per mala intenció, els errors se solen pagar.
En segon lloc, haver vinculat la figura de Carles Puigdemont a la sort dels resultats electorals d’una candidatura. Si s’hagués mantingut al marge de la competència electoral, uns mals resultats de JxC no afectarien ara la seva imatge ni la feina necessària que ha de fer des de l’exili. I ara no estaríem patint per si uns mals resultats a les eleccions al Parlament Europeu el perjudiquen encara més. Puigdemont, però, va creure que calia revifar la llista unitària que ERC havia descartat quan es van convocar les eleccions del 21D de 2017, i com que en aquell cas li va anar bé i va obtenir més vots que no pas ERC, ha persistit en l’error. No va saber-ne llegir els resultats. No va entendre que la gent havia votat Junts per Catalunya creient que realment així faria que el MHP Puigdemont tornés, no perquè validessin l’estratègia de la llista unitària.
Finalment, tot plegat els ha dut a abandonar l’espai de centredreta. Els votants d’aquest espai no han trobat en JxC el referent atractiu que havia estat CDC i han fugit a l’abstenció o a altres partits, cosa que fa perillar la suma de l’independentisme.
Val a dir que en el fons d’aquests errors hi ha el doble desplaçament progressiu de la centralitat política: de l’autonomisme a l’independentisme i d’una massa electoral de centredreta a una de centreesquerra. L’espai exconvergent s’hi hauria pogut adaptar i reformular-se. El pas de CDC a ERC s’hauria pogut produir amb normalitat per reflectir aquest canvi de la realitat social, però Mas primer i Puigdemont després han intentat aturar-lo amb una estratègia equivocada i això ha portat a aquests tres errors que ara paga tot l’independentisme i que generen molta desconfiança en JxC.
[Actualització del 10 de maig] Les candidatures de primàries impulsades per l’ANC
Davant la possibilitat que els vots per a la llista BCN és Capital de Jordi Graupera no siguin suficients per obtenir un regidor i que sigui precisament aquesta la quantitat de vots que faltin a Ernest Maragall per obtenir-ne més que no pas Ada Colau, també té tot el sentit del món demanar als qui tenen intenció de votar el primer que votin el segon. I, un cop més, això no vol dir que hagi canviat d’idea respecte de les primàries. Continuo pensant que no són un mecanisme útil per guanyar les alcaldies que ens falten.
El problema de les primàries que va impulsar l’ANC per formar una sola llista independentista als municipis on calia assegurar l’accés a l’alcaldia és la naturalesa dels dos demos. Intento explicar-me. Imaginem un municipi que tingui un cens de 100.000 votants. Donem per fet que n’hi ha 40.000 que són obertament contraris a la independència, 40.000 que hi són clarament favorables i 20.000 que se situen en algun dels matisos que hi ha pel mig. Els qui s’apuntaran al procés de primàries per poder triar el candidat o candidata sortiran del segon grup. No hi participaran tots, però tots sortiran d’aquest grup, perquè els obertament contraris no ho farien mai, i els del tercer grup no s’implicaran activament en una cosa que no acaben de veure clara; no se sentiran interpel·lats. Per tant, el candidat sorgit del procés encaixarà perfectament amb el que vol el segon grup, que és el grup que ja tenia el vot decidit, però pot tenir dificultats per arribar al tercer grup.
Cal recordar que les primàries no es plantejaven als municipis on entre ERC, JxC i CUP sumen més del 50%, sinó precisament en molts llocs de l’àrea metropolitana on sol guanyar el PSC o els Comuns. Per tant, l’electorat a qui cal arribar amb el candidat triat és d’esquerres, però és un electorat que no s’haurà implicat en el procés de primàries. Així, ens trobem amb el cas de Jordi Graupera, que va ser qui més va agradar el demos que va participar a les primàries, però que, atès el seu perfil ideològic, difícilment resultarà atractiu al votant que forma part del tercer grup. Al capdavall, doncs, és un problema molt semblant al que ens plantejava la llista unitària que demanava Junts per Catalunya. Resulta, però, que Junts per Catalunya no ha volgut participar en aquests processos de primàries (si en algun cas ho ha fet, és poc rellevant). Que no ho hagi fet ERC és normal perquè sempre hem dit que no ens sembla una bona estratègia, però que no ho hagi fet Junts per Catalunya demostra una contradicció evident.
Un cop explicat per què em sembla perfecte que Ernest Maragall no participés en el procés de primàries impulsat per Graupera i l’ANC, diria que és ben legítim apel·lar a votants d’una candidatura que té caràcter finalista, és a dir, que es va crear amb la intenció de guanyar alcaldies independentistes deixant de banda la ideologia o el model de municipi (en cada lloc, el programa el feien els qui s’havien involucrat en el procés, i per tant tornem al problema exposat abans). Si existeix el risc, com apunten moltes enquestes, que BCN és Capital no obtingui cap acta de regidor, té tot el sentit del món oferir una altra eina per assolir l’objectiu que va inspirar la candidatura. Les crides al vot útil només arriben als qui volen fer un vot útil. Qui té una determinada convicció ideològica vota l’opció que millor la representa al marge que pugui obtenir un resultat més bo o més dolent, però qui vota pensant en un únic objectiu sí que pot valorar quin partit li pot resultar més útil.
Imatge extreta de https://www.esquerra.cat/ca/esquerra-republicana-erc-victoria-eleccions-espanyoles-generals-28a-747-municipis
El futur de l’ANC és brillant a curt termini. Aquesta setmana ens han tornat a convocat a una altra manifestació, la primera en un Onze de Setembre des que va començar la repressió del Regne d’Espanya. Tenim moltes ganes de manifestar-nos, de demostrar que malgrat tot el que ens han fet encara ens volem fer sentir de manera cívica, pacífica i com sempre, multitudinària.
Passada la manifestació de l’Onze de Setembre, el futur de l’ANC a mitjà termini també és bo, perquè tindrà el paper d’iniciar converses amb els diversos partits republicans que es presentaran a les eleccions municipals de 2019 per plantejar-los el que la majoria de socis que han participat en la consulta ha ratificat: la voluntat d’impulsar unes primàries a les principals ciutats del país davant el risc que moltes d’aquestes alcaldies acabin en mans de Ciutadans. Tot i que tant ERC com CUP ja han dit per activa i per passiva que no participaran en les primàries, aquestes converses tindran lloc amb la cordialitat habitual. Passat aquest període, però, crec que l’entitat es trobarà en un embolic important.
Ningú no sap del cert com aniran les coses perquè hi ha massa variables de pes en joc, però ara que ja s’ha fet el congrés del PDECat i que Puigdemont ha tornat avui mateix a Brussel·les, és fàcil preveure que l’acció institucional se centrarà a engegar el Consell de la República i que això anirà en paral·lel amb el desenvolupament de la Crida Nacional, que previsiblement a la tardor esdevindrà una opció política preparada per concórrer tant a les eleccions municipals i europees com a les del Parlament de Catalunya si finalment Quim Torra decideix avançar-les. Les converses de l’ANC amb ERC i CUP, doncs, tindran lloc amb aquesta remor de fons de la Crida com a enèsima redifinició del tercer espai. Perquè, per molt que algunes veus insisteixin a dir que la Crida Nacional no representa l’espai de l’antiga CiU, serà difícil que la majoria de ciutadans no ho percebin així. I a més, tal com deia Marçal Sintes dimecres passat, tampoc seria bo que el centredreta republicà es diluís en una opció política que pretén no tenir ideologia perquè regalaria aquest espai a les altres opcions, que són totes espanyolistes.
Estem parlant d’inèrcies d’anys. Abans, com sabem, el poder se’l repartien PSC i CiU. Aquest esquema va durar molts anys. Després, ERC va trencar el bipartidisme. I finalment, arran de l’entrada de la CUP al Parlament i de l’augment del suport social a la independència, la percepció majoritària entre la població és que dins del republicanisme hi ha tres grans espais: el de l’antiga CiU (després CDC sola, després integrada a Junts pel Sí, mentrestant refundada com a PDECat, després Junts per Catalunya i ara camí d’integrar-se a la Crida Nacional), el d’ERC i el de la CUP. Personalment, crec que el fet que a l’antiga CiU hi hagi hagut un ball de noms tan exagerat ha dificultat la refundació. Quan la gent es perd amb tants noms, torna als orígens per saber d’on venia tot plegat, i això ja no els porta al PDECat, sinó a CiU. Oi més quan, al darrer congrés, la ja excoordinadora general Marta Pascal agraïa els “40 anys de militància” als membres d’un partit fundat el 2016. No és estrany que també l’Audiència Nacional consideri que el PDECat és la continuació de CDC.
Tornem a l’ANC, però. La decisió d’impulsar les primàries pot deixar l’entitat en una situació ben compromesa. Poden passar dues coses. Pot passar que ERC i CUP finalment canviïn d’opinió i decideixin concórrer a aquestes primàries proposades per a Barcelona i per a les grans ciutats del país. Si això fos així, l’ANC aconseguiria allò que Artur Mas només va aconseguir el 2015 amb el xantatge de no convocar eleccions si no es feia Junts pel Sí. Tanmateix, el problema de l’ANC serà si tant un partit com l’altre mantenen la decisió de no participar-hi. I això no només també pot passar sinó que és el més probable que passi. En aquest punt, la inquietud expressada per Eduard Voltas ahir mateix o abans, el 23 de juliol, i en conversa amb Jordi Graupera, em sembla totalment fonamentada: si no aconsegueixen unir totes les candidatures acabaran impulsant una candidatura pròpia i, per tant, diversificant encara més l’oferta electoral? Això seria acabar fent exactament el contrari del que es pretenia inicialment i seria molt difícil de justificar. Al marge del resultat final, crec que la imatge i l’acceptació social de l’ANC en sortirien molt tocades.
Personalment crec, però, que la proposta de primàries impulsada per Graupera i avalada per l’ANC convergirà amb la Crida Nacional impulsada per Puigdemont, Torra i Sànchez, perquè totes dues iniciatives aspiren a la transversalitat, a abastar la totalitat del republicanisme. I és aquí on crec que l’ANC quedarà atrapada. I dic atrapada amb tota la intenció perquè ara mateix no veig com podria fer marxa enrere. Si la majoria d’electors continua tenint la percepció que a l’independentisme hi ha tres grans espais electorals i quan arriben les eleccions identifica clarament els dos primers (ERC i CUP), entendrà perfectament que qui ocupa el tercer espai com a resultat de l’evolució de la Crida Nacional representa el mateix tercer espai dels darrers anys, però també vincularà d’una manera irreversible l’ANC amb aquesta candidatura, perquè serà el resultat de les primàries que l’ANC haurà impulsat.
La cruïlla, en aquest punt, serà important. Si entre Crida, Graupera i ANC aconsegueixen imposar el relat que la seva opció representa un espai transversal, si aconsegueixen arraconar ERC i CUP acusant-los de tenir interessos de partiti, de no tenir compromís de país i tot d’altres acusacions que ja hem pogut anar veient i sentint, la sotragada en la correlació de forces als ajuntaments pot ser important i pot tenir un epíleg en les eleccions al Parlament. En canvi, si aquest relat no arrela i s’acaba consolidant la identificació de la Crida amb l’antiga CDC de sempre, l’ANC haurà quedat atrapada en una presa de partit, haurà competit electoralment amb ERC i CUP i, si els resultats no són bons, haurà quedat tocada de mort.
Aquests és el risc que s’ha assumit aquesta setmana. Tindrem temps de veure com van les coses, però si acabés passant això seria una autèntica llàstima. I si l’ANC se n’adona a temps i intenta redreçar la situació, també serà complex, però personalment els animo a intentar-ho en qualsevol cas. Rectificar és de savis i quan ho fas en pots sortir reforçat i tot.
Captura de pantalla de la notícia publicada al web de l’ANC: https://assemblea.cat/index.php/2018/07/26/el-si-a-les-primaries-guanya-la-consulta-interna-de-lassemblea-nacional-catalana/
La cridòria de certs perfils a Twitter ha arribat a tal punt que Jordi Muñoz ha cregut que valia la pena referir-s’hi en un article a l’Ara. I deu haver burxat en alguna ferida, vista la sorprenent rèplica d’algú que en principi tenia per una persona més assenyada i intel·ligent com Josep Costa. En essència, tot plegat ve del contrast entre, d’una banda, un grup força nombrós de perfils que no para de defensar la Crida Nacional i/o les primàries republicanes i d’assegurar que ERC va camí d’esdevenir residual, i de l’altra, una enquesta que diu que ERC seria la força més votada. Calma, doncs. No cal creure’s cegament l’enquesta, però tampoc cal donar gaire crèdit a tota aquesta gent que fa tant de soroll a Twitter.
Sovint, tant si defenso que ERC no s’ha d’afegir a la Crida Nacional com si defenso que l’ANC no ha d’impulsar primàries republicanes, sento o llegeixo allò de “vosaltres, els d’ERC, aneu creient-vos les enquestes, que al final veureu que no us vota ni déu”. A les persones que em diuen això també els agrada recordar-me que el 21D també havíem de guanyat i que al final vam perdre. I em retreuen que per culpa d’ERC, que no va voler repetir Junts pel Sí, Arrimadas va guanyar les eleccions. A vegades els replicaria que si haguessin votat ERC en lloc de JuntsxCat segurament no hauria guanyat Arrimadas i s’hauria confirmat el que apuntaven les enquestes, però tothom és lliure de votar el que vulgui, naturalment.
No crec que les enquestes del 21D anessin tan desencaminades. El que passa és que hi havia un gruix d’indecisos important que al final es van decantar per JuntsxCat. Per què? Doncs segurament no hi deu haver una única raó, però hi devia tenir un pes important la percepció que la figura de Puigdemont com a representant legítim de la Generalitat era atacada i que calia defensar-lo a través del vot, perquè així es defensava tot el govern i tot el país. Davant d’això, Junqueras era a la presó i no va poder entrar en campanya en cap moment per contrastar aquest efecte Puigdemont. Sigui com sigui, passats uns quants mesos d’aquelles circumstàncies excepcionals, el BOP del CEO torna a donar unes dades semblants. Podem pensar que continua equivocant-se o podem pensar que senzillament no van ponderar prou l’efecte descrit.
El que crec que en tot cas s’ha de subratllar és que el 21D ERC no va perdre. Podem dir que va obtenir menys escons dels que hauríem volgut o dels que algunes enquestes apuntaven, i sobretot en relació amb els competidors directes, però els resultats electorals d’ERC fa anys que estan en línia ascendent a totes les eleccions. A les municipals de 2015 vam passar de 271.349 a 510.137 vots; a les espanyoles, de 599.289 el 2015 a 629.294 el 2016; i a les del Parlament, de 498.124 (el 2012) a 929.407 el 21D de 2017. La progressió és, doncs, evident. A Catalunya hi ha prop d’un milió de persones que donen suport al projecte i als lideratges d’Esquerra Republicana. No crec que els 13.000 vots de diferència respecte del Junts per Catalunya de Carles Puigdemont puguin justificar el menyspreu que sovint ens trobem a les xarxes socials i al carrer.
I permeteu-me que subratlli una altra cosa: que aquests resultats darrers del 21D i la tendència a l’alça que apunta el darrer BOP del CEO es produeixen amb l’Oriol Junqueras a la presó i la Marta Rovira en un exili molt més discret que el de Carles Puigdemont. Crec, sincerament, que és fenomen remarcable. I això vol dir que, malgrat tot el soroll, el que aquest milió de persones volem i diem és sòlid, argumentat, reflexionat, compartit, matisat i esmenat quan convé, però és un projecte propi i diferenciat del de Junts per Catalunya i del de la CUP. Hi ha uns plantejaments socials, hi ha una ubicació en el republicanisme no nacionalista, hi ha uns lideratges molt ben valorats i hi ha ganes de continuar creixent porosament, anant a buscar el vot de la frontera, lluny de crides als convençuts i de propostes simbòliques. Hi pot haver un altre milió de catalans i catalanes que pensin que tot això són collonades i que s’enfadin amb ERC perquè no es vol sumar a la Crida Nacional ni vol participar en primàries republicanes per a les municipals. però si volem sortir-nos-en ens hem d’escoltar i de respectar una mica més. Puigdemont és un actiu evident. Junqueras n’és un altre. Estan en situacions diferents. Representen projectes diferents i tenen el suport de segments socials diferents. Del que no tinc cap dubte és que a ERC cada dia en som més. Si els altres projectes també aconsegueixen ser-ne cada dia més, no tingueu dubte que hi guanyarem tots.
Oriol Junqueras. Font de la imatge: http://elmon.cat/politica/junqueras-alerta-que-impedir-formacio-govern-regal-al-155
