Aquesta setmana l’acabem amb dos gestos importants d’Esquerra Republicana. El primer, amb els pressupostos, que com que ja en fa més dies i ja s’ha explicat prou, ara no m’hi estendré. I el segon, el que avui ha fet públic Oriol Junqueras preguntat per Vicent Sanchis al Suplement de Catalunya Ràdio. Us en deixo l’enllaç
La darrera cosa que m’esperava aquesta setmana era trobar-me gent preocupada que em digués que ara no ho veuen gens clar, que el resultat del 25N fa que tot sigui molt més difícil. No sé quines ulleres s’han comprat, però no hi ha raons per estar deprimit o si més no hi ha les mateixes
A vegades cal veure les coses amb la senzillesa dels infants, com quan fa hores que són al cotxe i demanen si falta gaire per arribar. Tant els fa si el paisatge és bonic o si anem per la millor carretera possible o si hem deixat enrere el record d’unes vacances excepcionals. Ells volen saber
Donem-ho per acabat. Hem fet tot allò que hem pogut i ara tocarà l’altra sentència, la dels votants. Des del #votaindependencia hem procurat animar tothom a votar independència i ara caldrà reflexionar, votar i continuar reflexionant. Perquè el procés d’independència continua, ara en un nou entorn, gairebé segur que amb un nou govern i potser
Al llarg del darrer any, fent campanya per diverses consultes sobre la independència, molta gent em preguntava si votar serviria per a res. Aquesta mena d’incredulitat és com una malaltia transitòria que es guareix a còpia d’evidències. Cada vegada que hi ha hagut grans manifestacions hi ha hagut conseqüències. Després de les de la PDD
Tian Riba escriu, a propòsit del paper de Mas al debat, que “només es va veure desconcertat quan Puigcercós li va oferir el pacte de l’estelada”. Tot un indici. Reconeix que va ser un cop d’efecte, però després ho ridicultza parlant de “ritual de l’aparellament”. Ell ho diu així, que sembla que se’n foti, però
El debat de TV3 –l’únic de moment i esperem que no es faci realitat el cara a cara proposat per Montilla– s’ha acabat a dos quarts d’una de la matinada. 150 minuts intensos malgrat la insuperable mala educació d’Albert Rivera i Alicia Sánchez Camacho, que han rebentat tota possibilitat de debat. Companys del #votaindependencia han
Com que això de portar un país cap a la independència es veu que és bufar i fer ampolles, com que es veu que a Espanya ens ho posen tan fàcil que gairebé ens pagaran el referèndum i tot, ens agrada complicar-nos una mica la vida, fer-nos la punyeta entre nosaltres. Talment com si haguéssim
El 2004, arran dels atemptats de Madrid, va ser el famós “no le quepa la menor duda de que ha sido ETA”. Després va ser el “si tu no hi vas, ells tornen”. Ara és “si sumen, hi haurà un tercer tripartit”. A vegades hi ha un argument epidèrmic, d’estómac, visceral, que pot arribar a
Tot i que encara hi ha gent a la resistència fastiguejada, gent que voldria votar amb satisfacció i convicció i no troba aquests sentiments ni pintats, gent a qui esperem ser capaços de fer entendre que és vital que per un cop votin independència encara que sigui amb la pinça al nas, les vibracions de
Ho deia en una piulada divendres mateix quan va aparèixer l’article i miro d’explicar-me amb més deteniment avui. “Maduresa? No encara!”, deia ella. “L’independentisme està madur com a idea però no com a opció política consistent.” Dir que l’independentisme està madur com a idea ja és anar una mica més enllà que no pas Artur
Moltes persones aniran a votar el 28 de novembre mirant més enrere que no pas endavant. Serà més un vot d’estómac que no pas de cap, i cada cop que hem fet això ens hem equivocat. N’hi ha que faran un vot de càstig a Esquerra per haver fet president José Montilla. Seria normal després
Amb l’enquesta que publica avui El País, i de la qual es fa ressò Vilaweb, es fa més evident encara la mera dificultat aritmètica que tindria un tercer tripartit. Si el PSOE-C ha de treure 28 diputats, si Esquerra n’ha de treure 12 i si ICV-EUiA n’ha de treure 9, tot plegat suma 49 escons.
En un article de dimecres, el títol del qual jugava irònicament amb el lema de la manifestació del 10 de juliol i amb la prerrogativa del Molt Honorable de convocar eleccions, Miquel Pairolí escrivia: “Hi ha una densitat política que bull amb més intensitat que mai a les últimes dècades, i tindrem tres cartes ben
L’anunci que Reagrupament i Solidaritat han decidit –de moment, perquè comptaven amb una data límit que al final Montilla ha endarrerit per fer-nos la vida més agradable– concórrer per separat a les properes eleccions dibuixa un panorama preelectoral de posicionaments i configuracions d’espai a un ritme vertiginós. Dimarts, en un mateix dia, coincidien les notícies