Mails per a Hipàtia

Els bons i excel·lents amics d’Argia celebren avui aniversari gros i m’han demanat que els acompanye fent una conferència, aquesta vesprada a les set, al teatre Victoria Eugenia. Lamentablement només hi podré ser una horetes ja que demà he d’arribar a temps d’anar a la mani. 

He tocat un robot. Concretament un que, poca broma, està pensat per a ser el braç a distància d’un cirurgia remot, un robot per tant que operarà persones. Dic operarà ja que és un prototip de laboratori.

No he pogut evitar-ho. Quan m’han explicat com treballava de fi i delicat he fet com una ganyota supose. I la resposta ha estat que el tocara. Ho he fet amb prevenció. He posat l’índex de la meua mà dreta a la punta del braç articulat que s’ha mogut clarament al contacte. La meua reacció instintiva ha estat apartar-me però després he tornat a tocar-lo i amb una pressió fina he anat movent el braç, que té una flexibilitat difícil d’imaginar. És realment fascinant sentir com aquell braç articulat reacciona al teu contacte i la sensibilitat amb la qual detecta la teua pressió o la direcció en el qual l’empenys.

Quan em descrivien l’aparell, per a acabar-ho de rematar, he sentit a dir que la geometria dels braços humans és molt limitada. Caram. Deu ser cert però dit així sona gairebé com humiliant, a la vista del nostre competidor robòtic -no sé si n’hauria de dir col·lega.

M’agrada Pessoa, sempre m’ha agradat molt. Per això aquest cap de setmana em vaig prendre amb ganes el llibre publicat per L’Avenç amb el títol de “Escrits sobre Catalunya i Ibèria”.

Una volta llegit no sé massa bé què pensar-ne. El títol és enganyós. Pessoa hi escriu sobre Ibèria (concepte de nou d’actualitat) però ben poc sobre Catalunya. I després el que hi escriu sobre Ibèria, amb aquell poti-poti intel·lectual pseudo-feixista però anglòfil que ja coneixíem els seus lectors assidus, no acabe de saber si té molt sentit publicar-ho. Algunes coses ja eren conegudes però d’altres només són apunts i notes que m’he preguntat si l’autor voldria veure publicades, ja que semblen més aviat esborranys.

En qualsevol cas llegir Pessoa és bo i s’agraeix la publicació encara que et deixe amb un sabor de boca poc agradable -també, però no només, perquè el seu despreci per Catalunya és un pèl excèntric, francament.

Just aquests dies estic llegint les memòries de Jordi Pujol que ha transcrit Manel Cuyàs i ahir abans de dormir llegia una referència a Paco Candel de qui l’ex-president diu que és un gran home, una magnífica persona. Poc sabia jo que es moriria a les poques hores…

Candel ha estat un gran home, sí, però sobretot ha estat una persona d’una rara, per poc usual, dignitat personal. Un home de cap a peus a qui molts li admirem sense pal·liatius la coherència, el saber estar, l’atreviment de la mirada crítica i la qualitat dels seus dies. Un home honorable. Un exemple. En aquest país de misèria de capelletes permanent la seua independència i la seua capacitat de concitar consens era una gran tresor que mai no li podrem agraïr prou.

L’Artur Mas ens ha convidat a xerrar un parell d’horetes aquesta vesprada a una colla de blocaires ben diversos i variats. A la seu de Convergència, setena planta, ens hem assegut al voltant d’una taula gran i amb l’excusa de la presentació del seu videobloc entre els uns i els altres xafant-nos i interrompent-nos a la manera dels posts hi hem pogut argumentar i contrargumentar sobre els blocs, les maneres que tenen els polítics d’entendre la realitat, sobre com arribar millor a la gent i com deixar que la gent els arribe millor a ells i, evidentment, sobre la seua recent proposta política de la Casa Gran del catalanisme. Mas ha estat en la seua lína habitual: prudent però contundent. Així, quan el Xavier Mir, per exemple, l’ha provat d’acorralar amb la seua reconeguda claredat verbal ell ha reaccionat entrant al cos a cos sense dubtes i defensant de forma tant eloqüent com dialogant les seues posicions. En qualsevol cas val a dir que la conversa ha anat més de blocs i internet que no de política estricta, cosa que em fa la impressió que hem agraït tots, Mas inclòs, tal i com està el pati.

Algunes versions de companys de taula:

>Toni Ibáñez: Trobada de bloggers amb Artur Mas
>Xavier Mir: Una breu xerrada amb Artur Mas
>Marcus: Trobada blocaire amb Artur Mas
>Eduard Batlle: Videobloc d’Artur Mas
>Marc Arza: Blocs i política 2.0; el leninisme impossible
>Roc Fernàndez: Trobada amb blocaires

Hi ha dies, hauria de dir nits?, que em passa. A les tantes i quart m’assec a la cadira, pose el peus sobre el tamboret i comence a fer tot allò que no he pogut fer el dia de feina. Incloses, sobretot, les respostes als correus més personals, els dels amics, coneguts i saludats. I després sempre em queda la recança que aquest correus els conteste massa secs i directes, de vegades amb monosílabs estrictes. Les presses per tancar els ulls, el cansament, una certa mandra, les ganes de fer baixar el numeret aquest pesat que t’indica quants correus hi ha a la bústia d’entrada: tot suma. Però, clar, qui els rep no té perquè ser conscient de la meua circumstància. Sort que ben sovint són amics i ja decodifiquen ells…

Ha mort López Raimundo, el comunista tossut i valent a qui Raimon va dedicar aquella emotiva cançó “T’he conegut sempre igual”. Només ell sap com van ser de durs i difícils aquells anys de repressió, tortura i clandestinitat. Ell i els seus -recorde haver sentit el Sergi Pàmies explicar el dia que, per fi, va poder posar el nom del seu pare a la bústia de casa… Visqué amagat perquè els altres poguérem viure lliures, lluità des del comunisme per la democràcia de tots i després el món no va ser el que ell hauria volgut. Però ell no deixà de fer, fins avui, el que creia que havia de fer. I això l’honora tant com els seus molts anys de lluita per la llibertat.

Tos, molta tos, malestar, fred, cansament general… això del canvi de temps és una llauna. Autèntica.

Sempre m’agrada sentir el Barça escoltant Puyal. Com passa amb tots els grans periodistes hi ha qui el qüestiona però jo en sóc fidel i no me’n canse. M’agrada Puyal, m’agrada aquesta manera que té d’anar més enllà del futbol i de fer-nos volar pel món de la cultura, dels detalls, de la societat, sense abandonar mai el baló. M’agrada la seua ràdio i hi ha dies, partits, que els recorde a través de Puyal, els seus crits, les seues metàfores, els seus anàlisis. Alguns els recorde molt especialment: un partit al camp del Chelsea (el que es veu en la fotografia) on es podia escoltar per ràdio la retransmissió de’n Puyal, que aquella nit s’ho va passar molt malament. O aquelles vesprades finals del Dream Team al Camp tots pendents de la ràdio. O el dia que es va morir el Pare Batllori, que Puyal va ser capaç d’aturar la retransmissió per a explicar-li al país que se n’havia anat un gran home…

Però pocs dies he escoltat amb més gust la transmissió del Puyal que aquesta nit, especialment quan després del partit un nombre important de gent se li ha acostat a expressar-li un afecte que, segons que m’ha semblat copsar en la retransmissió, el corprenia. Afecte que era per ell, per Catalunya Ràdio, pel país, per la llengua. Tot just acabat el partit hi ha hagut uns minuts, llargs, molt bonics, on la ràdio ha sabut ensenyar sense intermediaris aquella part notable del País Valencià que la trama institucional amaga o intenta amagar amb tanta perseverància com duresa i agressivitat. He dit la ràdio i hauria d’haver dit en Puyal perquè ha estat la seua sensibilitat la que ha obert aquesta finestra emocionant que tanta gent hem seguit intentant respirar el mínim possible per a no trencar l’encanteri.

Els camps valencians, com ho és el meu país, són molt diferents: Mestalla és un camp captiu de l’extrema dreta, el camp del Llevant barreja tendències i al del Vila-real el predomini de l’estil diguem-ne català és evident. A Alcoi, però, pel que hem escoltat aquesta nit, el país amagat s’ha fet corpori de sobte i se n’ha aprofitat de Joaquim Maria Puyal per a envair unes ones que li són massa tancades els dies de cada dia. Ací i allà. Per la censura dels uns i el desinterès dels altres.

“Aquesta nit tot són documents sonors” ha dit en Puyal a la fi de la tranmissió. Sí, admirat Joaquim Maria i tant! I sort que hem tingut de viure-ho de la teua mà.

La informàtica és complexa i complicada. Però a voltes ho és molt més el nostre pensament sobre la informàtica. Estem tan acostumats a acceptar amb resignació que els ordinadors fallen que sempre tendim a pensar que alguna cosa va malament.

Fa unes setmanes em van haver de fer una revisió completa del portàtil perquè el trackpad no em funcionava ni poc ni gens. Se’ls van endur quinze dies i tot just si em torna i ahir veig que la rata auxiliar que use quan són al despatx ha deixat de funcionar. Comence a mirar el port USB, que havia fet coses rares fa dies, el software de control, jo què sé…

I després d’una bona estona, i d’haver perdut massa temps, arriba la pregunta lògica, la qual hauria d’haver vingut primer si no fora perquè ja desconfiem per sistema: té piles?

De casualitat he trobat el que va ser el meu primer correu electrònic, el de Compuserve: 100337.2452@CompuServe.com

Quins anys!

Aquest dies a Grècia m’han fet diverses entrevistes en diaris i televisions. Avui els del diari Ethnos m’han enviat l’enllaç a l’entrevista que hi publiquen en la seua edició dominical.

Em resulta divertit “escoltar-me” en grec i supose que està ben transportat a aquella llengua el que vaig explicar perquè el periodista que em va fer les preguntes i que és qui la signa al paper em va fer una bona entrevista i sabia ben bé del que parlava, n’estava ben preparat. Però, dit això, el meu grec no dóna per a llegir-la i assabentar-me’n al detall…

Clar que el grec encara s’entén alguna cosa. Fa uns mesos em van fer una entrevista en un diari japonès i sort que em van enviar el diari amb una marca que deia on començava l’entrevista perquè jo vaig ser incapaç de veure-hi res. Ni el meu nom.

El meu amic Yves és un periodista belga de llarga tirada, amable i afable com poques persones he conegut, consistent, raonable, documentat… Ara fa temps que viu a cavall entre Bèlgica i el Quebec, una circumstància ben peculiar ja que a Bèlgica el francès és la llengua predominant i els flamencs lluiten per salvar la seua mentre que al Quebec és el francès la llengua que cal salvar, davant l’imponent presència d’un oceà de parlants de l’anglès que els envolta.

Aquest fet supose que li ha donat una visió molt més polièdrica de la realitat i avui l’he vist molt tranquil i conformat davant la situació que hi ha actualment a Bèlgica. Em diu que Bèlgica és un país en crisi permanent però que ell mai no havia escoltat parlar tan clarament d’independència i de la separació de valons i flamencs, als mitjans francòfons i entre els periodistes francòfons, com ho ha sentit aquests dies. Sembla com si haguera arribat el moment que els valons ja no veuen quina necessitat hi ha de mantenir l’estat belga si és evident que Flandes està a un pas de marxar. Els flamencs curiosament no ho veuen tan per demà com aparentment ho veuen els valons però la situació em recorda una mica el que va passar entre Txèquia i Eslovàquia.

De banderes, per cert, poques. Sembla que les que he vist aquest matí les hagueren posat a davant de la meua finestra aposta…

Ahir a la nit vaig arribar a Brussel·les. La ciutat viu sacsejada per la crisi política i la veritat és que només arribar a l’aeroport resultava espectacular veure com es venien els diaris en els seus quioscos. I veure els mateixos diaris també. Em va cridar l’atenció que els grans diaris flamencs estaven esgotats i els titulars dels diaris francòfons. “Le Soir” deia que s’havia imposat la llei del més fort (ja és tenir barra!) i la seua redactora en cap obria el diari amb un excepcional article a portada on assegurava que “Una certa Bèlgica va morir ahir”. Però “Una certa” anava en roig i el “Bèlgica va morir ahir” en un negre rotund que cridava l’atenció i molt. Els diaris flamencs en canvi treien ferro a la votació de dimecres sobre la rodalia de Brussel·les que ha desencadenat aquesta nova crisi.

M’havien dit que a la ciutat hi havia banderes belgues en molts balcons i la veritat és que en algunes zones de la ciutat són ben visibles. La foto, per exemple, és el que hi ha davant la finestra de l’habitació del meu hotel -n’hi ha tres just en la casa de davant. Però va per barris. A veure quin ambient s’hi respira avui…

…que a la fi és una paraula grega.

Quan he arribat a l’impressionant sala magna de la Universitat Capodistriana i Nacional d’Atenes (el nom ja imposa) m’han donat el llibret que recomptava l’acte que anàvem a fer, d’inauguració del congrès. I he vist divertit que els qui parlàvem, jo el darrer, fèiem una homilia, és a dir un discurs, tot i que la paraula grega (Oμιλια) té un significat per a nosaltres ben particular. Com que les homilies en qüestió les fèiem dalt una trona antiga emmarcada per dues columnes de bon tamany he estat a punt d’acabar el meu discurs amb un “missa dita est”. No ho fet, però. Per si de cas.

Per cert: el rector de la Universitat i els altres grecs que han participat d’aquest acte d’obertura del congrès han dit unes paraules en anglès o francès però han fet tot el seu discurs immediatament després en grec -malgrat que els no grecs no teníem traducció. Els hi he preguntat com era això i m’han respost que sempre ho fan així en els actes solemnes ja que només si nosaltres escoltem el grec en aquell marc entendrem que era una llengua tan vàlida per a la globalització com l’anglès o el francès. En les sessions acadèmiques posteriors, però, ja ho han fet tot en anglès. Quina diferència amb el papanatisme (que també deu ser una paraula grega) d’alguna de les nostres universitats!