Tal com podeu llegir ja als apunts de Vicent Partal o Toni Ibáñez, i tal com algú (juraria que l'Andreu, a risc d'equivocar-me) s'encarrega de reportar en comentaris al darrer apunt, ahir Artur Mas es va reunir amb una desena de blocaires amb la intenció de parlar de blocs i de la refundació del catalanisme. Literalment, i segons el correu on Mas ens convidava, “Conversar sobre el futur dels blocs, l’interès que genera el debat polític català a la xarxa, la necessitat de situar Catalunya al món a través de les noves tecnologies i tot el conjunt de propostes que es desprenguin de la proposta de la Casa Gran del Catalanisme són motius suficients per trobar-nos tots plegats.” D'entrada, cal celebrar que CiU s'hagi interessat pel fenomen bloc i els agraeixo que hagin volgut comptar amb mi per a una trobada força més interessant que la conferència de dimarts. Parlo, és clar, a títol personal. El text de Mas l'he acabat llegint igualment a casa. La trobada amb blocaires té una transcendència simbòlica superior en la mesura que és el primer cop que un partit em convida a la seva seu per saber què penso de l'activitat blocaire i com veig la posició del partit en aquest espai. I una última constatació abans d'entrar en matèria. En aquestes trobades, malgrat els enfrontaments dialèctics que hi pugui haver, el clima és d'una cordialitat extrema. Em va encantar saludar, no només Mas en persona, sinó també Marc Arza, Roc Fernàndez o, finalment, Jordi Cabré.
Artur Mas va explicar la intenció de la convocatòria centrant-se en els dos eixos principals, que són la posta en funcionament del seu videobloc (coincideixo amb en Marc Vidal que és més aviat un web amb vídeos) i el debat generat per la conferència. Va fer alguns comentaris sobre la incomoditat que havien hagut de suportar alguns dels assistents i sobre les crítiques que havia generat la conferència, per la qual cosa em vaig sentir al·ludit. Mas va reblar l'exposició inicial fent referència a l'informe de la Fundació Jaume Bofill, conegut l'endemà del seu discurs, com una demostració més que el país no va com hauria d'anar i que ens cal algun tipus d'iniciativa per recuperar l'empenta, que és el que ell prova, diu, de fer.
Després d'una primera intervenció d'Eduard Batlle, doncs, vaig voler expressar el meu punt de vista. Li vaig dir que jo havia estat dels crítics i per què. Tot i que donava per fet que s'havia llegit els darrers apunts meus, em va sorprendre que em preguntés si m'havia llegit el text perquè crec que queda prou clar que ho he fet, i amb deteniment i tanta profunditat com he pogut. Ell ho deia, però, perquè tenia al cap la mala experiència de Cuatro que ens acabava de relatar a propòsit de la pregunta d'Eduard Batlle i que, entre altres, David Navarrete ha resumit en aquesta frase: “S’ha de reconèixer que el líder de l’oposició ha estat summament hàbil, ja que ha deixat en evidència aquella colla de nacionalistes espanyols intransigents, que ni tan sols havien llegit el seu discurs”. Mas, però, havia parlat del model educatiu i jo li vaig voler fer avinent que aquest debat remet també a la qüestió de fons. Acabem de tancar l'etapa de l'Estatut, tenim l'amenaça del TC, l'Estat es blinda al traspàs de competències i resulta que allò que ens aniria bé és un model educatiu propi. Podem fer-lo? O estem condicionats per la falta de sobirania i trobarem per arreu els límits de les competències estatals? Si ens cal un model educatiu propi i l'Estat hi posa traves, el més lògic és reconèixer la necessitat de tirar pel dret.
Mas va respondre, com diu en Vicent Partal, “entrant al cos a cos sense dubtes i defensant de forma tan eloqüent com dialogant les seues posicions”. Va parlar de la necessitat d'evitar la fractura social que provocaria posar ara la independència sobre la taula; va argumentar la dificultat que tindria que tots els partits es posessin d'acord en aquest punt tenint en compte que l'acord no ha estat possible per a la defensa del concert econòmic (moment en què va ser tan evident el retret a ERC com l'acord amb Zapatero i que no vaig voler rebatre per no allunyar-nos massa de tot plegat) i encara alguna altra idea, cosa que em va deixar amb ganes de rèplica. Vaig dir als companys que no volia monopolitzar el debat, però en Marc Vidal va facilitar-me la rèplica abans que la xerrada se centrés en els blocs.
En aquesta rèplica vaig voler subratllar que el darrer Baròmetre d'Opinió Política situa en el 52,7% el percentatge de població que vol un estat, sigui independent o federat, i que aquesta és una quantitat suficient per emprendre un procés sense témer cap fractura social, especialment si pensem que la visualització d'un projecte en positiu amb un horitzó concret i amb data fixada animaria molts dels qui ara són indecisos. La resposta d'Artur Mas va ser que CiU té estudis que diuen que la majoria de la població se sent tan catalana com espanyola. De fet, el BOP també pregunta sobre el sentiment nacional i dóna uns percentatges semblants als que Mas em va recitar de memòria.
Cal pensar, doncs, que Mas no parlarà d'independència fins que els estudis no reflecteixin un percentatge d'identificació nacional prou ampli. I això és un error o, encara pitjor, una mala excusa. La meva darrera rèplica va ser per recordar-li que precisament una persona nomenada per CiU al CGPJ com Alfons López Tena defensa un procés de secessió sense tenir en compte els sentiments ni la identificació nacional. Que una persona es pot sentir espanyola, marroquina, alemanya o tailandesa, però és perfectament capaç de comprendre que el model econòmic i social de l'Estat espanyol afavoreix el centralisme i perjudica Catalunya i Barcelona com a país i com a capital respectivament. La resposta de Mas va ser insistir en la dificultat d'arribar al consens sobre el concert econòmic, que era una qüestió que ja havíem tractat i a la qual vaig respondre que la dificultat és la mateixa: posar d'acord un nombre de diputats i votar. No veig que hagi de ser més difícil consensuar la secessió que consensuar el concert econòmic. No veig que sigui necessari fer primer una cosa i després l'altra. En aquest punt, però, vaig preferir aturar el debat perquè poguéssim parlar de blocs, que és el que vam fer. I la veritat és que va ser una trobada molt profitosa. Espero que no sigui la darrera i que altres partits s'animin a prendre exemple de la inciativa de CiU.
Celebro que la trobada fos positiva i que estiguis content d'haver pogut parlar, des de la discrepància si cal, amb l'Artur Mas. Sempre he pensat que Mas gunaya molt en les distàncies curtes i que parlar de política o del que sigui amb ell és un privilegi.
Suposo que vau fer també una valoració ben positiva de la bloquesfera.Pel que fa a mi, ho considero un mitjà excel-lent de comunicació i de llibertat d'expressió i tan de bo serveixi per a punt de trobada de tanta gent que compartim els mateixos objectius nacionals.
Salut!
Però a qui de debò hem de portar a les nostres files és a la massa, no tan massa!, dels voltants de Barcelona i Tarragona. Són molta gent i la tenim abandonada. Aquí hem de fer feina. Aquesta bona gent, molta, espera actituds agosarades i valentes per apuntar-se al nostre bàndol. Espera les nostres accions decidides i contundents. Espera que la invitem a ser dels nostres, però la tenim abandonada. Què esperem?
I quant a la blogosfera, jo també la considero un mitjà excel·lent. Tant, que el proper dimecres 28 a les set de la tarda presentarem la Xarxa de Blocs Sobiranistes a Òmnium Cultural. Serà la primera presentació pública d'un espai amb, ara mateix, 524 inscrits. Tot un potencial! I serà també la primera trobada presencial de tots els i les blocaires que volem un estat propi. Vindràs?
Benvolgut:
Gràcies per la invitació. Motius de feina m'impediran venir però espero que ens en facis cinc cèntims des d'aquest espai. D'altra banda, no sé si el meu bloc pot tenir la consideració de sobiranista. Si hi dones una ullada veuràs com de fet, en el camí cap a la plenitud nacional, jo encara crec i defenso la idea de canviar, modular e incidir a Espanya...sinó, ja podem anar fent , dient o votant referèndums...i defensar això per alguns no és ser sobiranista...
Que vagi molt bé!
El BOP? suposo que et refereixes al CIS?
D'altra banda això del "sentiment" expressat en una enquesta actual no té cap trascendència, i és una trampa d'en Mas: si li haguessin preguntat als eslovens què se sentien només 3 anys abans de ser independents el 90% hauria dit iugoslau
I això dels eslovens no ho sabia, però de Montenegro també es diu. I és així. Quan el referèndum té data i la gent se sent interpel·lada, molts s'hi apunten. Qui sortiria ara a defensar aferrissadament la unitat d'Espanya malgrat tota la desafecció que Montilla mateix ha detectat?
Sóc de l'opinió que quan algú m'ha enganyat, mentit i segurament arruïnat el meu futur, em costa molt de creure. Aquest personatge es va vendre l’estatut pel seu interès. Trigarem 25 anys en tocar l’Estatut? Personalment, a mi m’importa poc, jo vull l’independència. Però mentrestant haig de fer servir la Renfe, no tinc llar d’infants públiques pels meus fills, una sanitat penosa, etc.... ah ! i la cua d’europa en ensenyament. Això em part es podria haver resolt amb l’Estatut del 30 de setembre, però com sempre en l’història de Catalunya hi ha traïdors com els Sr. Mas.
Això del Ciu és tacticisme , com les negociacions de l’Estatut, no importa la seva nació (diuen que són nacionalistes, segurament espanyols) al final si han de canviar ho faran pel interès de partit i personal – l’història d’aquest partit n’estar ple d’exemples.
Per que feu cas aquest mentider? En un país normal hauria d’emigra – jo feria un pack: Bodella + Mas.
Xavier: per que se li dona tanta importància el que diu aquest Sr.? les seves paraules són paper mullat.
He parlat un cop amb l'Artur Mas i no estic d'acord amb el que dius, company. En Mas és un paio honest. No dubto que si no li sortís bé la proposta que ha llançat se n'anirà a casa i santes pasqües. Ha proposat un govern de concentració si tomben l'Estatut i no demana ser-ne el president. I sí, va fer el pacte amb Zapatero sobre la definició de Catalunya com a nació i el finançament, com abans l'havia fet Puigcercós amb l'aeroport. Bé, ja sabem ara com va acabar. Però Mas va negociar per intentar aixecar el text, de tan avall com el situaven el PSOE i el PSC. Podia haver-ho engegat a rodar, que és el que li convenia estant a l'oposició, però llavors ens hauriem quedat amb l'Estatut del 1979. Tinguem en compte tots els factors en joc. Jo crec que Mas descarta ara la via de reformar l'Estatut per sempre més, vist com ha anat, i que per això s'ha situat en l'horitzó de la Plataforma pel Dret a Decidir. El canvi incorpora l'autocrítica, és evident. I potser caldria que tots la féssim en la part que ens toca.