Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Atenes és una ciutat colossal. Hi ha tanta història i cultura reunida en tant poc espai que es pot comparar potser amb Jerusalem i prou. Alces la vista i hi ha l’acropolis. El monument ja tomba de tos però si hi penses que en aquell turonet, no només a l’acropolis, van parlar Socrates i Plató, Esquil, Aristòtil, Herodot…

Tanta cultura i tanta història ressona, a més, en els fets qüotidians. Imagine que els grecs no en paren atenció però a mi m’ha sobtat a l’hora d’eixir del metro trobar-me un cartell que diu “Exodus”. Sí, ja sé que un èxode a la fi és una eixida però dins meu la paraula, i el simple fet d’eixir de l’estació del Metro té una connotació com més solemne que no puc evitar.

La meua heroïna particular, però, Hipàtia, era d’Alexandria, la gran ciutat grega de l’altra banda del mar…

Sóc a Atenes, per a participar demà en la inauguració del congrès d’EUTIC, que agrupa periodistes de tot Europa preocupats, i aquesta és l’expressió concreta: preocupats, per l’impacte de les noves tecnologies i internet en la nostra professió.

Hi he arribat via Roma, fet que m’ha recordat aquella vella historieta de Pla, de la primer vegada que va anar en avió a Grècia. Acostumat al vaixell i a arribar a les ciutat olorant-les abans que res Pla s’exclama en veure que l’avió que el porta a Atenes primer para a Roma i des d’Atenes s’envola a Tel Aviv, és a dir Jerusalem. No pot ser, diu, que un ser humà puga trepitjar el mateix dia la ciutat que va crear l’estat, la que va crear la cultura i la que va crear déu. Si no ho recorde malament aquest episodi és al volum “Les Illes”, un dels meus favorits.

Avui he fet part de la ruta que Pla mostrava amb estranyesa i potser sí que és excessiu perquè al cap i a la fi no et dona temps de res i ser a Roma només per quaranta minuts provoca una pena notable. A Fiumiccino tot just si he tingut temps de prendre un cafè i fer una telefonada. Ho ha compensat però un magnífic sopar de peix en una taverna recòndita acompanyat dels organitzadors grecs del sarau aquest.

Després de sopar ens trobem a ca l’Albert. Hi ha quasi tota la colla i entre altres coses juguem una estona amb l’iPhone. L’Albert no ho recorda però fa molts anys vam tenir una conversa sobre ordinadors que cabrien en el palmell de la mà. Era quan anaven a treure el Newton i ho llegíem en una revista mentre esperàvem no-sé-què dins el seu cotxe en alguna estació de la línia del trenet de Llíria. El que hi fèiem no ho recorde, segurament un dels milers d’embolics comarcals que ens han juntat aquestes darreres dècades, però recorde la conversa i a tots dos convenint que això seria una bomba. No ho fou el Newton, potser perquè era massa d’hora o la gent no estava preparada o a la tecnologia li mancava encara alguna cosa. Però l’iPhone ho serà, d’això jo ja n’estic segur. Quinze anys després o alguna cosa així però tot arriba…

L’autopista baixa plena de motos. Cap a Xest, on fan el carrer gran premi de la temporada o alguna cosa així. Pare a l’àrea de Benicarló a posar benzina i al costat para una colla francesa. Una xicota baixa de la moto desfeta. Es recolza al sortidor i diu “j’arrive pas!”. Fa cara d’estar-s’ho passant realment mal i m’impressiona. El seu grup entra darrere nostre a la cafeteria i quan marxem la xicona fa millor cara però li queden encara més de cent quilòmetres. Clar que ves a saber quants en duu ja…

Dimecres m’ho van preguntar d’una forma tan directa que em va sorprendre: “i tu quan creus que moriràs?”. Jo? No sé si era la proximitat d’aquesta peculiar festivitat dels morts o què però em va sobtar molt la qüestió, em va desconcertar per un minut.

Després vaig respondre la veritat: que no m’ho he plantejat mai. No en tinc cap pressa si he de ser sincer però tampoc no m’angoixa. Algun dia em tocarà, com a tots ens passa però jo basicament estic d’acord amb Montaigne quan diu que al cap i a la fi la mort mai no ens pertany. Si morim ja tant hi fa i si no morim restem al marge d’ella. De moment, jo, amb això em conforme…