La meva insistència es fa incòmoda, ho sé. És una denúncia que deixa en evidència. Sempre és més fàcil mantenir el posicionament davant les administracions, organismes oficials o empreses que no pas fer-ho davant d’entitats i d’associacions que són altruistes. Moltes vegades associacions amb finalitats solidàries o de transformació social… Però cal actuar amb coherència, sempre. Per antipàtic que resulti.
A aquestes alçades fer actes públics en locals inaccessibles és col·laborar amb un sistema que exclou una part de la població, que la manté segregada i relegada als àmbits que posen èmfasi en el seu dèficit i augmenten la seva discapacitat. És col·laborar amb un sistema que no obre les portes a la participació plural, en àmbits transversals, als veïns i veïnes amb problemes de mobilitat. Malgrat existeixen els instruments per fer-ho. (segueix)
Instruments per combatre l’exclusió per barreres n’hi ha: instruments legals, i instruments físics.
Però lamentablement, tal com he dit altres vegades, seguim essent invisibles.
Invisibles als ulls dels governants, que apliquen la normativa lentament, o fins i tot no l’apliquen (alguns exemples recents…)
Invisibles als ulls de moltes organitzacions, que no inclouen aquesta reivindicació dins les seves prioritats de lluita, ni actuen per canviar aquesta situació de discriminació.
Invisibles als ulls de moltes associacions veïnals, o socioeducatives, que no es fan seva la necessitat i no s’adonen que la solució accessible beneficia a la totalitat de la població, ni s’adonen, segurament, que amb un edifici amb barreres estan excloent gran part d’aquesta població igual com amb un espai públic amb barreres es vulneren drets bàsics a molta població…ni s’adonen que per ser la veu de totes les veïnes i veïns han d’incloure les reivindicacions de les persones amb diversitat funcional. O potser se n’adonen, però no en fan una prioritat o pensen que no poden fer res per modificar aquesta situació. De vegades la invisibilitat fa oblidar que les persones amb diversitat funcional també són veïnes i veïns, ciutadanes i ciutadans teòricament amb els mateixos drets. És un peix que es mossega la cua: la falta d’accessibilitat no els permet participar ni fer-se visibles, no fent-se visibles la societat s’oblida de la vulneració dels seus drets. L’excusa de que el local és antic no val: s’ha d’incloure el canvi de local o la seva adaptació per fer-lo accessible a les prioritats reivindicatives i propositives, i s’ha d’incloure l’accessibilitat de l’entorn, de l’espai públic, a les prioritats reivindicatives i propositives. Reivindicar i actuar. No es pot tancar els ulls davant aquesta vulneració, perquè és perpetuar i normalitzar una discriminació.
Invisibles també als ulls de moltes formacions sindicals i polítiques, que es mostren explícitament a favor de la pluralitat i la igualtat de drets de totes les persones sense cap mena de discriminació, i en canvi no posen atenció en aquest aspecte tan funcional, tan concret. Ni émfasi en aquesta lluita. Sembla una reivindicació de segon o tercer ordre, o fins i tot és una reivindicació inexistent. I no sempre es practica amb l’exemple, vetllant per l’accessibilitat a tots els actes organitzats, ni es mostra prou sensibilitat ni acció decidida en aquest sentit.
És una invisibilitat que dol, en general la gent està cansada d’haver d’estar sempre reclamant, sempre vigilant, sempre recordant que sisplau no s’oblidin que cal assegurar l’entrada de tothom. Cansa, entristeix. A mi em segueix dolent molt personalment. Per això segueixo, insisteixo amb la meva deobediència, no assistint a cap acte públic que es faci en un local inaccessible. Quan vaig començar fa ja deu anys la meva posició es referia només a actes en locals municipals, o d’organismes de l’administració pública: en deu anys les coses han millorat, però no pas com caldria! És lamentable que en deu anys s’hagi avançat tan poc. Els locals on s’ha avançat menys són la majoria de seus socials d’entitats, alguns són locals també municipals, no hi ha una política valenta per intervenir en aquest tipus d’edificis.
De vegades la meva postura a alguns els sembla exagerada, o inútil, sembla feta per molestar. Reconec que és una postura que assenyala. Però no és exegerada, perquè em conformo amb mesures provisionals, encara que siguin d’aquelles de treure i posar que també discriminen, però almenys possibiliten l’accés (com han fet al Círcol Catòlic, per posar un exemple que vaig fer servir aquest dissabte mateix al Vespre de Versets…)
Crec que la societat del segle XXI, i concretament la Badalona de totes i tots, no es pot permetre que les coses importants que passen a la societat civil, els seus actes festius o reivindicatius, accions de construcció participativa, culturals o associatius, polítics, literaris, lúdics… actes fonamentals per a la vida ciutadana, per a la dimensió socials de les persones, siguin accions que exclouen explícitament una part de la població per les condicions físiques del lloc on les fem: un espai públic o és apte per a tothom o és com si no ho fos per a ningú. Segurament amb algunes excepcions comprensibles: és cert que la pròpia orografia d’alguns barris ja els fa inaccessibles i difícils d’adaptar en moltes zones de la ciutat. Segurament amb un ordre de prioritats que segueixi certa lògica: és cert que abans de fer accessible l’ermita de Sant Onofre, per posar un exemple, hi ha altres prioritats més significatives per al pols participatiu ciutadà i per als drets del dia a dia (la mobilitat bàsica per carrers i places!)
Per això no hi vull renunciar al meu posicionament, per minoritar que sigui i per incòmode que resulti: d’alguna manera, encara que sigui a petita escala, és una postura que desvetlla algunes consciències, que en alguna mesura trenca la invisibilitat…
i alguna vegada fins i tot he aconseguit que es modifiqui la seu on es realitza algun acte, que s’adquireixi un compromís d’adaptació, o que es forci una mesura d’accessibilitat 😉
