miozz mirades

El principal debat és com s’han de plantejar els debats. Amb qui, amb quants. Amb quins arguments per dir tu sí, tu no. Criteris d’afinitat? de qui? De representativitat? de qui? D’operativitat? No és fàcil. Quan l’associacionisme cívic entra en el repte d’organitzar debats polítics, la polèmica està servida. No tant pel què es dirà al debat, sinó per com s’ha organitzat. S’hi ha convidat tothom? Amb les mateixes oportunitats? Serà un debat feixuc i superficial? Inacabable? S’ha exclòs algú? Amb quin criteri? Complex. Moltes formacions aspirants: a Badalona, aquesta vegada en són 18. Sí, divuit. La majoria sense representació actual al consistori (només 5 són dins l’ajuntament). La majoria sense possibilitats d’obtenir-ne.  És just o injust que els que ja hi són surtin sempre amb avantatge? És just o injust donar el mateix tracte a qui no ha tingut mai cap responsabilitat de govern que a qui en té? És ètic donar veu indiscriminadament a partits que defensen idees contràries als Drets Humans malgrat ser “legals”?  Hi estem obligats a convidar formacions ideològicament molt allunyades de l’ideari de l’entitat convocant? Un peatge excessiu, però necessari? Un peatge necessari però carragós de gestionar? Un peatge incòmode de totes totes, només assumible des del rigor disciplinat de l’òptica de la pluralitat democràtica…
Costa tant, que per a molts el més còmode és seguir criteris estàndart, per poder tenir arguments de resposta objectiva davant qui qüestioni la tria. O tirar pel dret i convidar només a algunes formacions, sense mirar-s’hi. Cal seguir-hi pensant, per trobar fórmules… Un debat interessant, un repte difícil. Sí, el debat és, realment, com fem el debat.