La Platja de Madrid
Va sonar el telèfon i vaig escoltar a l’altra banda la veu càlida i pausada de Dimas Montiel que sense massa preliminars em convidava a sumar-me a la candidatura autonòmica de Compromís, vam parlar una mica més de la campanya i de la situació del país i em va donar uns dies per pensar-m’ho. En penjar em vaig quedar uns instants congelat, amb el mòbil encara a l’alçada de l’orella com si el necessitara per parlar amb mi mateix. Li ho vaig comunicar a la meua companya Maria i li vaig dir que estava dubtós, em va contestar sense pensar-s’ho massa que no em veia dubtós que em veia molt il·lusionat, tenia raó, a qui vull enganyar, la decisió ja estava presa.
M’he passat molts anys criticant els polítics i certes maneres d’entendre la política, he conegut milers i milers de persones honestes i capacitades per tirar el país endavant que fan una feina impagable des de fora dels partits i fan que aquesta societat sobrevisca. Però passen els anys i roda i volta tornem a pegar-nos cabotades contra la mateixa muralla que cada volta es fa més enorme.
I no ens estavellem només contra les febleses seculars del nostre poble, hi ha quelcom més fort i més ben orquestrat, tot un projecte de futur neoliberal i centralista que ha adoptat la classe dominant segons la qual no som més que la platja de Madrid i el balneari d’Europa. Dins d’aquest projecte no hi ha lloc per a la diversificació econòmica, ni parlar-ne de la llengua, ni de territori, i molt menys de serveis públics, ni caixes d’estalvis, ni tan sols de les infraestructures més bàsiques. Simplement som un lloc d’esbarjo per a la metròpoli, una gran façana de cartró envoltada de suburbis totalment desconnectats i amb un règim de llibertats que és la vergonya d’Europa.
(continua)
Contra aquesta realitat la solució és tan complicada com evident, cal
plantar davant de la societat un projecte alternatiu fet des d’una base
amplia i diversa que arreplegue els anhels de canvi del nostre poble i
sobretot ha de ser una alternativa política amb cara i ulls. Podem
deixar passar més el temps i continuar fent versets, cançonetes i
akelarres de cap de setmana, no s’està del tot mal dins de la reserva i
estem encantats d’haver-nos conegut entre nosaltres, a més sempre ens
queda el posat romàntic de la derrota que ens senta tant bé. Però jo ja
m’he cansat, crec que cal donar el pas i això és el que he fet donant
suport a la Coalició Compromís. Clar que hi ha coses que no m’agraden
del Bloc i del Compromís, però si bé és cert que és responsabilitat dels
partits obrir-se més a la societat també és cert que si volem canviar
alguna cosa els que estem fora haurem de dir la nostra. Des d’este punt
de vista crec que Compromís ha de ser un primer pas, la primera pedra
del canvi, l’alternativa que sume i que aspire al 50% i no al 5%, perquè
més enllà del PP només estem nosaltres, els que creguem en el país i en
un canvi de model productiu i ningú més, i quan abans comencem a
construir millor.
Per tot això i perquè tinc unes ganes infinites
de donar suport a algú com Mónica Oltra que ha retornat la dignitat a
les nostres Corts, perquè em sembla de categoria que Enric Morera es
cuide sempre de marcar distàncies amb el PSOE, perquè no conec a ningú
amb un currículum de participació en els moviments socials en la meua
comarca com el que atresora Dimas Montiel i perquè estic ací per ajudar
en el que calga a la meua gent.
Anava pensant en totes aquestes
coses mentre escoltava una cançó de Sergi Contrí pel youtube “recorde la
nostra mar, que era nostra com la platja…” m’he emocionat, m’he posat
un cigarret baix del nas i he marcat el telèfon de Dimas “a Pego en
tens un altre amb les pintures de guerra a punt, disposat a emprendre el
camí prohibit, el que va més enllà dels límits de la reserva, el camí
fins a la victòria”.
Em sap mal portar-te la contrària, però saps que toca fer-ho.
T’has enganyat amb els conceptes i amb els camins, perquè no és estar en la reserva lluitar dia a dia per uns ideals. És canviar de banda al que tu et refereixes.
Hi han moltes més opcions i no tenen perquè ser derrotistes o victimistes. No ens vengueu la moto, la lluita està al carrer amb la gent i la terra, i no en les urnes!
No crec en el sistema de partits. No m’ha fet mai gràcia això d’acceptar un pack d’idees. I menys si provenen d’un grup amb la intenció d’adquirir poder, siga del tipus que siga. Tampoc sóc amic de les paraules “necessàri” i “útil” o del concepte “perquè toca”. No obstant això, sí que crec en els ideals i de la força prescriptiva que tenen. Aconseguir tocar-los amb els dits és un repte, però també un deure per qui se’ls pren seriosament.
Bé, no volia sonar tan críptic. Amb tot això només vull expressar el meu recolzament a la posició de Nadal. I dic “posició” amb tota la intenció. “Posició” com a estat alterat, temporal i susceptible de ser replantejat en un futur. Pense que ens agrade o no, les urnes són importantíssimes. Més val tenir a la nostra gent treballant tant dins com fora d’aquest sistema.
Conesc a Nadal. S’ha forjat en mil batalles al carrer. Des de baix. Formar part de les llistes de Compromís no significa abandonar aquesta lluita ni passar-se a l’enemic. Els polítics no són la política. Compromís és un altaveu, i això ho sap tant Josep com el propi partit.
No estic parlant d’un mitjà justificable per tal d’arribar a un fi. Parle del fi mateix. De fer política. Tant a la plaça del poble com a la televisió. Fer la nostra política, no la d’ells. Al final, tots sabem com funciona aquesta parafernàlia, i jo em senc més còmode amb gent com Nadal ahí dins.
Així que va ser el Dimetes… Una decisió molt encertada per les dues bandes. Molts ànims xicon i avant. #sitotsvotemguanyemguanyem
Manifest del moviment cívic valencià davant les eleccions municipals i autonòmiques.
Les associacions cíviques signants d’aquest document, aprovat a Alacant el 9 d’abril de 2011, davant la pròxima convocatòria d’Eleccions Municipals i Autonòmiques, manifesten:
1.- Tot procés electoral és una ocasió magnífica perquè la ciutadania declare públicament la seua opinió, demandes, crítiques, etc. No és un moment polític que haja de ser ser monopolitzat per les forces polítiques participants, sinó que ha de ser un període d’obertura de la política a la societat civil. Els protagonistes de qualsevol Elecció no han de ser les candidatures sinó l’electorat. En aquests moments els partits han de ser, més que mai, organitzacions obertes i transparents: la ciutadania interessada i responsable no admetre l’existència d’assumptes “interns” que s’utilitzen per a encobrir pràctiques que deterioren la vida democràtica. Per tot això exigim als partits, candidats i candidates, abans de res, que siguen ESTRICTAMENT RESPECTUOSOS AMB LA SOCIETAT CIVIL, QUE CONSIDEREN ALS ELECTORS COM PERSONES INTEL·LIGENTS MAJORS D’EDATi que excloguen escrupolosament de les seues pràctiques polítiques l’insult, la manipulació, la personalització excessiva, l’ús fraudulent de recursos públics, l’espectacularització innecessària de la seua activitat, l’ús simple de “l’i tu més”, etc. En lloc d’això, exigim que centren la seua activitat en l’anàlisi crítica de la realitat i en l’oferta programàtica, que estiguen disposats a propiciar trobades amb la societat civil en les seues diverses expressions, a participar en debats públics i, en altre ordre de coses, que mostren austeritat en l’ocupació de mitjans, evitant el malbaratament injustificat. Apel·lem igualment als mitjans de comunicació, perquè siguen respectuosos amb el pluralisme existent en la societat valenciana informant sobre les propostes i accions de totes les forces polítiques.
2.- Les pròximes Eleccions tenen algunes característiques que les fan peculiars, fonamentalment pel fet d’estar emmarcades per realitats que han alterat per complet algunes de les certeses sobre les quals s’ha desenvolupat la democràcia valenciana.En aquest sentit, almenys, cal referir-se a:
-La crisi econòmica, amb independència del seu abast mundial o de les especials repercussions a Espanya, suposa el final catastròfic del cicle alt de l’economia valenciana, i permet comprovar que la prosperitat valenciana, tan pregonada des de moltes instàncies, tenia els peus de fang. En efecte: al final d’aqueix cicle s’aprecia que els nivells d’atur, de pobresa, de desigualtat i d’endeutament públic i privat, són molt superiors als existents a l’inici del mateix. El País Valencià ha caigut en quasi tots els estudis comparatius entre Comunitats Autònomes i assistim a una disminució dels índexs de qualitat de vida. Això ens indica que la crisi, ací, no és merament conjuntural sinó que afecta a l’estructura mateixa de la generació i repartiment de riquesa. Seguir fiant a una recuperació després de la qual la construcció i els “grans esdeveniments” siguen altra vegada els motors del creixement és una tremenda insensatesa. Per això reclamem als partits que centren la seua campanya a definir alternatives reals per a combatre els efectes més nocius de la crisi –especialment amb polítiques actives d’ocupació- i, sobretot, a desplegar idees creïbles per a un nou model econòmic, sostenible i solidari.
-La corrupció ha arribat al País Valencià a nivells impropis en una democràcia consolidada i madura. Sense menyscapte de les decisions judicials oportunes, molts fets coneguts han de provocar la més clara repulsa moral de la societat civil, en tant que generen desconfiança en l’economia, desprestigien greument a les institucions i promouen la cultura de la sospita entre la població. No es tracta només de condemnar els assumptes més greus, sinó de propugnar models de desenvolupament econòmic i de transparència institucional que impedisquen altres escàndols. I tant més quan els casos especialment greus apareixen al costat de fets que també afecten als valors ètics implícits en el sistema democràtic, conformant una corrupció de baixa intensitat: el balafiament, el transfugisme o el clientelisme generalitzat són mostres d’això. No és estrany que tot això provoque la inhibició ciutadana. Per això exigim que la corrupció ocupe en la campanya el lloc que li correspon i que, més enllà de ser utilitzada com instrument d’agressió partidària, s’aprofite la situació per a exposar les seues causes i, sobretot, els compromisos que els partits propugnen per a evitar la seua reiteració, com, per exemple, la renúncia a situar en les llistes als imputats per corrupció, creació de Comissions d’Investigació, mesures més eficaces per a la transparència i la participació social en la vida pública, accions tendents a la pràctica de l’austeritat pels càrrecs públics, pràctiques que eviten la confusió entre partits governants i institucions, etc.
-En aquest clima de deterioració institucional hem pogut apreciar que el marge de debat i d’alternatives sobre moltes qüestions també ha patit la caiguda de qualitat democràtica.Sotmesa la política valenciana a determinats prejudicis ideològics ultraliberals i a interessos privats, apreciem, per exemple, un urbanisme salvatge que ha contribuït a perjudicar el medi ambient i el paisatge; un abandó creixent i, de vegades, conscient, dels serveis públics; una falta d’interès pels senyals d’identitat valencianes i, especialment, per les polítiques de normalització del valencià; episodis de restricció de la llibertat d’expressió i de manipulació més enllà de tot límit tolerable per RTVV; una crisi dels mecanismes de participació pública;balafiament en accions publicitàries i de difícil justificació, ampliant el deute de les administracions valencianes; desinterès a dur a la pràctica normes legals en matèries com dependència, conciliació, violència de gènere, combat del treball irregular, igualtat, etc.. En totes aquestes matèries reclamem que les forces polítiques mostren les seues propostes, de manera precisa i quantificable.
-Com resum de tot això concloem que EL PAÍS VALENCIÀ ES TROBA EN UN ESTAT D’EMERGÈNCIA DEMOCRÀTICA, per això exigim dels partits:
-L’enunciat de mesures precises perquè recupere la credibilitat les institucions valencianes.
-El compromís d’encoratjar la participació en les Eleccions.
-La renúncia a usar de les institucions en les quals es governa per a beneficiar al propi partit durant la contesa electoral.
-La formulació de propostes concretes per a manteniment de l’Estat del benestar a el País Valencià.
-L’enunciat de fórmules concretes per a verificar que les persones electes mantindran comportaments ètics en l’exercici del seu càrrec, complint el seu programa electoral, creant tallafocs preventius per a evitar la corrupció, etc.
-La inclusió de propostes precises per a incrementar la participació ciutadana en tots els àmbits, com una forma imprescindible per a donar un contingut més complet i quotidià a la democràcia que, en cas contrari, pot aparèixer com incompleta, minvada.
3.- Apel·lem a la ciutadania a participar activament, amb les seues crítiques i demandes en el procés electoral. Especialment apel·lem al sentit cívic del poble valencià perquè, siga quina siga la preferència de cada persona, acudisca massivament a votar.
4. Les entitats que signem aquest Manifest ens comprometem a actuar en aquest sentit, a difondre públicament i entre la seua afiliació l’indicat i a encoratjar a altres associacions a participar en aquesta línia. Igualment ens comprometem a romandre vigilants i actius després de les Eleccions, siga el que siga el seu resultat, per a desenvolupar un MOVIMENT CÍVIC VALENCIÀ creixentment fort i coordinat, un autèntic actor social que no tinga por d’ intervenir en les qüestions polítiques, amb veus plurals, crítiques i disposades a promoure iniciatives tant com a oposar-se al que considere negatiu per a la societat valenciana des de les seues pròpies conviccion.
Plataforma de Iniciativas Ciudadanas de Alicante
Federació Escola Valenciana
Acció Cultural del País Valencià
Plataforma Salvem el Cabanyal
Abusos urbanísticos ¡No!
Valencians pel Canvi
Plataforma Salvem el Botànic
Ca Revolta
Col.lectiu contra la Corrupció
Associació “Ciutadania i comunicació”
En Moviment
Plataforma por la Ley de la Dependencia
Plataforma en defensa del Puerto de Alicante
Plataforma contra la pobreza de Alicante
Ciudadanía por la transparencia de Orihuela
Asociación “Rafael Altamira” de El Campello
Plataforma Anticorrupción Defensa de la Huerta (Vega Baja)
Plataforma Feminista de Alicante
La Unió de Llauradors
Intersindical Valenciana
UGT
CC.OO.
Asociación de Víctimas del Metro 3 de Julio
Compartisc la teua anàlisi, Josep. Gràcies per mullar-te, també amb les urnes.
També compartisc el que diu Rosa de les urnes “seran tot lo important
que vulgues, però més és la gent i la terra”. Però concloc coses molt diferents. El problema que jo veig és
que la terra -els (ab)usos del territori, la seua (des)ordenació- així
com moltes coses que ens afecten, i molt, a la gent -la pluralitat
informativa, la sanitat, les polítiques culturals i educatives i un
llarg etcétera- es fa amb els nostres diners des de la Generalitat. I a
mi ja m’agradaria que no ho feren els botiflers que ho fan, sinó
persones com Josep.
Evidentment que la política es fa dia a dia i es pot fer molta des de
moviments socials. Gràcies que en tenim alguns molt bons! Però deixar les urnes de costat em sembla un suicidi
com a poble. No són àmbits excloents, sinó compatibles i necessaris.
Fuster deia que “tota política que no fem nosaltres serà feta contra
nosaltres”. I als fets em remet per donar-li la raó al de Sueca. Jo
opine que hem d’abraçar tants àmbits de poder, sí de poder, com puguem:
des dels moviments socials fins les institucions, i tant de bo poguérem,
els bancs i el teixit empresarial. O no creus, Rosa, que seria preferible que el poder
econòmic es mirara el país amb respecte i estima?
L’alternativa, crec, és mantindre’s purs, rebutjar tota la merda del
sistema econòmic i polític mentre ens cau a sobre tot el seu pes i ens
matxuca com a poble. I a mi això no m’apanya. Hem de combatre tota eixa
merda amb la nostra feina, amb la nostra lluita, però allà on calga, o
siga, arreu.
És molt bonic dir que després de 300 anys d’ocupació encara resistim. I
moltes resistirem tot el que calga; d’acord. I eixirem al carrer; molt bé. Però si ens
mirem honestament el país anem perdent moltes batalles. I als nostres
carrers som minoria. O en prenem les regnes, del país, o no els caldran
300 anys més, ens exterminaran en quatre dies. Per això, Josep, crec que
també l’encertes amb “l’alternativa que sume i que aspire al 50%”. Però
bé, ja m’estic enrotllant i això serà una altra història.
Gràcies de nou.
Salut!