marginàlies

La migranya maçola el cervell i res no indica que cessi a curt o mitjà termini. En moments així hom voldria poder prendre el cervell, desmuntar-lo com si fos una joguina o un lego i trobar el factor desencadenant de tant de malestar. Obrir el cap com si fos una magrana, punyir-lo com podem punyir les butzes, o els ossos, arreglar el desajust i tornar a cloure la magrana amb grapotes d’alumini. Ens evitaríem molt de patiment. Quan acuita tant, la migranya, són molts els que demanen una trepanació.

Tenir el cervell segur i ferm no només depèn d’un mateix. Ni el regim ni el controlam absolutament: ell va a la seva, seguint rutes impracticables, moltes de les quals acaben en la foscor més densa. I et fa anar darrere ell de gambirot i a l’atropellada. I, a més, és sull, estult i tot; sofrony, escapista i forassenyat. Superb, orgullós i arrogantment antipàtic. Almenys el meu, que sembla que no està gens satisfet de compartir el cos i les inquietuds, raó per la qual n’hi ha que consideren que el tenc d’aigua, al cervell. És com tractar amb el teu pitjor enemic. Qualsevol dia me’l beuré i s’haurà acabat la comèdia.