marginàlies

La senyora Maria Salom Coll ha esdevingut Honorable avui a migdia en ser elegida presidenta del Consell  de Mallorca. Durant el cerimonial de la constitució del Consell, Maria Salom ha fet dos discursos, el primer com a candidata del Partit Popular a presidir l’entitat i el segon ja com a nova presidenta. Val a dir que en cap dels dos ha brillat especialment. S’ha limitat a anar repetint la cantarella que repeteixen per tot  els prohoms del seu partit: la crisi obliga a aprimar l’administració, a fer un esforç gran per evitar  despeses sumptuàries, a racionalitzar la gestió, a evitar duplicitats amb altres administracions públiques, etc.

Per això, ha decidit prescindir de la direcció insular de Política Lingüística, de Turisme i de Joventut. I ha deixat claríssim que el Consell no pot seguir mantenint Televisió de Mallorca per massa cara. I malgrat això, ha dit que el Consell que ja presideix tindrà com a objectiu prioritari el turisme, en ser el motor  econòmic principal de l’illa, i que compta molt amb la joventut com a llavor del futur. Mal d’entendre, tot  plegat, si elimina aquests dos àmbits del repartiment de responsabilitats.

L’eliminació de la direcció insular  de Política Lingüística mereix un comentari a part. Denota, sense cap  complex, l’aversió que l’Honorable presidenta del Consell de Mallorca sent per la llengua pròpia de les Illes Balears, sentiment compartit per tota la cúpula del seu partit, ja que l’Ajuntament de Palma també ha eliminat aquesta àrea del seu organigrama i igualment el Govern, encara que les seves competències  passin a dependre de la Direcció General de Cultura i Joventut. La nosa que fa Televisió de Mallorca al  Partit Popular és per parlar com parla, senzillament i crua.

Amb aquestes decisions contràries al català i a la seva promoció -com pertoca en ser la llengua pròpia- sona a sarcasme befós que Maria Salom esmenti Ramon Llull, Antoni M. Alcover, Francesc de B. Moll, el pare Miquel Colom i Mateu o Blai Bonet. En referir-se a ells, en cap moment s’ha referit a la llengua que parlam –i l’element que agermana aquests cinc homenots-, ni molt menys al seu nom, car ja sabem que per al seu partit és anatema, com anatemitzats estan tots els catalanoparlants.

Això sí, no s’ha estat de  dir que en les rondalles mallorquines que compilà el canonge de santa Cirga hi trobam l’ànima, l’essència de Mallorca. Ofensiu, si més no. Escoltant-la, hom s’adona que la màxima institució pública de Mallorca passa a ser, en mans del partit de l’Honorable presidenta de Mallorca, una província més i l’illa sencera una ofrena permanent al seu president “nacional”. Vergonyós. Ni l’Honorable presidenta de Mallorca ni el seu partit no creuen en les institucions de l’arxipèlag que controlen des del maig passat. Tant és així, que l’actual presidenta del Consell de Mallorca, setmanes abans de començar la campanya electoral, no s’amagava de dir que era partidària de suprimir la institució. I en el seu discurs com a candidata a presidir-la -sabent d’antuvi que la presidiria- ha dit fort i clar que no volia cap més competència, fent-se vuit nusos a la cua d’allò que diu, quant a això, l’Estatut d’Autonomia. Com no ha de ser increïble el discurs de Maria Salom Coll?

Amb l’excusa extraordinària de la crisi, el Partit Popular apregona el centralisme. Aprimant les “autonomies” per tal de racionalitzar la gestió, pretén desactivar el raquític autogovern desplegat arreu de l’estat. I a les Illes, José Ramón Bauzá executa els plans de manera neta: ell dóna el vist i plau als  nomenaments principals tant del Govern, com dels Consells i fins i tot dels ajuntaments més importants. D’aquesta manera, construeix un poder piramidal absolut en el qual ell esdevé el Cap Provincial i la resta de presidents de consells, diputats o batlles –tots!- caps d’esquadra o caporals de segona.

Així, el provincianisme més xaró i reaccionari retorna a les Illes Balears i Pitiüses. Un darrer apunt: l’Honorable presidenta de Mallorca ha citat Ramon Llull intencionadament malament per millor servir la seva causa; vull dir la causa del seu partit. La cita que hauria d’haver dit sencera i que no s’ha atrevit perquè la posa en un seriós compromís és: “Hi ha una saviesa del seny i una saviesa –més alta- de la follia. Per a l’alta vida de l’ànima, el seny solament serveix per a decidir quan cal llançar-se a la follia”.