marginàlies

Just abans de dinar, a Can Gazà s’aquieta l’aire, fent-se som, moment en el qual els residents han acabat les seves tasques diàries i s’esparraquen en els sofàs i en les butaques de la sala,  i els convidats descansen del viatge que els ha dut fins al casal i que, en molts de casos, és ben feixuc. I és en aquest moment, quan el sol autumnal pinta galdufes en les galtes dels més afortunats quant a la salut, que hom es demana en quin instant precís se n’anà a l’aire la vida de cada un des gazanencs o, si més no, volà el capell de casa seva, de la llar que els arrecerava  de qualsevol mena d’inclemència. Perquè tots ells han viscut el punt, l’instant precís que ha marcat amb prou dramatisme l’abans i el després. És aquesta mil·lèsima de segon que separa el món conegut fins aleshores -per molt atribolat i entremaliat que sigui- d’una realitat aclaparadora que no saps ni d’on ve ni on et dur, allò que més aclapara.  De cop, en un buf, es troben amb un passat fet benes, absolutament enrunat i un present que els isola, que els tira al llot de la solitud més intractable. Runes, atordiment i desesperança.

I de cop te trobes amb uns ulls almoinosos que et miren perplexament sense entendre gens què barrines, però que t’adverteixen que la branca on t’has enfilat no és gens segura; que si segueixes fent el borinot et pots pegar una morrada de les que fan història, de les que te’n recordes tota la vida; de les que marquen un abans i un després. Una morrada com un tac de rellotge que marca el punt que separa la runa del passat de la solitud profunda del present que no vol cap comptes amb el futur, que és dels rics.