marginàlies

Si fos possible treure els cors dels senglars sense que morissin, cors i porcs! És tensa, la vida, sagetes gens romes, les hores que van i venen, despreocupades. On són les engronsadores que han d’apaivagar els cretins? L’aire parla més de misèria que no de manufacturar arcs iris per penjar en dies de sol batent. I tant és que no ens calguin jorns amb aquesta juganera companyia. Freturam de nits en vigília narcòtica. Sí, nits d’espelmes i esperits per acompanyar l’escriptura trèmula o la lectura ansiosa. I més ara que els tramuntans, els encaputxats de seda, preparen tupinades per retornar-nos solemnialment al trogloditisme. L’acientificisme es va imposant amb la baioneta calada. I així no hi ha forma de fer l’esperit de vi que ha de remullar la terra sagrada, ací ho tens. Si la rella s’acaràs amb l’asfalt, trobaria les fonts biliars que ens ruixen d’ira la cara i els teixits tous. Qui té els pegats de morfina? Caldrà preparar l’assalt, doncs. Els casals i palaus a penes deixen entrar la llum i per això, en ells, tot són mentides i joguines. Ningú no es fia de ningú i ben fet que fa, és clar. La confiança és allò més semblant a un valor borsari: per davall de l’índex de referència ens acolloneix les idees.