He vist un ocell mort rere les barques. Les plomes, falagueres altre temps, ara són roïnes i deslluïdes. Sovintejat per cucs i per formigues, en canvi, l’esquelet ha tornat blanc , mostra les costelles, talment una capsa de música, un petit tresor després de l’endreç. El bec ferm, contra tota decadència. Recordo els peixos que engolia el corb marí, com si mai hagués de morir, d’un salt precís, vol en picat dins la mar grisa, i cap endins del pap, per tornar a prendre volada tot seguit, o arrecerar-se a l’espigó amb els companys.
T’ has fixat que sempre és grisa la mar al port?. És una maledicció per a la malenconia. Allò que resulta arrecerat pels vaixells és monòton i trist per a mi. Què hi puc fer? Només imaginar tots els colors del blau i el verd de mar enllà.
He sentit a dir que quallen com ditades a l’aigua, a l’entrellum de les hores, clapes de núvols i camins de lluna, trencadís de sol i esteles de vaixells. Quan venen maldades, miro d’aguantar i submergir-me a l’escuma, que ve a glopades com un orgasme.
Jo som la corda que estreny el norai. Cerco la força segura del puntal. Ell sempre és allí, disponible, la fortalesa immòbil, l'assumpció del destí comú.
Jo som els braços blancs del norai, la fortalesa flexible, la perllongació i la possibilitat.
No l'ofegaré mai al norai, són en debades els seus temors. Ell mai no em segarà la vida, tampoc. Només som les baules d'un propòsit.
Lligats als vaixells i a la mar per convicció, som part, tots dos, del viatge infinit cap a la llibertat i la recerca d'Ítaques.
M’omple la serena de la nit el cor metàl·lic i cansat. D’esquena a la mar, però vivint per a ella, isolat, palplantat. Em lliguen a la mar tots els vaixells imaginaris, les barcasses de pesca, el llaüts dormits al port, devora els peixos, elshomes solitaris i penats.
El temps em rovelle les paraules i l’esguard, em clivella la pell i em banya de salnitre. M’estreny el coll una soga blanca, més que no ho voldria. Em cerca les clavícules i aquest forat menut que em vigila els neguits. Un dia em matarà.
Veig dos amants, tancats al cotxe, llepant-se les ferides i fent-se venir aquella mena de xiscla de gavina espantada, diuen, com una mort petita.
Un home vells’asseu al meu costat i llança pa esmicolat a les llises. Espera el mateix conhort.
El marcador de les visites, que ja sabem que és un poc aleatori, marca la següent curiositat: 133.133 visites a les entrades i 3993 comentaris. M'ha fet somriure i us ho agraeixo. No ho hagués cregut mai. Continuo amb ganes de pensar teclejant i compartir-ho.
D’altra banda no és pas un dia especialment alegre. Era lluminós però de cop s’ha tornat fosc. Mentre volia escriure aquest atzar enjogassat i parlar del 'tres' i la bolla, he sabut que aquesta matinada han tornat a assassinar una dona de 31 anys al portal de ca seva, a Salt. No hi ha lloc més insegur de vegades que la casa i la companyia de qui es pensa ser l’amo de tot menys del seu propi control. És una ferida personal i social molt dolorosa. En són cinc a Catalunya i 31 a l'Estat Una amiga m’ha enviat un vídeo que denuncia que al món encara hi ha 6000 nines cada dia a les que se’ls practica l’ablació de clítoris i llavis interns amb les greus conseqüències que té per a la seva salut física i psíquica.
Arrabassar de rel el goig i segellar paraules i delícies, brutal. No una ni dues...130.000.000 de dones ho sofreixen.
Aquell migdia a la plaça les acàcies bressolaven ramells de flors blanques com boques petoneres entre les clarianes. Les petites fulles verdes tremolaven mandroses. Menjava un pa amb oli asseguda a una taula del cafè Central. Mirava els roserets de la pastera començar a agostar-se, parlava d’Irlanda amb uns amics. Deia que si li tocava el número dels cecs que acabava de comprar en un rampell hi aniria. El llibre de Paul Auster L’home a les fosques, una lúcida premonició, a mig llegir, damunt la bossa. Va ser llavors que va mirar el rellotge del campanar de l’església, esmolat com un alfil, per veure’n l’hora, potser feia tard, i va constatar aquella raresa: el rellotge no tenia busques. D’esma va tombar la mirada cap al rellotge de l’Ajuntament, tampoc no en tenia. El seu rellotge de polsera era en blanc, ni rastre de les busques ni dels nombres. Va pensar que no havia begut pas tant i per refer-se va deixar la mirada sense rumb. La va sorprendre també que les acàcies no projectaven l’ombra, ni en Pere, el forner, ni en Miquel , el taverner, ni la Paulina, la modista, ni l’amo del cafè, ni els coloms. Va veure unes ombres congregar-se al carreró sense sortida mentre unes altres alçaven el vol com ocells, les més properes s’endinsaven al tassó com un beuratge. Es volia aixecar i no va poder ni arrossegar la cadira ni remenar-se.
Feia temps que no estava tan emocionada. De fet feia molt temps que no ho estava d'emocionada. Va rompre la bombolla eixorca. Un munt de batecs i atreviments havien fet eixida i es passejaven pel seu cos cansat. Un seguit de pètals de lilàs van recobrir la seva pell. Es va adormir profundament.
Es va adormir, amb un somriure als llavis, maliciós, quasid’infant, mentre un viatge erràtic es passejava pel seu front com a pelfa , dibuixant-hi pensaments i imatges, un grapat de colors que la embellien sobtadament.
La seva mare, sorgint de l'ahir, estirant la vànova, fins a deixar la superfície del llit impecablement llisa. Els seus fills, petits, movent la maneta, com un molinet , abans de desaparèixer, d’una corredissa, cap a dins de l’escola . Els ulls de n’Antoni, clavats als seus, quan se’n va anar per sempre. Les coses de la vida.
L’endemà li va costar aixecar-se. Algú, que no la va mirar bé, va dir-li: - “ Va voler anar a la manifestació i es va refredar, dona, miri que n’és de caparruda”.
No tothom pot llegir els esguards. Ella continuava amb el somriure de qui ha assolit un desig. I no n’estava de refredada, només era que volia assaborir el dia del diumenge i no tenia ganes de plorar.
Van iniciar un llarg camí, aquelles dones, l’expressió d’un desig i una necessitat, que no es poden ajornar Ara ningú no es qüestionava que ella, una vella amb aire absent i un poc grillat, anés a votar, quan feia bon temps. I tampoc ningú es va esverar al veure- la al carrer, en mig de la gentada, a una manifestació contra la guerra.
Avui no en feia de bon temps, però la seva neta li havia dit que era important de dir el que hom pensa i dir-ho ben clar. Li havia explicat que se n’anava a una manifestació per aturar una guerra, tan infame com totes, però més injusta i mentidera. Li va semblar entendre que es tractava d’interessos econòmics, del control del petroli, un robatori, un gran negoci. Una estranya manera d’escampar la por i fer-ne collir als altres per tenir-los sotmesos, degradats.
L’havia vingut a veure a la cafeteria, amb la cara pintada amb el signe de la pau, una pancarta enrotllada sota el braç i una lluïssor als ulls que havia de ser bona per força. La va convèncer. A ella també li va semblar que estava bé mostrar que la gent no està peruna guerra.
Ella ja n’havia passat una. Sempre era dolenta una guerra per a la gent. I va tenir unes ganes rabioses d’anar-hi.. Li va donar força i dignitat pensar que moltes gotes d’aigua, com ella, podien unir-se per fer un bon ruixat. L’emocionava la idea d’anar-hi i d’anar-hi sola. No s’ho podia creure.
Avui és 8 de març, dia internacional de la dona treballadora . Un dia per retre homenatge a totes les dones que ens van precedir en la conquesta de les llibertats i la igualtat.
A les manifestacions per a la Pau i contra la guerra d'Iraq, de fa tres anys, vaig escriure aquest relat,commoguda per les dones grans que hi vaig veure i el seu coratge:
Un sabor salat a la gola , com un glop de mar, se li passejava sovint. De la gola als narius i dels narius a la gola. Feia temps que l’acompanyava.Per no res: per un record, per un no poder fer , per un oblit, per una solitud, per un retret, per una mancança. Per un fred al moll dels ossos, per la mort d’una companya … Quan això li passava, s’empassava la saliva, mirava cap enlaire per no deixar caure les llàgrimes i premia el nas, amb un gest que resultava habitual i es podia interpretar com un tic.
Aquestes llàgrimes contingudes l’ajudaven a viure, pel seu regust, per la seva força, pels petits moviments que feien tantes parts del seu cos per a no plorar. L’emoció tremolosa, desbaratada, era molt millor que el fred als ossos o el buit al pit, millor que la solitud aquella que de vegades sentia i la feia semblant a una taca d’humitat a la paret, com un núvol que es dispersa i ningú no torna a pensar en la forma que tenia, ni tan sols recorda haver-ho vist mai. Talment així se sentia ella. S’hi capbussava en aquesta lassitud cap al no-res i el temps tornava una bombolla protectora i eixorca
Potser no calia esperar a ser molt valenta per a canviar alguna cosa. Potser l’esperança no era només patrimoni dels forts. Potser ella sabria, com altres vegades, allò que cal fer, sabria sortir al carrer, amb vent de cara o amb pluja, i deixar les coses ben clares. Potser el temps podia ser una comella suau i fèrtil fins a la mort.
Sí, estava satisfeta d’haver-hi anat. La pluja no havia aturat de caure en tota l’horabaixa. Els paraigües eren una estesa de colors que feien un gran envelat. La gent lliscava lentament i de tant en tant s’aturava, com fulles a un estany, com boles lluents a un billar estibat.
La seva neta escridassava, vehement. Els joves havien fet llençols amb lemes per a la pau i escarnien els defensors de la guerra. Altres duien coloms al cap, aferrats als capells.
La pluja feia belles les cares banyades i emocionades. Tots sabien per què eren allà. No s’ho deien. No calia. Hi eren. Va veure molta altra gent gran, com ella. Havien trobat motiu per a unir-s’hi, per anar-hi.
Per uns instants, només per uns instants, em torna al cap l’impacte brutal, amb ulls de drac que es menja les donzelles. Un cotxe negre, embalat i segur del seu dret a passar. Un cotxe sense temps per fer acords amb la gent , sense temps per veure’m creuar. Un cotxe que em pren el moviment i em dona tot el temps del mon per badar. Somric.
El violinista també se’n riu .M’agafa les mans com si les fes volar. Em deixa volar. Espera que torni. Em compren.
La meva rialla torna i se li fica a les butxaques i entre els seus llavis fins. S’escola pel violí. S’enreda als radis de les rodes que em lliguen a la plaça i al moll, neda mar enllà cap a la sal.
A ell li agrada com ric quan em besa. Li agrada com vola la meva rialla. Em diu alguna cosa tendre a l’orella. Em pentina amb l’arc del violí. Se’n torna al seu lloc.
Ara toca el violí per a mi, només per a mi, sense cap mena de dubte. Sovint em mira, esmola l’arc amb nervi, amb passades llargues que broden la tarda. Ho vol fer molt bé. Sona a melangia, com a enyorança dels seus. No ha posat el barret en terra . Li surt de la butxaca com un ratolí tafaner.
Ara no vol cobrar ni un sol escut. Ara només toca per mi. Veu com em fuig el somriure. Toca una dansa joliu i la interpreta giravoltant pel moll, enfilant-se a les columnes, com un mag, com el flautista d’Hàmelin. Jo no el puc seguir. El minvar del capvespre li retalla el perfil. S’allunya.
La gent està massa enfeinada per fixar-se en ell. Pocs s’hi aturen. Encara menys pocs hi deixen escuts. Sembla que no li importi gaire. Els cabells, esparsos pel front, se li mouen al ritme sincopat de la música que arrabassa al violí. M’arriba com una esgarrapada. La barbeta clavada a la fusta caoba. La ma dreta com una llebre esverada cercant el cau. Quasi la puc sentir a les cames.
Algunes monedes són tocades per el sol del capvespre i brillen. Semblen més valuoses, com d’or, o com miralls. El seu cos anhela la música que toca , s’hi confon. Tot ell tremola. M’agrada pensar que toca per a mi.
Cada deu minuts la gent, que puja o davalla i transita pel moll, ofega el so del violí i ens separa intermitentment. Aquest comparèixer i descomparèixer del seu rostre m’entreté.
Deixo de sentir la música. No hi és al seu lloc. L’ha engolit la gentada. El veig a un clariana. Veig com s’acosta,tallant el flux de vianants. Seu a la balustrada polida. Em dóna l’esquena, mirant riu enllà el traginar de barques.Beu una cervesa. S’ eixuga els morros amb el jersei, farcit de forats d’arna i espurnes de cigar. Es tomba i em mira. Em fa ganyotes
S’acosta. S’agenolla al meu costat. Un radi de la roda de la meva cadira,rovellat, li enganxa la bufanda. L’estira. Hi fa un forat. No s’enfada. L’eixampla amb els dits, me’l posa damunt els llavis, el forat, i em fa una besada suau. Riu. Després em torna a besar, una besada llarga amb gust de cervesa. Se m’asseu a la falda. Em despentina. Puc percebre part del seu pes. M’agrada. M’abraça fort. Em frega l’esquena. Em fa riure. Ric molt. Ric fort.
La plaça del Comerç està assetjada per una tanca alta i blanca que no em permet veure-la en perspectiva i m’amaga la porxada simètrica . Hi fan obres. Una remor diferent s’afegeix al murmuri habitual dels vianants, al xivarri quotidià de moltes llengües que es confonen. Una remor neguitosa, metàl·lica, somorta. Fa la sensació de provisional. És incòmode.
M’empipa no poder mirar allò que estic avesada a veure cada dia. Em fa sentir insegura. Com si m’haguessin pres alguna cosa. No veig els carrers lineals, esllavissats d’un turó imaginari, traçats amb escaire després d’un terratrèmol: el carrer de l’Or, el carrer de l’Argent. La gent, com xaragalls de colors. Les llambordes blanques i negres, talment fetes per argenters. La ciutat que s’acaba de cop i s’obra al riu.
El semàfor que du cap al moll és una riuada de gent, decidida a ser la primera a passar. Ningú cedeix el lloc. La multitud es mou mecànicament.Passa tota de cop.El semàfor es posa vermell, però la gent continua passant , com jo mateixa ho feia, amb la certesa que els cotxes no mataran tothom. L’acord només funciona a vegades.
M’atipo de mirar cap a la plaça i miro el riu.Del moll de l’Alfândega parteixen les barcasses cap a Cacilhas, carregades de passatgers que omplen de vida el ferro fred i vell, repintat mil vegades. El castell de Sant Jordi ho domina tot, altiu.Lluny, la torre de Betlem és visitada per gavines, corbs marins i turistes.El pont 25 d’abril , abans de Salazar, em confirma que els ponts resten i els dictadors s’esvaeixen. Aquesta idea em fa oblidar el que han fet a la plaça del Comerç. Em lleva el mal humor de no poder gaudir dels colors de la gent, com bombolles d’atzar, navegant dins un cercle, sempre diferents, transitant el meu calidoscopi, cada tarda. Em dóna conhort.
Els peixos del riu i els dels estanys també es despertaven amb el dringar de na Marta i la llúdriga saltimbanquis s’afanyava a veure quin peix li agradava per esmorzar.
En Boira, el gos d’atura que conduïa el ramat, era tan matiner com ella. Hi havia dies que, quan en Boira bordava, tots els bolets del bosc treien el nas de cop. Llavors es despertaven l’ase i els cavalls, i el renillar de tots plegats no deixava a ningú adormit. Només la tortuga Agnès mandrejava encara, perquè era sorda. I el trencalòs no el sentia perquè volava molt alt
Un cop aixecat el dia, na Marta començava una jornada plena de responsabilitats. Ella era qui pregonava tot allò important que passava al poble: Fos un foc, una tempesta, un casament, un bateig o una defunció. Havia de saber el nom de la criatura, si era nen o nena. Comunicava l’edat i l’ofici del mort, i si era molt principal.
Anunciava si el vent venia de ponent o del nord. Si el foc s’escampava o si el sufocaven.
Avisava si hi hauria un aiguat o si nevaria. Voltejava, quan calia que baixessin els homes valents per encalçar un llop famolenc que volia menjar-se una ovella, o si calia ajudar un traginer a adobar una roda de carro desllorigada,o auxiliar un cavall amb la pota trencada.
Quan en Pau, el sagristà, es dirigia a pujar l’escala estreta del campanar per brandar la campana, tibant-li la corda, i anunciar que el dia s’estava llevant, na Marta ja s’havia pentinat, ja havia badallat,ja havia polit el metall de la panxa rodona i deixondit el batall que hi tenia al mig com una llàgrima gegant,i ja s’havia posat a repicar, més contenta que un gínjol.
En Pau se’n reia i continuava pujant fins a dalt. Mirava la muntanya pels arcs de la torre, s’omplia de l’olor del dia nou i acariciava na Marta. Na Marta i en Pau eren amics feia molts d’anys.
En Pau va pujar per primera vegada l’escala de la torre del campanar per ventar na Marta, quan tenia nou anys, el dia que va néixer la seva germana. La va fer repicar tantes vegades que la gent del poble es va pensar que havien nascut quatre nenes de cop.
A na Marta li va fer molta gràcia aquesta feta d’en Pau i li va agafar afecte a aquell nen entremaliat que pujava l’escala cantant i a vegades es descomptava de les hores.
Fa uns anys vaig estar a la Vall Fosca. No hi he tornat per por que no m'agradin les galindaines que diuen hi han fet. Allí vaig conèixer dos infants: en Josep i na Montserrat, que hi vivien i anaven a escola. Els hi vaig fer un conte en arribar a casa, que mai vaig enviar-lis, perquè esperava, mal fet, poder-lo publicar. Tampoc el vaig donar al meus fills, perquè ja eren grans. I així, va romandre, primer a un calaix ,i després a una carpeta de l'ordenador, que fins fa ben poc em semblava un lloc inhòspit i sideral.
Crec que ara podria rescabalar la història inacabada. No només el carter truca dos pics, la sort , tossuda, ens posa setge, per trobar-nos una i una altra vegada. Ara he pensat que podria ser un regal per als dos bessons del bloc que tants esglaïs i alegries ens han procurat, en Guillem i en Galdric.
Vagi per vosaltres. No podia tenir el conte millors destinataris:
LA CAMPANA DE LA VALL
Hi havia una vegada una campana que es deia Marta.Pesava més de mil quilos. Vivia i dormia a la part més alta de la torre del campanar. Un espai quadrat amb quatre finestres dobles a cada costat. A una altura de mil dos-cents vuitanta-dos metres, sobre un turó molt dolç i verd, a un poble que només tenia setanta-sis habitants, situatal vessant esquerre de la Vall Fosca,a la vora d’un riu mandrós i de cabal juganer, que baixava de la muntanya.
Na Marta es despertava molt aviat perquè tenia moltes feines. La primera de totes era aixecar el dia.Si ella no el despertava, com que el dia tenia molt de fred,s’estava dormint al seu cau, darrere les muntanyes, fins molt tard, i llavors els estornells no piulaven, el gall no cantava, les fulles dels bedolls no es dauraven, i no es cobrien de boires blanques les puntes dels cims.
Tampoc no es despertaven els nens i les nenes del poble, ni el xofer que els anava a cercar amb la furgoneta per anar a l’escola, ni la mestra, ni el capellà, ni l’amo de la fonda, ni el cadiraire. Ni la fornera, ni el fuster, ni el carnisser. Ni el ferrer,ni el pastor, ni el porquer.
