El pèndol de petites oscil·lacions

Ara comença a ploure a Ciutat, quatre gotes esparses que no sé si quallaran. El cel de bon matí ha sortit cendrós i uniforme i ha tornat blau pàl·lid amb núvols suggerits només d’un gris molt clar. És agradós, no pareix gens amenaçador, potser hi tornarà. Per la finestra veig el magraner veïnat i record el poema de Li Po, traduït magníficament per Marià Manent. Diu així:

La casa de la Dama de Lu té un magraner
dessota la finestra: tothom se’n meravella.
Cap branca de corall mai no tingué,
mirant-se en l’aigua verda, una claror tan bella.
El seu perfum escampa el vent lleuger
i els ocells més bonics i van quan mor el dia.
La branca de llevant voldria ser
que, bressant-se, el vestit de seda acaricia.
Ni que ella no em collís, jo no m’enutjaré:
mirant la porta d’or, el meu cap alçaria.

Sí, encara hi cap la poesia cada nou dia. M’abelleix compartir-la amb vosaltres

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!