El pèndol de petites oscil·lacions

He estat mirant el cel tot l’horabaixa. Un cobricel gris, uniform, tintat de ditades de saïm, ha deixat caure la pluja vertical i continuadament , ha obert clarianes i s’ha transformat en un seguit de núvols foscos de diverses tonalitats que es movien cap el nord fins a la fosca. Arribava olor d’herba i terra molla al meu nas de vaca en gaudia.
Han desaparegut primer els àlbers, de branques llargues i fulles menudes i argentades, després les xicrandes, de brots verd tendre, la mimosa marina, que no atura de florir volves grogues i finalment els pins majestuosos i els ocells que hi habiten. Només podia veure sobre el fons negra nit el melicotoner i els baladres perquè eren a prop meu.
De tant en tant llegia a batzegades, però m’ha engrescat més l’espectacle de la pluja i la remor del vent entre les branques, com si fora la mar . M’abellia acompanyar la nit més que cap altra cosa i oblidar la basarda que ens inunda tan sovint i continuadament amb efectes contraris als de la pluja. No vull de cap manera permetre que em matin l’esperança i el gust per la vida Sé a bastament que la fosca no fa por perquè demà serà un dia nou, potser també plourà i vindran els coloms a beure aigua dels plats dels cossiols i refaran el seu niu, com nosaltres els somnis. Bona nit

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!