Alça els ulls al contrapunt d’un blau que l’arrecera Clava els peus al terra enrajolat amb marbres desiguals. Un bri de llum bruscament li tanca les parpelles i continua mandrejant.
He vist el cel d’aquest color rogenc que fa mirera i el port daurat, brillant, com un llampec inesperat, com un xiscle d’opera. En aquesta tardor tot just encetada, el sol, impensablement generós, transforma una ciutat que ha tornat al seu ritme i a la seva gent de sempre, a allò quotidià. Les platges mostren de nou els arenals de
És així la nostàlgia: viure enmig de les ones sense cap pàtria mai a dins del temps I així són els desitjos: diàlegs en veu baixa de les hores diàries amb una eternitat De “Per a la meva celebració”
Li tallen les ales, li tallen els somnis, li tallen la llengua, li tallen les cames. La maten . Fa fred i por
Potser no anem mai enlloc i amb prou feines aconseguim un centre de gravetat, petit , quasi sense matèria, des d’on oscil·lem lleugerament a banda i banda d’un espai infinit, com una parpella perplexa d’infant davant d’un món massa gran i complex, que ens aclapara i espanta. Des del petit punt on sóc em moc suficientment per veure