Veig el somriure de la tardor que
s’anuncia, a l’ample. Fulles caigudes, menudes, arreplegades pels rierols de
pluja dels darrers aiguats. La lluna plena que sempre torna.
Somriu la tardor nova perquè no li tinguem por. Ve
carregada de pluges i magranes, a cor obert , ferides cristal·lines per on es
perd la vida a poc a poc , tot guanyant-la d’una altra manera.
És temps de crepuscles irisats, suara amenaçadors, suara
magnífics. Hora de mar contradictòria i dies que s’escurcen lentament. Temps d’olor
de bosc i flors petites. Temps de despullar-se i fer la pell, per si de cas
sobrevivim i ens és donat d'arribar noves a l’hivern, plenes de fred i d’esperances.
4158 comentaris, 464 posts, 93.739 visites a la portada, 152.799 a les entrades. Només són xifres, com
les fulles menudes, ja caigudes de l’arbre, les s’enduu el vent ... però han
estat lectures i mirades. Són moments, són pensaments, són sentiments, són
amistat...
Són anar fent camí, un viarany per on escolar-me, tot fugint
del brogit, massa feixuc, de la cridòria. El bloc és un espai confegit de
silenci, que agraeixo i em plau, el meu país petit, lliure, la meva recerca de
paraules a un estany innombrable, per descriure i desviure, per compartir, el petit gest artesà que em salva del gas
tòxic. Una alenada. Ja no em puc aturar.
Quan la terra pren la color de la mar i torna blava, les formes de la ciutat s’esvaeixen con núvols, un perfil que hi cabria a les mans, sembla. És senyal que ja som prou lluny , al bell mig de l’aigua. Cap horitzó per aferrar-nos, només la mar, la mar i tu. Te sents immensa.
Pessoa deia en bocadel seu altre jo, el mestre rural i filòsof Albert Caeiro: Sóc de la mida del que veig. Així esdevé: La mar ens trenca els límits, pregona, de vertigen, sense voreres per aferrar-nos, mar immensa, mar-mare, mar-vida. Ens fa el miracle d’eixamplar-nos els contorns interiors i ens permet sentir la immensitat. Per això m’agrada anar en vaixell per viatjar.
Carles Riba -50 anys de la seva mort, ja - cantava:
Anar a veure als amics amb qui comparteixes viatges i amor a la vida - la bona i la que t'ha tocat viure - és un plaer de tots els sentits: olores, assaboreixes, mires, veus, palpes, escoltes... Et mostren el millor que tenen i comparteixes un bocí de vida i de paisatge que els configura, com a n'en Pla.
Ha estat aquest pic sant Feliu de Guíxols i una ullada pel Baix Empordà de la mà exquisida i acollidora de n'A. i na R.: mar i muntanya
Anar a dinar el primer dia a can Bonay, el restaurant dels germans Josep i Enric ( www.bonay.com ), a la Plaça de les Voltes 13, de Peratallada, un poble de traces medievals amb restes ben conservades de la fortificació excavada a la roca. Hi destaca el castell, la Torre de l'homenatge, la Torre de les hores, els carrers costeruts i empedrats amb les petges dels peus i les rodes dels carros, l'esglèsia romànica de sant Esteve. Tot, d'una gran bellesa i sobrietat, el color de la pedra mil·lenària, vestida de glicínies i buguenvíl·lees, de lliris blancs i hortènsies liles, i la bona cuina de tradició. No us perdeu l'oca amb naps, ni els caragols a la llauna. La relació qualitat preu és excel·lent. La carta generosa, el menjador, situat a la primera planta, amb grans finestrals oberts a la llum, és agradable i hi fa de bon estar.
A s'horabaixa un passeig assossegat per la platja de sant Pol a la que hi baixem a peu des de la casa, les dunes escadusseres, que han pogut resistir a les invasions turístiques, les casetes de fusta, la mar blava... cases d'estiueig amb senyes catalanes, elegants. Arribar a s'Agaró, una platja llarga, l'Hostal de la Gavina que va ser escenari de la sèrie tan reeixida del Tricicle a la televisió. A la Platja de sa Conca hi arribem a l'hora foscana que tomba cap a la nit, allí s'hi van filmar escenes de la pel·lícula Els viatges de Gulliver, còncava, talment la mà la platja.
A Sicília ja hi havíem estat, de la banda de la mar Jònica, a Massina i a Taormina , l'Etna a prop i aquell regust de vinya i atzavares, els camps daurats, les glicínies penjant i nou i vell ben remenats, relligats i germans.
Aquest pic hem visitat Palerm, de la banda de la mar Tirrena, situada a la costa noroest, a una ampla rada anomenada justament de Palerm ombrejada pel cim del Pellegrino.
És un port ample. Hi creixen roselles i fonoll entre mig del ciment. De sempre va estar un port comercial i estratègic important. Va rebre cretencs, grecs, fenicis, cartaginesos, romans, bizantins, àrabs, normands, francesos, catalans i espanyols. Un traginar de pobles, ideologies, costums i estils arquitectònics, un reguitzell d'invasions i hegemonies. Actualment és la ciutat més gran de Sicília i la capital.
Prenem el bus CitySightseeing, que té dos recorreguts i permet, a bon ritme i bon preu, veure, escoltar i visitar bona part de la ciutat, baixant on vols i tornant a pujar on et plau. Pots fer tots els meandres i visites que has triat a peu i et proporciona un tast viu de la ciutat força complet. En voler tornes a prendre el bus i vas fent...
S'inicia el recorregut al teatre Politeama. Continuem per un dels molts mercats de flors, fruites i verdures, el Mercat de la Vucciria ( m'evoca el Mercat de la Boqueria ), un esclat de colors i de vida efímera però bellíssima i continuada. Llimones a rompre de delicat perfum, altre temps triades, acaronades, enlluentades i embolicades amb paper de seda per les mans menudes de les joves sicilianes, per a venda i exportació, com un preuat regal.
El teatre Líric Massimo, la via Maqueda i la plaça Quattro Canti, una mena de decorat amb un no sé què d'escenari que es fa mirar per la seva raresa un poc decadent: quatre caps de cantò que formen un espai octogonal, l'encreuament de la via Maqueda i el corso Vittorio Emanuele, en tres nivells de santes, estacions i reis. Va ser feta amb un luxe de gust dubtós per tapar la misèria dels quatre carrers que hi confluïen i dels seus habitants. Avui és lloc de trobada, fotografies i passeig, punt zero de la part antiga de Palerm , tota ella de gran riquesa i bon passejar-hi
Ben a prop la Piazza Pretoria, una gran plaça-font renaixentista, un espai toscà en mig d'un indret normand i àrab de gran puresa i línees essencials.
Sardenya és una de les dues illes més grosses de la Mediterrània, un destí que ens feia gola tastar. En molts de sentits germana, amb remor d'Ausiàs March.
Vàrem amarar a Càller - Cagliari. Un golf ample - l'antic Sinus Caralitanus- acull el riu Mannu i mostra una platja blanca i llarga anomenada del Poetto, d'aigües molt blaves, diuen que la més llarga d'Itàlia, quasi vuit quilòmetres.
Per visitar una ciutat on no has estat mai fas sempre una tria arbitrària però t'arrisques i comences, sabent que just feràs aixó: un tast amb ganes de tornar-hi.
Prenem la Via Roma , fins a les murades cap a la Basílica de Bonària, la mostra més antiga del gòtic català a Sardenya. A l'altra banda de la ciutat Belvedere, el Jardí Botànic i l'Amfiteatre romà, excavat a la roca viva i amb molt bon estat.
Al cor de la ciutat la tria és obligada: el barri antic, l'anomenat Castello, amb el Bastió de sant Remy, des d'on es gaudeix d'una vista panoràmica molt nítida, les torres medievals de sant Pancràs i de l'elefant, la Via de la Sta Creu, i el Museu Arqueològic Nacional. Hi decidim entrar. No ens en penedim de fer-ho. Ens permet un coneixement de la Sardenya prehistòrica, les arrels d'una cultura que agermana les illes, que les configura.
Hi ha esplèndides mostres del Neolític de més de 6000 anys d'antiguitat: Puntes de llança d'obsidiana per a la caça i la pesca, estris d'argila, decorats amb rastres de copinyes i solcs, joies de ceràmica, conxa, argent, i os, figures d'argila, d'alabastre, de marbre, deesses de formes arrodonides, o esveltes i geomètriques, de gran bellesa. La cultura nuràgica amb assentaments de torres cóniques de pedra seca. Exemplars de l'edat de bronze i de l'edat de ferro: estris, guerrers, naus votives, estatuetes, d'especial interés una mare acollint als seus braços el fill mort, com una verge, com una mare de maig, una història, doncs, prou antiga dissortadament. Mostres fenícies i púniques, molt similars a les d'Eivissa. La pedra de Nora, una inscripció fenícia on s'anomena per primer cop Sardenya. Vasos i estris de l'época grega i romana...
Als carrers bocins àrabs i serrains, bizantins, catalans, italians...palmeres whasingtones i fassers, magnòlies i xacrandes, atzavares i iuques, oliveres i mar a l'horitzó.
Abans de deixar el barri del Castello visitem la Catedral de santa Maria, construïda en estil gótic- romànic. El seu interior va estar refet en estil barroc. La cripta té un sòtil amb més de 600 petites roses diferents. Es pot veure un magnífic tríptic gótic de Van der Weiden.
A les afores turons suaus, el mont Urpinu, ple de pins i piuladissa...
No vàrem poder resistir la temptació de veure com anava això de remar a un cap de cantó, dempeus, amb l'aparença de desequilibrar la barca, però realment fent circular aquell peix negre i esvelt, amb la destresa d'un amfibi amb un rem sol.
Segons ens van dir, les gòndoles són una embarcació pensada per a navegar suaument pels canals, com animals tranquils, per passar pels canalettos estrets i els ponts petits, i alhora una obra d'art, úniques al món.
Així que érem sis i vam llogar una gòndola que es va endinsar pels canals, voltant voltant i retornant a la Giudecca i a la Plaça. Una hora distesa passant sota els ponts i veient els colors tintats i destintats de cases i palaus, els reflexes de l'aigua tan reals com les cases mateixes, aquella sentor de salnitre i de fusta banyada, aquells miratges. El gondoler anava explicant el què veiem des de la gòndola, repetint el seu traç sobre l'aigua mil vegades. No necessitava explicació, però la seva veu afegia una remor hipnòtica al passeig.
A mi em va venir bé, doncs vaig sortir trasbalsada del Palau Ducal. Ja veureu per què...
Així l'anomenava Goethe al dietari "Viatge a Itàlia" i afegia:"La vida quotidiana al carrer i prop de l'aigua, a les gòndoles i als palaus, el comprador i el venedor,el mendicant, el barquer, la veïna, l'advocat i el seu adversari, tot hi viu i s'hi belluga i s'hi capfica, parla i protesta, crida i prega, canta, toca, impreca i mou soroll"
És ben bé així, Venècia una munió d'aiguamolls, més d'un centenar d'illes i canals, com un trencaclosques sàviament compaginat, quatre-cents ponts, un present i una nostàlgia, una nissaga valenta i enginyosa, una necessitat de protegir-se i guanyar terra a la mar, una volta de pern sobre el fang, una supervivència, un plantar cara a allò advers constantment, una contradicció i pertot una beutat singular.
L'entrada al port va ser una hora d'espectacle continuo, a babord i a estribord del vaixell, la dansa de la terra i la mar Adriàtica fent equilibris, arrecerades les terres per una llengua estreta de fina sorra, el Lido, com una abraçada protectora.
Arribem a la Plaça sant Marc en una lanxa. S'obre aquest espai porxat, habitat per coloms, el palau del Dux, la basílica bizantina de sant Marc, la torre del rellotge, i el campanile. Cafés i música.
De fet el primer que fem es prendre un café i amarar-nos realment i simbòlicament. I tot d'una...
Sortint de Venècia on tot era beutat, des dels canals, fins a la mar, des de les pintures del Bosch fins a les teulades de zinc i terrissa, els capitells blancs del Palau del Dux i la plaça porticada. Les illes oscil·lant d'estribord a babord, fent ziga-zagues, mentre partíem, allunyant-se. Ens dirigim cap a Croàcia, Hrvatska.
A sol ixent veiem la regió d' Istria: Krk, Cres, Rab, Pag, Dugi...a la mar Adriàtica. Unes illes llançades a la mar com esculls negligents, allargant-se, o sorgides en calent i escampades pel vent, esquitx de pluja, taques blau nit, talment abocades d'un tinter gegantí mentre un déu escrivia secrets primigenis i insondables... és una metàfora, és cert, però viva, es presenta talment als nostres ulls. És la manera que trobo més fidel per descriure-les.
Molt a prop de Tunis, la capital de Tunísia, a 17 kilòmetres, hi ha la bella península de Quar Hadast., un port arrecerat i una terra ufana. No queda res de les restes fenícies de la que fou pròspera ciutat, mirant la mar, cap a Tir i el Líban, fundada, segons diu la llegenda, per la reina Dido. Ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat l’any 1979. Les ruïnes que es poden veure són les de Cartago romana, doncs la fenícia va ser destruïda i arrasada pels romans l’any 146 aC. Quan s’odia i enveja una terra i un poble per la seva prosperitat es pot acabar destruint-la, no deixant-hi pedra damunt pedra condreta. No és gens exemplar aquest desig de dominació.
A Barcelona ens va venir a cercar na Roser. Ens dugué a berenar a un lloc tranquil prop de la mar, ideal per platicar, un encontre necessari: abraçades, rialles, tendresa, informacions, el dol de Birmània, el viatge, la mar, projectes, amistat fluïda. A la meva plagueta hi tinc escrit: quina sort que hemtingut de conèixer na Roser. Ens tornarem a veure a la tardor, al Montseny, o potser vingui a casa abans a descansar uns dies.
Vaig veure el meu germà i na L., vàrem prendre birres a la Moritz i dinàrem de galtes i favetes, aquí, ja tan a prop de casa, ens permetérem algunes llicències. Passejar de nou prop dels til·lers, visitar el Raval, sentir sant Pau del Camp, aquell recolliment, aquelles pedres nostres essencials, visitar el Mercat de sant Antoni, arribar al Pi, a Sta. Maria del Mar i al carrer Princesa, comprar taronges confitades banyades de xocolata... prendre una pluja beneïda.
Els nebots entranyables, llargs cabells i vida plena. La petita N. que ens fa bavar a tots ja té un mes. Quin goig per mumare ser besàvia... Com es troben els ulls d'ambdues i es descobreix la confiança en la vida, plenament felices.
Al barri de mumare hi construeixen una casa de 14 plantes, just davant ca seva. Me la miro i escric, mentre els de casa dormen:
Uns homes dalt de les bastides, Prometeus encadenats a l'abisme per l'arnès, que no sempre tanquen. Demiürgs anònims, indispensables, al pis catorze, arrisquen la vida.
Canten i suen, aliens a llurs heroïcitats quotidianes, treballen a la ciutat en construcció, com si res. Gira la grua, agulla d'un rellotge imparable, talment la vida.
Al passeig hi ha magnòlies, un poc esquifides per la contaminació, omplen de blanc el matí que ha nascut blau, esclat impensable de continuada esperança.
"Hi ha un hora en la qual els homes necessiten vents, hi ha un hora per a les aigües del cel per a les gotes de pluja, filles dels núvols"... Píndar - Olímpica
Sí , hi ha una hora per a cada cosa i un moment per a cada estat i curolla.
Ha arribat l'hora de la tornada. Els vents favorables han dut la nau a port i he tornat, lleial, a Mallorca, a la meva mar petita, de butxaca, la que es veu de la riba estant.
He sentit la necessitat de reconéixer els racons, de constatar les garses amigues, els corbs marins i les gavines.
He pogut ensumar la camamilla borda i les savines, les algues roges, vives, i els esglaons, somorts, les algues com serrells de cabellera, blanques, cremades pel sol.
He mirat cap a la serra i als talls de marés de l'antiga cantera, mansió del vent i les falgueres. M'he omplert del mar blau i verd, i negre, dels blancalls d'escuma, del cel tallat en triangles "per les tisores dels avions". La sentor de mar pertot... inoblidable.
Sí, he tornat a allò petit que em trobo cada dia, passejant vora la mar, talment intacte i viu, com sempre, m'esperava...
Ahir va ploure tot el dia i tota la nit. La pluja va executar una simfonia de tambors sobre les teules i de llamps i trons sincopats , de cortines de seda i de laments. Ara, mentre escric, l'oratge ha canviat de rumb i el cel ha tornat blau i els núvols, escampats com la llana de tondre, són ben blancs.
I que us he de dir m'he posat contenta perquè he de partir de viatge demà. Fa temps que la garsa tenia ganes de volar
Vaig anar a rebre la tardor a Eivissa, tot acceptant els bons consells de l'amic Jordi, d'Eivissa.0. El dissabte un plugim ventós que tombava els paraigües de viatge ens va venir a rebre a un port que, si no fos per aquesta rebuda, haguera estat inhòspit i desesmat.
El temps es va posar al seu lloc, ennuvolat, però amb bona visibilitat, ens va permetre de caminar a cor que vols per la ciutat. La pujada a Dalt Vila bona de fer sense el sol directe. El Museu arqueològic, una petita delícia.
Seguint el rastre de Tanit , a l'hora baixa vam estar al Puig dels Molins. Més de cent estatuetes de la deessa , estris i joies falagueres de bellesa essencial ...
I la nit que cau i no te n'adones. Tanit dansant al Puig: els peus a l'avern, els malucs a la vida, la cabellera de núvols al vent, els ulls a l'infinit, l'esguard lluminós, preludiant la plenitud propera de la lluna. Tanit, la poderosa, s'alçava blanca i dona, deessa i protectora.
La vam seguir fins el Passeig de les Pitiüses, a les Figueretes, il·luminva el mar en mil miratges petits. A cops era tapada per núvols esfilagarsats i negres, a cops vencedora, et venien ganes d'adorar-la.
L'endemà a Les Salines, la terra feta miralls, com quadres amb vasa verda i marró, prop la muntanya de sal. Tot dret trobes la platja llarga i agradable de les Salines i la més feréstega del Cavallet, natura a pel. No costa tant conviure amb la natura i preservar-la...
