Avui calabruixada: Bolles de vidre, diminutes, a un tauler horitzontal, es fonen al carrer, rodolen pels esglaons, s'arrauleixen als racons del jardí, repiquen a la taula metàl·lica. Tenen el cor gelat, com cometes minúsculs, percudeixen la simfonia dels estats de l'aigua.
La neu cobreix somera els cotxes, just els emblanquina.
La pluja rebrega una cel·lofana transparent, suara intensa com un batec de cor accelerat, suara com un plor contingut, lliscant.
Un hivern fred vol fer-nos recobrar les emocions pures, tots els estats de l'aigua, tots els estats de l'ànima, el dol i l'escalf.
Acabo d'escoltar que ha mort Antoni Tàpies. Em venen al cap...
Dedicatòria Una tristesa així pot moure les muntanyes I pot fer capgirar la singlada d’un riu Anna Akhmàtova, fragment a Rèquiem ( març 1940 ) Proa, 2004 Desolació Tinc la impressió constant que hi sobro, que hi sóc de més enmig dels morts en qui continuo tenint fe i els vius capaços de fer-me perdre-la Feliu Formosa fragment a Llocs breus, LiterAtures, AELC 2006
Epíleg He après com poden esfondrar-se els rostres, Com sota les parpelles, sap aflorar l’espant, Com solca, arreu, les galtes la sofrença Amb les rígides ratlles dels texts cuneïformes; Com els rínxols més negres, i els rínxols més daurats, De cop i volta esdevenen d’argent,
Com el somriure es fon en uns llavis submisos, Com en un riure sec hi tremola l’horror. I si vull alçar un prec no és pas per mi sola: Prego per tots els meus companys en la dissort, Enmig del fred ferotge i en l’ardent juliol, Vora el mur roig que romania sord. A Akhmàtova, a Rèquiem, març 1940, Proa 2004
Cap cel estrany no em donava aixopluc ni em protegien ales forasteres. Era, llavors, entremig del meu poble i compartia la seva dissort Anna Akhmàtova, 1961, Proa, 2004
Victoria |
Mirades |
dissabte, 19 de novembre de 2011 | 11:49h
Aquestes el·leccions són ben grises, planeja aquest color sense cap reflex de perla, amb ben poca esperança, com una llosa. Presoners doblement d'un estat que no és el nostre i d'un poder capricciós que són els mercats. La sol·litud del corbmarí
He recordat el poema de Marge Piercy: Portar dol
Duc gris quan porto dol, mai negre. El cabell és negre, negra la intensa nit de la fosca de la lluna allà dalt, de la fusta i de la pell més preuada, d'esveltes foques, de lluents pupil·les ben obertes, del cor de la rosella i de la illada com de cuir del gat.
Gris és el meu dol, gris com el vent de calamarsa, les ombres sagnades d'horabaixa, els canons, els vaixells de guerra, la pintura industrial, l'uniforme d'apoderat, el gris del vestit dels homes de negocis com cal i el cor dels banquers, el color de la cendra. La Mort que entra com la boira.
Traducció de Montserrat Abelló a l'antologia Cares a la finestra ( 20 dones poetes de parla anglesa )
Victoria |
Mirades |
dissabte, 3 de setembre de 2011 | 11:57h
Perseverança
Aquest color d'avui, ja el suggeriren poetes més insignes que també sentiren una molt anyil i càlida avidesa pel mot i l'entrenyor porfidiós que el setembre remunta .
Des de llavors, no s'ha alterat cap còsmica raó ni és més pregona la cisterna del vent insòlit d'existir. Tampoc no ha esdevingut cap mena de prodigi i a voltes tot és d'òxid i fressat. Aquest color d'avui , només pel quiti goig de perseverar, que quedi escrit
Antoni Vidal Ferrando Dels colors i el zodíac (1990)
Les flors de les jacarandes caigudes, fent cercles, arreplegant-se. El fonoll marí nou arrapant-se a les roques. Els caragols dormint amb el rum-rum de la central elèctrica i el vertígen dels avions. El sol que es pon darrera el Galatzó. La mar que s'argenta i sagna. Els núvols com flors i ocells meravellosos, fràgils i canviants. El gesamí perfumant de bon matí la casa
Asseure'm i sentir com cauen intermitents com un regal les flors liles damunt del banc i entre els cabells. Hi ha un indret devora ca nostra on ho puc fer, a prop del salt del ca que du fins a la mar.
Primícies de l'estiu que enguany arriba prest i restes d'una primavera de molts colors, amb el regal de l'eclipsi de lluna i les pluges desbaratades i els records immarcescibles.
Pel maig cada dia un raig. La
dita s’ha confirmada a la fi. El mes de maig es va acomiadar amb uns bons
ruixats. Va començar a ploure amb unes gotes grosses com un vermell d’ou, si fa
no fa, i després la pluja, abundant i continuada, va inundar els carrers de ciutat.
A mi ja m'està bé, perquè
arrossego una senyora al·lèrgia a la gargamella causada per les volves dels oms
del veïnat que aboquen les branques al
jardí de ca nostra. Són molt apegaloses les volves dels oms i s’aferrenpertot. L’aigua ha fet net, ha esvaït les volves i ha refrescat l’empedrat
i la terra.
Passejar vora la mar al
capvespre és fa especial. Els núvols són una simfonia de color gris perla
aquests dies, amb clarianes blaves i ribets rogencs. La mar calmada, ampla,
blava, verda, grisa. El sol present, però transitat pels núvols, ja de retirada,
hi deixa guspires intermitents argentades a l’aigua i quan se’n va
definitivament la tenyeix de roig.
Res no destorba aquesta llum,
malgrat tot, tan clara. El cel no és un
cel amenaçador, ja ha descarregat, ara és el cel calmat després d’una
barrumbada.
M’agrada constatar les
diferències d’un dia i un altre, encara que siguin mínimes, els estats de les
coses i el paisatge, els meus propis estats, amb motius interns i externs per
al goig i per a la intranquil·litat, per a la serenitat i per a la por, per a
la certesa i per al dubte. Com que no puc xerrar gaire vaig mirant les coses i deixo
lliscar els pensaments, com si fossin núvols erràtics
T’hem cercat al bar dels nàufrags, en fer-se de nit, mentre
al cel hirodolaven senalles d’albercocs
i nespres, núvols de plomissol d’annera, fins com el rastre del teu hidroavió, però
no hi eres.
A les flors roges del magraner, davant de casa, només hi
havia el teu record.
A la mar que solcaren els mercaders semites, t’hem cercat, a
la mar i a la barca de ton pare. Lligada a la baula encastada al pedrís, al
llom d’una llampuga , com una sirena. A l’arena finíssima de Llenaire, com un
còdol polit, t’hem cercat. Al ribet estopejat d’una tenassa, als forats de
l’escuma, donant mala vida a una tortuga llaüt. Al lladruc d’un vell ca, al
carrer d’Enmig, amagada a la falda de l’avia Simforosa, t'hem cercat...
Només hi havia el teu
record.
T’hem trobat a les paraules que ens deixares, al teu bloc,
als teus llibres, a les narracions infinites com serpentines de festa, vora els fogons, històries sense
principi ni fi, com la vida, una altra
vida.
Als replecs del moll, aigües somes, a la solitud dels
dissidents. Allí els teus ulls murris ens han saludat, reconeixent-mos, i sé que has estat contenta.
He estat a plaer aquests dies del viatge sentimental i en arribar a la feina, males notícies, d'aquelles que no voldries que arribessin, tot i que saps... En Miquel és mort , 101 anys, dolça rialla, mirada llarga i sàvia, poesia, llibertat... ja sabeu, aquell argent viu de la Llar dels Ancians que tot ho omplia de bonhomia i es feia estimar.
El nesprer és tot ple de planetes nans taronges. Ja hem fet un tast, la merla i nosaltres. El bec color de nespra s'hi avé amb la fruita sucosa, fan un bon equip.
La fruita , un guster d'olor i sabor, de textura i de forma.
Per cert...on són els seixanta mil mallorquins que ens aplegàvem a la plaça Major i ens allargàvem pels carrers que hi duien com un estel de llibertat...Els han malmenat, uns i altres... Ara passegen amb esperança, solitaris, però no tenen trempera ni cridera...
Ens vam escanyar. Fa tristor. És com tenir la casa cap per avall.
Avui el cel, de bon matí, era com
l’arena d’un circ, daurat i pàl·lid. Els núvols, expectants com lleons, a punt
de presa, com gladiadors d’esguard sever amb la certesa de la mort, talment el
circ gegantí que sovinteja el paisatge humà, encara avui, al mapa del món, un
espectacle per apaivagar la multitud i entretenir consciències adormides.
Hom no sap si el que veu i sent és
espectacle o realitat, si entreté i encobreix o si és certesa, si sofrim
l’arbitrarietat de la direcció del dit de l’emperador o l’emperadriu de torn, o
és l’atzar qui ens comanda. De vegades no podem reconèixer per quina causa
noble o malversació succeeixen les coses. Arriba que no saps què veus, que és allò
essencial i vertader, ni qui és qui...
Cortines de pluja a l’horitzó no
m’ajuden a aclarir-me. Un calfred em transita l’espinada. M’espolso aquests pensaments. Potser només són un miratge, un neguit imprecís.
Victoria |
Mirades |
diumenge, 27 de febrer de 2011 | 13:15h
El dia s’ha llevat gris, mandrós, pausat. El vent
fa caure les fulles de la bignònia en diagonal, com ocells en picat, m’ha entapissat
el jardí. Jo també arrossego aquesta calma, com si tot fos llunyà, embolicat
amb cel·lofana, intocable. L’hivern no se n’ha anat, fa fred com toca encara i
abelleix estar a casa, llegir el diari de paper, parlar amb amigues per telèfon,
mirar i observar.
He fet el dinar, un aguiat de carn, a l’antiga, com
em va ensenyar mumare, amb cabeces d’alls, ceba, llorer, pebre bo, un raig de
conyac, tot a foc lent. Primer daurar la carn, un plat de terrissa amb aigua en lloc de
tapadora, per anar-hi afegint, de a poquiu, aigua calenta al punt i no rompre la
cocció, després les patates, esquinçades, no tallades, i un polsim de xocolata
( aquest és un dels secrets ), l’aigua cobrint just fins que se la beu tota,
sense pressa i bon profit. Melassa serà !
La lluna tot el dia s’ha mostrat al cel, ben alta i
blanca, juntament amb el sol, com una neula de Nadal, brodada per mà fina i poc
apressada, amb tanta plenitud que semblava un miracle.
El sol, daurat i brillant, la corona d’un santet,
refulgent, s’estenia damunt la mar , mirall que enlluernava. Tot era net i clar.
Els ocells potser sentien que era primavera perquè
la seva piuladissa era incansable. De l’arbre a les llambordes, de les
llambordes als fassers i sant tornem-hi, menuts, traginers, fràgils i aliens a
les cabòries nostres.
La mar era plana i alta, molt blava. Els esculls,
com illes petites, eixuts, sovintejats per les anneres. La posidònia escampada
a caramulls i mitges llunes per l’arena fina , color d’ametlla torrada. La
platja amb fesomia hivernal, solitària, com toca gaudir-la.
I jo caminant lentament pel passeig, sense crosses i
amb un pas infantil que em feia somriure per qualsevol cosa. El meu primer
passeig com cal, no massa llarg, però segur.
Quan una se sent nova, tot és nou,
i alhora, quan tot és nou i clar comavui, en aquestes meravelloses
calmes de gener, és molt més fàcil sentir-se nova...
Per més que, de tant en tant , el murmuri eixordador de les darreres bajanades que ha dites n'Aznar, s'entossudia a contaminar el meu paisatge com una agonia del temps passat.
No és possible el què he vist - que deia en Pi de la Serra- una pornografia impúdica i delirant d'un líder destronat que cobra milers d'euros de tots plegats per ser un autèntic destorb. Per a quan la revisió d'aquests privilegis medievals?
Però m'he fregat els ulls i ha fugit. Aital fantasma no em pot llevar la son ni el goig de viure, avui que la lluna es clara i ens ha acompanyat tot el dia.
Ha plogut des de la
matinada. Gotes constants sense estrèpit. Els teuladers es mengen les bolletes
menudes del llorer i el nesprer. No fa fred, malgrat ho han anunciat .No veig la merla. Deu ser arrecerada, va ben viva.
Ara som una viatgera de finestra a ca meva. Com deia en Pla al Quadern de notes vistes: He
estat un viatger de finestra- tot i que
en aquells anys les finestres eren petites . M’ha agradat de mirar les coses o
les persones o els pobles o els paisatges que anaven passant davant de la vista
– de vegades apassionadament.
També m'agrada contar-lo el paisatge, l'interior i l'exterior, i retenir-lo amb mi cada dia com una pell nova, la meva pell illenca i un fluir intern, la meva aigua que sona.
Victoria |
Mirades |
dimecres, 29 de desembre de 2010 | 12:05h
M’ha mancat la força
a la meitat del cos. He entès també per què. Fa mig any que em manca mumare, la
veu, les corredisses, les anades seguit a oferir i a rebre.
Els fills i en J.
s’han abocat en fer caliu, donar-me amor immens i molt real, fer dinars
exquisits. I jo he aprés a
rebre-ho amb goig i quietud, que és el que ara he de fer.
M’han regalatllibres pel meu aniversari, va ser ahir. Avui
en recomano dos: Ens trobarem afora de Màrius Sampere, i Noera
lluny ni difícil , de Joan Margarit
De Joan Margarit trio el segon poema que
m’ha arribat al lloc que jo hi tenia preparat per poder-lo acollir amb tota plenitud.
Victoria |
Mirades |
dijous, 16 de desembre de 2010 | 15:33h
Avui fa un fred que pela, metàl·lic, el fred de les coses
inertes. Es clava a les galtes, però si dus un guardapits calenti l’estómac ple, és un fred agradable, anunci
de l’hivern.
Al carrer les fulles ens recorden que encara som a la
tardor. Hi ha una escampada de grans
fulles dels plàtans. Damunt els cotxes i a les voravies suren estores regulars
de fulles més petites, de lledoner i d’acàcies, amilers i branques despullades i vençudes
rodolant. Llavors helicoides, verdes encara, suspeses com ocells, enganyen la
mirada.
Victoria |
Mirades |
dilluns, 13 de desembre de 2010 | 09:24h
Entre vels d'or
A l'hora de la posta el vell camí llisca en silenci per un rost pendent arrecerat, amb pins a cada vora, fins a l'indret on, amplament obrint-se a l'espai, se m'ofereix en calma el moviment majestuós del mar: aquest és el meu éxtasi possible.
Perseverança
Entre vels d'or
