És una lluita que duc a dins; fa mesos que intento treure’m la careta i no en sóc capaç. Els qui gaudim amb l’escriptura som així: una mica rars, excèntrics, reservats, temorosos de mostrar els nostres sentiments i preferim llançar-nos a la piscina del full en blanc i omplir-lo de significat aparent que no pas afrontar la realitat o el present. Aquest serà el meu darrer post del “Potser em deixin les paraules”.
A l'espera dels resultats de participació, avui m'agradarà fer una valoració del que hem viscut fins ara. Però més d'un 12 per cent de participació a les dues del migdia és ja un èxit aclaparador. Tenint en compte el pes de les ciutats i viles d'aquesta tercera tongada de consultes.
Aquesta setmana es presenta molt i molt interessant (incloent-hi el futbol). De moment, seguim amb un "a les urnes, catalans".
Per un post, no parlaré de la misèria política del socialisme català (capaç de permetre que s’insulti la directora de la televisió pública catalana amb tota impunitat), ni de l’amenaça de la MAT, que ens MATarà els somnis (que tots sabem que flueixen a fosques). No, avui parlaré de tu que és parlar de mi.
Em permeto enviar-vos una carta que faig pública en el meu bloc (és a dir, no passarà a la història; estigueu tranquil).
En primer lloc, voldria felicitar-vos per la vostra tasca al capdavant del Barça. La gestió del club, en línies generals, ha estat impecable. La gestió econòmica, de màrqueting, la imatge i la comunicació del club i, finalment, els èxits esportius són inqüestionables. Possiblement, quan vós abandoneu la presidència deixareu el club en el millor moment de la seva història i només els gestors del futur podran igualar les vostres fites.
Sembla ser que en els propers dies voleu engegar una nova etapa de la vostra vida que us durà a la difícil professió de gestionar el bé públic, de representació de la ciutadania en la més alta institució d’un poble: el seu parlament escollit democràticament. No és fàcil l’escomesa. I per fer-ho calen molts arguments, moltes renúncies i una formació el més acurada possible. Estic segur que vós sabeu a on us poseu. Però tanmateix...
Que Ernest Maragall és un dels darrers polítics de l’antiga escola és un fet irrefutable; que representa una de les darreres veus independents de la política nacional, n’és un altre. Cada vegada més, les veus independents han de cercar espais d’expressió propis, allunyats de l’estela dels partits i de tots els ressorts del poder associats als mateixos. I en el cas que dissonin de la sintonia oficial, mare meva! Esdevenen autèntics monstres contra la bona harmonia i bon saber fer dels aparells oficials. O es retrauen o esdevenen dissidents del missatge i de l’objectiu finals.
A banda d’aquesta primera anàlisi, n’hi ha una altra que afecta de ple la situació en la que es troba políticament el país.
Que el 13-D ha estat un èxit clamorós, poca gent ho pot refutar amb arguments prou polits i endreçats; que les baralles posteriors són un fet totalment intranscendent pel devenir del moviment, penso que també és just d’expressar-se. Altra cosa són els intents dels polítics oficials de partits tradicionals d’intentar menysvalorar, menystenir, menysprear, humiliar i fer patent a la gent que els referèndums són qüestió de quatre eixelebrats i radicals.
Quan més procurin menystenir-los, més bé ho tindrem i més camp hi haurà per recórrer.
Que el procés s’ha iniciat, quasi bé ningú no en dubta. Que el referèndum d’Arenys de Munt ha estat la culminació d’una de les fases prèvies d’aquest procés i, a la vegada, el preludi del que ha de venir, també. Fa un parell d’anys (i crec que fins fa un parell de mesos), molts articulistes, polítics, estudiosos i ciutadania en general no creien que l’independentisme arribés a disposar de veu pròpia en el panorama polític, social i dels mitjans de comunicació en general.
Ara això s’ha desbordat i els ha desbordat. La força emergent d’aquest sobiranisme jove, ple d’empenta, amarat d’arrel democràtica i defensor de la identitat i cultura catalanes amb respecte a tot i a tothom (ho dic perquè ho penso però també ho deixo per escrit per a què a ningú, absolutament a ningú no se li oblidi; bé sigui per temperament, per accions esporàdiques, per expressions verbals... –és molt important no donar arguments a la caverna i als qui l’alimenten i la mostren; ja m’enteneu), necessita de manera urgent tenir veu i expressió. Bé. Però anem en compte!
Els ulls sabien tot el repòs i l’ordre d’una petita pàtria.”
La foscor i el terror del règim dictatorial feixista espanyol tot just iniciava la seva cruenta batalla contra el poble, la llibertat i l’esperança. I n’Espriu prosseguia el versos expressant-ne la seva existència:
“Com necessito Contar-te la basarda que fa la pluja als vidres! Avui cau nit de fosca damunt la meva casa.
Les roques negres m’atrauen a naufragi. Captiu del càntic, el meu esforç inútil, qui pot guiar-me a l’alba?”
Però Espriu –que, segons els literats entesos, es va nodrir de la figura mítica d’Ulisses per al seu Cementeri de Sinera, entre d’altres– volia que el seu heroi tornés a la seva pàtria, a la seva Ítaca, restaurantla legitimitat perduda.
El diumenge 13 de setembre, a Arenys de Munt, hi esdevindrà un desvetllar col·lectiu (que desitjo serè i coratjós); i avanço que el resultat és el que menys ha d’interessar.
Com no podia ser d’altra manera, Catalunya es postula mitjançant unes urnes i amb la vindicació d’un dret tan essencial i radicalment democràtic com és el dret a decidir.
La situació és ben curiosa: un aparent estat de dret , a través del seu poder judicial, es posa del costat de la prohibició del dret a decidir però a favor del dret a manifestar-se; prefereixen que el poble es manifesti a que voti... Ah! I me n’oblidava d’un detall... El crit prové d’una antiga mà, de la intolerància i de la imposició que, plena de falanges deteriorades, intenta alçar-la i estendre-la altra cop per damunt del cap.
Les càbales de n’Espriu, el seu Ulisses, segueix amagat sota l’ombra de la por, de la injustícia i de la intolerància. Quants més catalans i catalanes se n’adonin que aquest és el verdader procés que estem duent a terme, més fàcil i ràpid serà el triomf. Penso que l’aparent estat de dret en el qual vivim ens ha facilitat les coses. Que tingueu una bona diada!
Acabo de publicar a la web d'El Periódico un relat en motiu del Concurs de relats que hi fan. Us l'ofereixo amb els meus millors desitjos per aquest 2009 que acabem d'encetar.
LA TAULA
La taula, parada amb les tovalles de lli que desprenen l’escalfor d’un planxat recent, les copes de vi i de cava que dringuen silencioses, com soldats impertèrrits davant de l’imminent banquet, la vaixella de porcellana que perfila els seus motius nadalencs amb detalls platejats i que competeix en brillantor amb els jocs de coberts (d’ús exclusiu en diades assenyalades), l’aroma profund del brou reparador, els ramets de la sort que dictaran la dissort, el pessebre construït a força de dècades de compres modestes, amb les escorces i la molsa ara prohibides, amb la farina que simula neu, amb el pescador que va llençar la canya un Nadal del cinquanta-set (i encara pesca), la música d’una nadala de ritme propi i proper, i, de fons, unes passes que, des del menjador estant, se senten lentes, petites però encara atrafegades per la cuina. La vella Maria (o Joana o Serafina) es disposa a celebrar el darrer dia de Nadal envoltada d’una soledat de silencis tronadors, d’una escalfor que li gela les mans i amb una família que ja no fa fressa. Potser aquest darrer detall, la família que ja no fa fressa, és el que més la commou, a la vella Maria (o Joana o Serafina). Perquè ni que sigui per obviar la seva no presència, o també les absències justificades, ha volgut dinar tota sola envoltada de les tovalles de lli, de les copes de vi i de cava, de la vaixella i la coberteria de festa i del brou que la seva mare li havia ensenyat a cuinar. Per darrer any però també per sempre. Bon Nadal!
Només cal que miris els titulars d’avui al diari; o de demà; o de dilluns que ve...
O de fa trenta anys enrere...
En un exercici d’hemeroteca vanguardiana he cercat “finançament autonòmic”, des de l’any 1977 al 1980. I he elegit una de les 1370 pàgines trobades (la que il·lustra aquest post, del 9 d’agost de 1979).
A l'espera dels resultats de participació, avui m'agradarà fer una valoració del que hem viscut fins ara. Però més d'un 12 per cent de participació a les dues del migdia és ja un èxit aclaparador. Tenint en compte el pes de les ciutats i viles d'aquesta tercera tongada de consultes.
Acabo de publicar a la 