L’internauta que somiava el passat

No miris cap amunt. O no miris el cel. Desconec quina seria la traducció més fidedigne de “Don’t look up”. En tot cas, és una proposta fílmica que ens fa Netflix, dirigida per Adam Mckay  (que n’és el guionista) i interpretada per Leonardo DiCaprio, Jennifer Lawrence i Meryl Streep, entre d’altres.

No faré una crítica cinematogràfica. Només me n’interessa el seu transfons, la seva narració.

La sinopsi: dos astrònoms descobreixen un cometa que es dirigeix cap a la Terra de manera irremeiable. Evidentment, com a bons americans intenten concertar una entrevista amb la Presidenta d’USA, Meryl Streep. Abans hi ha una conversa prèvia amb la NASA. L’anestesista que la dirigeix afirma que el cometa no és una amenaça. I la Presidenta resulta que sembla més preocupada per altres factors (com l’elecció d’un membre del Tribunal Suprem o les eleccions que se celebraran en deu mesos). Decidits a difondre el missatge, contacten amb els mitjans de comunicació; com a resultat, ell acaba esdevenint el científic més atractiu del moment i ella, la tendència “hater” a les xarxes. No us sona estrany, oi? Sí, és el món que tenim.

L’ús de la sàtira ha estat present a totes les civilitzacions; el terme prové del llatí, “satura”; en un origen, una mena d’ofrena o safata de fruites variades. Els poetes grecs ja en feren ús. De fet, la sàtira ha servit per caricaturitzar, ridiculitzar, fer evident un costum o situacions que l’autor considera remarcables. Sovint també amb l’ús de la ironia, allò tan fi i difícil de sustentar.

Caldria tenir molt en compte que la caricatura i la ridiculització no han de ser un objectiu per elles mateixes. Si no van acompanyades de la destinació primera (la satirització i la crítica social, política o cultural), poden esdevenir banals i ofensives. Vivim un món on els conceptes es barregen i els coneixements primigenis queden sovint arraconats. Ho dic perquè he llegit crítiques del film que no aprofundien o no calibraven el que l’autor ens vol oferir.

Crec que McKay aconsegueix una obra notable: intenta posar un mirall davant nostre, amb l’objectiu de veure’ns-hi reflectits. Ho assoleix però, i aquesta és la qüestió important, farà canviar l’estatus actual de relacions que vivim? Aquest “like” permanent? Aquesta superficialitat en l’esdevenir diaris? Penso que no, malauradament.

“El gran dictador” de Charles Chaplin, és una de les sàtires més punyents fetes per la gran pantalla. La seva darrera aportació artística. Feia una caricaturització de Hitler i del seu règim feixista. El que potser no tots sabíem és que la va fer l’any 1940. Llavors els camps de concentració “nazis” ja existien. Anys desprès, a la seva autobiografia, el gran actor reconeixia que no hagués estat capaç de fer la pel·lícula si hagués sabut de l’horror de l’existència dels camps de concentració.

Si us soc sincer, en un hipotètic cas d’un cometa o meteorit que tingués com a destinació el nostre planeta, no tinc clara que la reacció humana diferís molt del que veiem a Don’t look up. I això em fa ser cada cop més escèptic amb els valors humans.

Durant els propers mesos d’aquest any, tinc prevista la publicació d’ “El membre del Govern”. És una novel·la que descriu, a través de la sàtira i la caricaturització, el moment polític que vivim com a societat. Reconec que hi ha situacions i detalls de la pel·lícula que m’han recordat escenes de la novel·la. La sàtira, potser, és el darrer recurs quan ja no és possible invertir el sentit de les coses.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!