L’internauta que somiava el passat

Bloc personal d'Esteve Canet

22 de novembre de 2021
0 comentaris

Tàndem, una història d’amor sense bicicletes

Reconec que no m’ha convençut, gens ni mica. Maria Barbal exposa la relació de dues persones (grans) que senten interès una per l’altra, quan tots dos coincideixen en unes sessions de ioga del seu barri. A partir d’aquí, amb diferents veus, descobrim què amaguen els gestos de l’Elena i l’Armand, com han arribat fins aquí. I sobretot, com imaginen el futur immediat i quines conseqüències tindrà la seva trobada. En solitud, pedalant un tàndem o combinant ambdues facetes.

No m’agrada el discórrer de la trama. Penso que si bé l’opció inicial de fer dues narracions diferenciades podia esdevenir una bona idea, el canvi cap a una veu i una altra, no. Així, l’Armand ens parla en primera persona i, en canvi, l’Elena ho fa en tercera. Però trobo a faltar (i molt) la visió personal que s’emporta l’Elena del viatge al sud d’Anglaterra. Perquè l’autora el narra a través de la primera persona de l’Armand, que ja té prou feina en trobar l’instant adequat per parlar amb son fill. I que considero que és el moment més important o més transcendent de la novel·la.

El llenguatge és planer i en facilita una lectura ràpida. Però potser la seva lleugeresa no permet prendre consciència de les històries que s’hi reflecteixen. Cal agrair a l’autora els passats que apareixen dels personatges. Tenen prou pes com per fer traslluir les contradiccions, les pors, les culpes que tots portem a dins, a base d’errors comesos o situacions no resoltes de les nostres vides. En aquest sentit, que les històries dels dos personatges no siguin extraordinàries i esdevinguin, a la vegada, profundes i reveladores, és molt positiu per l’obra. Però potser agafarien més relleu amb un llenguatge més ric i elaborat.

Les siluetes dels dos personatges que dibuixa na Barbal no em convencen. I si bé et pots arribar a imaginar les seves fisonomies i el seu estil de vestir, no arribo a connectar amb ells. No em transmeten confiança, si us haig de ser sincer. Potser aquesta és una postura meva personal. Però el fet de fer-se gran per mi no ha d’implicar haver d’assumir i fer valer els errors comesos o les paraules no dites. És com si els dos personatges haguessin esperat a l’edat de jubilació per intentar arreglar les seves misèries, les seves penes, les seves vides no resoltes (segons el seu punt de vista). I aquest és un fet que transcendeix per acabar de degustar la novel·la. Em rebel·la.

El tàndem resta aparcat en una paret del barri de Sants. Llueix bonic i a l’espera que algú, (una parella), de l’edat i de la condició que sigui, l’agafi i emprengui el camí.

Potser és que jo prefereixo les bicicletes. Que l’amor sorgit sigui capaç d’esquivar totes les pedres del viatge i travessar rius i torrents sense pors. Però sobretot que la meva parella sigui capaç de conduir la seva pròpia, de bicicleta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!