L’internauta que somiava el passat

Txékhov és més un autor teatral que no pas de prosa. Potser per això, els nombrosos personatges d’aquest relat dansen per l’escenari de la seva cal·ligrafia, com si entressin i sortissin de forma incessant dalt dels seus decorats. Com incessant és la descripció permanent, acurada, fidedigna, imaginativa, no només dels personatges, sinó de tot allò que t’ajuda a compondre una idea i una imatge fefaent del Moscou de finals de segle XIX i d’una encara plenament agrícola capital de províncies de la Rússia prerevolucionària.

En format de novel·la curta (sota el meu punt de vista), l’autor compon un retrat de tres anys de la vida d’en Làptev, un acomodat i ric home que coneix una jove anomenada na Iúlia Sergueiévna i pensa que n’està completament enamorat. Tant ric com limitat en les seves expectatives.

Tot el que succeeix durant aquest període de temps conté una grisor d’emocions i de caràcters que fa que els personatges aparentment s’hi passegin de la manera més trista, més cauta i més sotmesa, la qual cosa fa pensar que la Rússia dibuixada pel Segle d’Or de la seva literatura era realment una societat de contrastos enormes, tants com de sensacions encobertes. Però en realitat el transcurs del temps, com sempre, fa estralls, per bé i per mal.

Els pares dels dos personatges principals són dignes d’esmentar, per les descripcions sublims què en fa l’autor a través dels seus moviments, accions, paraules o silencis; també d’una antiga amiga d’en Làptev, la Polina, que la observem a ulls del narrador, no pas d’en Làptev. És aquesta una tècnica juganera que fa de “Tres anys” un relat altament recomanable: el treball del punt de vista del narrador, que combina les visions personals dels personatges amb una descripció del narrador que sovint les contradiu.

Què és el més important, l’amor o la idea de l’amor? Així s’inicia la sinopsi que fa l’editorial Cal Carré del relat. Una pregunta que pot transmetre la sensació que l’obra filarà els ets i uts de la relació entre tots dos personatges. I si bé aquesta relació amorosa és la que teixeix la narració en el vagareig del capítol rere capítol, la veritat o la sensació final que et queda és que la història d’amor entre na Iúlia i en Làptev no esdevé el fil d’or de l’obra sinó que resta encoberta i recoberta per la teranyina de l’existència tediosa dels seus participants.

Capítol a part, mereix el magatzem. Hi descriu el local des d’on el pare i germà d’en Làptev dirigeixen el negoci familiar i aporta una idea molt real de com l’esclavatge, els maltractes, l’abús de poder manaven en aquella Rússia de treballadors i propietaris, també sotmesos.

Leo Tolstoi era un fidel entusiasta dels contes d’en Txékhov. I ell, de manera pòstuma, ha assolit el grau de mestre en aquesta tècnica literària. No em fa dubtar gens, i m’obliga a seguir furgant dins de la seva obra. Com indica el títol, l’obra d’aquest autor permet entrar de manera excelsa a la literatura russa del XIX i al seu realisme literari, del qual me’n declaro fervent admirador.

Una menció especial a la tasca artesana de l’Editorial Cal Carré, antiga cansaladeria de Terrassa i que es va reconvertir en una editorial que construeix un catàleg any rere any ple de delícies de mostrador, com la de “Tres anys” d’en Tékhov. L’enhorabona! També a la traducció impecable d’Arnau Barios.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!