Març de 2021 Mai no he admès que les sensacions que m’oferia la primavera en els anys adolescents anessin diluint-se. Ni mai no he assumit que el pes dels anys hagi fet desaparèixer aromes, colors, sons i tactes. Les aromes de la farigola i el romaní, el color immens de l’ametller florit, el xerroteig
Març de 2021 -Què és la felicitat? – em va preguntar l’Anna, la meva psicòloga,. Ho va inquirir amb aquell gest imprecís que sovint utilitzava i que surava entre lo professional i lo sensual. La vaig respondre amb una altra pregunta, tret habitual de la meva indefinició endèmica: la felicitat és una sensació o
La darrera escena eròtica que m’ha cridat l’atenció ha estat en una sèrie que, si bé ha acumulat centenars de crítiques positives, avorreix tant com la mateixa família real britànica. En efecte, a The crown, temporada 2a, capítol 4t (“Beryl”), la princesa Margaret protagonitza una escena d’alt voltatge eròtic amb qui serà el seu marit,
Ho va profetitzar Guilhem de Belibasta, mentre cremava a la foguera, un 24 d’octubre de 1321, a Vila-roja del Termenés, a l’Aude. Aquest any, per tant, en farà set-cents. Raimond de Castelnau, el “meu” perfecte càtar, que va morir a La Granadella i va ser qui va reconsolar el mateix Belibasta, sabia prou bé que
Simplement. Vaig conèixer l’assaig de Byung Chul-Han a través del digital @Catorze.cat. Una de les seves afirmacions era “qui vol viure més ràpid, també acaba morint més ràpid. L’experiència de la durada i no el nombre de vivències fa que una vida sigui plena”. Aquesta afirmació em va atreure. Potser perquè ens atreuen en primer
Segona part del recull de piulades a Twitter de l’etapa de confinament. 18 d’abril #Dia34confinament Torna la grisor de cels i colors. I realment, per molta visió positiva que hi posem, sabem que les grans companyies, els estats dominadors seguiran actuant com si res hagués passat. Perquè l cobdícia no té ètica ni valors. Nosaltres
Recull de piulades a Twitter de l’etapa de confinament. Imatge d’una obra de Bansky. https://twitter.com/canet_esteve #Paraulesquenosesborren 16 de març #Dia1confinament. Ment positiva. La pluja neteja i purifica l’ambient. El teletreball serà una eina importantíssima q aq crisi fa q acceleri l implantació. Relacions laborals, humanes, situació climàtica, en tot afavorirà una evolució per les nostres societats.
Com un peix a l’aire Maó s’ofereix, espargida, per carrers empedrats i polits, i per multitud de places de diferents formes i aparences. El dia és ennuvolat però ve de gust passejar-s’hi, mentre l’aigua m’obsequia – de tant en tant–, amb esquitxos esmorteïts que només remullen les idees més antigues. He vingut per retrobar-la, per
Juny de 2043 Després de dos anys, el meu pare s’atrevia a escriure altre cop. La raó de fons d’aquell silenci era haver marxat de la seva ciutat, de Barcelona. Repassant les notícies de l’època, observo que el juny de 2019, Barcelona bull amb la reelecció de l’alcaldessa Colau, contravenint els resultats electorals que
“Davant de la manca de reconeixement que, com a poble, li ha aplicat l’Estat espanyol, Catalunya busca un reconeixement internacional que li permeti existir com a tal, més enllà d’ideologies o posicions extremes.” El respecte és el valor fonamental en les relacions humanes i també entre els pobles. Sense respecte no hi ha diàleg ni
Encara ara surto de nit i em passejo per un món d’ombres. Hi trobo pells sedoses i cossos pròdigs que esdevenen gemecs en forma de paraules. A mesura que descobreixo les seves formes, elles obren més els seus sentits. Demanen una altra carícia, un altre bes, un esbufec més de passió, que les permeti superar
Novembre 2016 Com cada nit, m’estiro en la flassada de la meva solitud i t’espero desitjós de retrobar-te. Com cada dia, apareixes de repent, sense previ avís i m’inundes els sentits de raons per viure, per sentir. No tens rostre, ni cos, ni ànima. Però la teva sensualitat m’acapara i em produeix mil reaccions químiques,
L’amor comença en el moment que una dona s’inscriu amb una de les seves paraules en la nostra memòria poètica. Maig de 2046. El meu pare encapçalava un nou escrit amb aquesta frase. Després de molts mesos de silenci, m’apareixia la seva veu procedent, és clar, del passat. En desconeixia l’origen, si era d’ell o
No vull conviure més en aquest etern conflicte, desesperant, angoixant, miserable. No et vull veure més implorar lleis ni sentiments ni lleialtats inexistents. Vull ser lliure i esdevenir l,ombra de la meva pròpia ombra, sense que tu, somiquejant, asseguris que estàs disposat a ser també la del meu gos. No vull l,eterna promesa d,una casa
Durant prop de cinc anys (i ara ja en fa més de deu) vaig iniciar un camí que vaig transitar en silenci i que només els meus van saber comprendre. Potser ni tan sols jo era conscient que recorre’n tota la distància era una empresa de difícil consecució. Però vaig assolir la meta i avui