L’internauta que somiava el passat

Bloc personal d'Esteve Canet

22 de març de 2022
0 comentaris

Assenge, la invasió d’Ucraïna i el Primer d’octubre català

Assenge, la invasió d’Ucraïna i el Primer d’octubre català

En les setmanes prèvies a aquell octubre del 17, un dels factors externs que més em va convèncer que anàvem pel bon camí, va ser el recolzament i solidaritat d’en Julian Assange. La seva afirmació “és l’esdeveniment polític més important que ha passat a Occident des de la caiguda del Mur de Berlín”, ens hauria d’haver fet reflexionar al voltant de fins a quin punt, el nostre referèndum d’autodeterminació era un referent transcendental a Europa. El “el món ens mira”, va ser real. I molt més important del que podem calibrar.

El problema (per nosaltres evident) va ser que Europa no va defensar ni consolidar aquell repte de la societat civil catalana, en forma de referèndum d’autodeterminació, i va permetre i protegir la repressió i la posterior persecució judicial i policial d’un govern democràticament escollit i de la població en general. Aquella finestra que havíem obert era molt més que un exercici d’alliberament nacional.  Era una oportunitat única a Europa per canviar l’estat de les coses, per innovar en la resolució pacífica dels conflictes, per donar veu a la ciutadania front les injustícies i les retallades de drets, i per aprofundir, certament, en els moviments d’alliberament nacional. Però Europa no va voler agafar les regnes d’un conflicte que, si bé van titllar d’intern, tothom sabia que era (és) d’una profunditat històrica perenne i que tard o d’hora tornarà a esclatar. A Catalunya i a d’altres pobles d’Europa.

Per contra, durant aquests darrers cinc anys, els estats occidentals (cada cop més repressors de mena) han accentuat les seves polítiques policials (vestides de seguretat) i les seves legislacions, per tal de legitimar la permissivitat en l’ús de la força contra qualsevol mena de protesta civil. Ja ho feien. Però ara sembla que fins i tot se’n troben legitimats. D’exemples arreu del món occidental en tenim a cabassos. Un dels afectats, recordeu, és el mateix Julian Assenge, refugiat a l’ambaixada equatoriana. Quan Equador no li va permetre fer ús d’Internet, arran de la seva intervenció en el conflicte català, va prosseguir la seva cacera política i judicial, fins a l’extrem que avui tots coneixem.

 

Ucraïna. Rússia, no ho oblidem, justifica intel·lectualment la seva invasió pel suposat dret de les dues repúbliques russes de l’est d’Ucraïna, Donetsk i Lugansk, a ser independents. També, acusa el govern ucraïnès de pro-nazi. Aquest article, que el vaig iniciar tot just començada la invasió, l’acabaré mentre la resolució encara és lluny i l’avançada russa sembla que lentament es fa inabastable. Putin ha llençat damunt d’Ucraïna tot el seu potencial guerrer i un repte a Europa la qual, vist el desenvolupament de les coses, en tornarà a fer cas omís.

Europa, l’encarcarada Unió europea va ser incapaç de donar resposta a l’Octubre català. Ara ho és també a la provocació russa. Una incapacitat que acompanya l’esquerra socialdemòcrata i les forces demòcrates en general.

El desconcert intel·lectual del pensament polític actual és escandalós. Mentre uns es fixen en els components nazis d’una part de les forces ucraïneses (reals, però que només fan que confirmar una realitat que comparteixen la majoria de les forces militars i policials d’Occident), altres neguen a Rússia tota possibilitat de redempció. Però el fons de l’assumpte i les diferents branques del conflicte no són analitzades ni confrontades.

Assange ho va veure clar. I la resolució del seu cas hauria de marcar una nova fita per aquells moviments cívics o nacionals, com el nostre, que encara tenen pendent rematar la jugada. La victòria de l’octubre català, la seva hipotètica defensa i l’assumpció de la Unió europea de la resolució pacífica dels conflictes per la via dels referèndums (quan així ho vol una majoria de la seva població i de les seves institucions) hagués fet viable i hagués estès com una taca d’oli, per damunt de qualsevol altre circumstància, una nova manera de fer “política” dels anys futurs. En tot cas, Ucraïna hauria de refer el seu futur, si en queda alguna cosa dempeus, en base a les decisions i majories de la seva ciutadania

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!