L’internauta que somiava el passat

Bloc personal d'Esteve Canet

14 de juliol de 2021
0 comentaris

La petita YU i la vida, allò tan complicat…

Ressenya de “La petita Yu i altres oblidats”. De Berta Vidal.

 

Abans de l’inici de la lectura d’aquest conjunt de narracions curtes, em vaig preguntar què voldria dir el títol. Oblidats? La petita Yu? Contes orientals? Relats sobre marginació social?

Berta Vidal va guanyar l’any 2005 el Primer premi Ramon Planas de Narrativa Breu amb aquesta obra. I ho entenc, de llarg. Perquè aquesta petita meravella hauria d’omplir els prestatges de les vostres llibreries (o de l’espai que cadascú dedica per llegir-hi delícies literàries d’alt nivell).

Deu històries on tot el que em qüestionava a l’inici s’engrandeix i s’empetiteix, en la mateixa mesura que la vida ens dóna i ens treu paper. L’autora mostra una expertesa notable en endinsar-se en les ments dels personatges, en els seus gestos, vestits, gustos, pors, desitjos… Cada relat, cada història conté l’agror i la dolçor en dosis diferents, segons les pàgines volen seguir mostrant.

I el fil conductor és efectivament cadascun dels personatges, de les seves vicissituds, dels seus desenganys i també de les seves petites victòries. Oblidats. Tots restem a l’oblit. Ella ho expressa molt millor a la primera plana de la seva obra:

Tot és tant lent i cal fer tanta força per fer que la vida avanci, tot pesa tant i és tan fàcil que es cansi abans d’arribar ni tan sols a florir, tot costa tant, que avui la fatiga em domina i em deixa mig buit del desig que tenia de créixer i, sense motiu, gairebé, de seguir.

Són paraules recollides del poeta David Jou.

Com tot bon relat, cadascuna de les deu històries conté un final inesperat, que et deixa pensatiu, inquiet de vegades, esmorteït en d’altres, però mai indiferent.

El primer, “El jardí”, ja ofereix un tast del que vindrà. Perquè el final et prepara per tot allò que us he dit abans. I és que la vida mai és com te la imagines; ni mai no deixa de sorprendre’t o de forçar-te a situacions límit. Amb el “Sopar d’aniversari” m’he entendrit amb la Laia, amb la seva visió sotmesa de la realitat i que al final es rebel·la d’una manera, diguem, pròpia de com és ella (o de com ens l’ha sabut transmetre la Berta). O la senyora Sistachs, o en Robert…

No acabaria d’escriure’n lloances, en base a cadascun dels personatges i de les històries que hi apareixen. Només dir-vos que el vocabulari i l’estil són extremadament elevats, de gran qualitat. Deixeu-vos acompanyar per la petita YU (darrer relat que encara fa més difícil donar per acabada l’obra).

La Berta Vidal, que la conec personalment per coincidir-hi a l’Escola de les Arts Escrites, ha fet un esforç en publicar les seves obres a Amazon, en paper, ebook i gratuïts al Kindleunlimited. Jo prosseguiré amb la seva novel·la “El silenci de la Sara”, perquè vull copsar fins a quin punt la seva excel·lència en els relats, es manté en una novel·la que requereix altres ingredients i que de ben segur ella sabrà repartir i esmicolar de la millor manera.

Enhorabona, Berta!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!