L’internauta que somiava el passat

Em reconec cada vegada més interessat pel món de l’anime. La influència que exerceix el meu fill (16 anys) sobre mi s’accentua amb el pas dels anys (qüestió que no deixa de preocupar-me) i provoca que cada vegada més em senti atret pels mons creats pels animadors nipons.

L’altre dia vam tenir una conversa intensa en la que vam desenvolupar una comparativa entre dues sèries recents que hem visionat junts: Dr. Stone i Demon Slayer.

I vam decidir fer la comparativa sobre quatre paràmetres: la idea inicial i el seu desenvolupament, el protagonista, els personatges secundaris i l’animació.

Us en faré la sinopsi de totes dues.

A Dr. Stone es dibuixa un món on la humanitat i bona part dels éssers vius són petrificats. Milers d’anys després es desvetlla el que en principi és el primer dels humans: un noi (Senku), estudiant, que pretén aplicar la ciència al nou despertar de la humanitat. A la contra hi té un altre noi (Tsukasa Shishio) que esdevé el seu enemic antagònic, ja que (a banda d’utilitzar en exclusiva la força) pretén crear una nova humanitat a base de fer una selecció dels nous integrants.

En canvi, Demon Slayer neix en base a una idea més tradicional: la lluita d’uns homes i dones preparats i escollits contra una minoria de dimonis que es cruspeixen els humans. I si bé, com us deia, la idea pot semblar poc original, la seva execució i desenvolupaments són brillants. I la seva animació, esplèndida (ara en fan el primer llargmetratge, “Els guardians de la nit”, en català i que gaudeix d’un èxit de recaptació important).

En aquests dos casos, van acabar empatades. Totes dues sèries d’animació gaudeixen de paràmetres diferents que les fan molt interessants. De Dr. Stone en vam destacar per damunt de tot la idea original; a banda que encara té recorregut per créixer. De Demon Slayer, sens dubte, l’animació i el personatge principal, Tanjiro, un noi que protegeix la seva germana, i que conté molts elements en la seva caracterització que l’allunyen de l’estereotip d’un personatge principal.

L’evidència ens va venir quan, tots dos, sense previ avís, vam coincidir en voler posar damunt de la taula analítica un tercer anime que, després de tant temps, seguim veient cada setmana: One Piece.

One Piece supera amb escreix qualsevol paràmetre al que la vulguis sotmetre. El món creat pel seu autor, Eiichiro Oda, no té comparativa possible. Els personatges, la imaginació desbordant, Monkey D. Ruffy o el Barret de Palla (en la versió en català), la complexitat dels personatges de tota mena i les seves històries, l’animació cada cop més desbordant; tot la fa ser la número ú, fins al punt que és el manga més venut de tota la història. I aviat superarà a Harry Potter en número d’exemplars venuts. El primer manga el va publicar el 1997 un joveníssim Oda i el 1999, el seu primer anime. Avui, segueix escrivint i dibuixant el que possiblement serà l’anime més famós de tots els temps.

Compartir-ho amb el meu fill Armand, ha fet que somriguéssim junts, ploréssim, ens emocionéssim, o enfadéssim, cuinéssim, llegíssim i, en definitiva, somiéssim un al costat de l’altre, en el món oceànic del món de pirates del nostre heroi de goma. I això, no té preu.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!