L’internauta que somiava el passat

Tinc la sort immensa de formar part d’un club de lectura fantàstic i, sovint, les propostes que arriben fan que hagi d’endinsar-me en lectures que d’altri manera no tindria en compte. La darrera ha estat “Vincles ferotges. La dona singular i la ciutat” de Vivian Gornick.

No es tracta d’una novel·la (aquesta era la primera condició que em tirava enrere) ni tampoc d’un assaig. Però és una obra literària plena, completa. Vivian narra els seus anys d’infantesa amb el fil conductor (de xofer experimentat, diria) de la seva mare. I a través d’uns passejos amb ella que rememoren i reviuen tot el reguitzell de vivències i presències passades. La seva infantesa va desenvolupar-se en el Bronx novaiorquès, envoltats de famílies la majoria immigrants jueves i d’Ucraïna i de Rússia. La mort prematura del pare fa que la relació amb la mare s’intensifiqui i s’esventi en tots els seus contrastos i esbufegades.

I la Vivian ho fa amb un estil propi, sense cotilles, lliure, de verb i subjecte en primera persona, que et va endinsant cada vegada més, tant en els racons del pis com en les vides isolades dels seus veïns. La Nettie, un personatge femení que podria protagonitzar tant una novel·la romàntica com una de negra, és una dona que oferirà tot de contrastos i de contrallums a la relació de la Vivian amb la mare.

L’obra conté una segona part (La dona singular i la ciutat) que va escriure trenta anys després. D’una manera més reposada i amb l’acompanyament d’en Leonard, un amic seu, recorreran els seus pensaments, exprimint-los, entremig dels carrers, locals i racons de la ciutat de Nova York. És una obra urbana? Novaiorquesa? Cent per cent. La Vivian es declara fascinada per la magnificència i l’anonimat de la ciutat americana.

Si cal utilitzar alguna formalitat en la classificació de Vincles ferotges (em declaro fermament contrari a la divisió en etiquetes que en els darrers temps impera pertot) la podem titllar com a obra memorialista. Hi rebutjaria de ple l’etiqueta de feminista. Perquè tot i que les descripcions i la mirada de l’autora se centren en les figures femenines de la seva infantesa, en cap cas traspuen un relat que suposi  un al·legat o una defensa ideològica del moviment.

Com a obra memorialista (no biogràfica) és un exemple, amb una bona costura d’aquelles que omplen els sentits de satisfacció. I que empenta a remoure les consciències i els records amagats de cadascú de nosaltres. Paisatges quotidians, detalls amagats i relacions singulars ens conformen com a éssers humans. I aquesta condició, la d’éssers humans és la que a mi em captiva, sense etiquetes. A contrallum.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!