L’internauta que somiava el passat

El món literari és ple de referències a l’Holocaust. Desenes d’autors (Primo Levi, sempre a la capçalera), en primera persona o bé en sentit figurat han intentat narrar, descriure, expressar en definitiva allò que va significar per les vides de multitud de persones… Persones. Potser el concepte primigeni, la matèria prima, el manà que va ser transgredit de manera ignominiosa en aquells camps d’extermini, fora creences, ideologies o races.

I a El xal ens trobem una d’aquestes dones transgredides, Rosa Lublin, una polonesa d’origen jueu que resideix trenta anys després a Estats Units. És un relat breu, d’escasses noranta pàgines. I com bé diu la seva sinopsi, que no us enganyi el gruix del volum, perquè rere El xal s’hi amaga una gran història que es llegeix gairebé sense poder respirar.

Perquè si bé la temàtica m’ha fet enrere en les seves primeres planes, poc a poc, quasi de manera inconscient m’ha anat atrapant, i m’ha obligat a resseguir el fil dels pensaments de la Rosa. Des de les accions incoherents i majoritàries a la seva cambra, a les contradiccions més enraonades amb ella mateixa o amb els figurants que l’envolten, o les pors rebullides de te, o bé les certeses inquietants. I una ment, la ment d’una persona transgredida, que no ha estat capaç de refer la seva vida. La seva ànima, la seva bondat, el seu intel·lecte van restar allà, darrere els filferros del camp d’extermini. I ens configura un personatge boig, perdut el seny, com molts dels que inunden els nostres carrers i places. Moltes vegades em plantejo fins a quin punt i en quin moment el cervell fa el clic per canviar la percepció de les coses. Si fa soroll o és un simple moviment sincopat de neurones que decideixen canviar l’estat de la qüestió. En el cas de la Rosa, és evident que el seu, de cervell, no va ser capaç de refer-se el relat (com diríem ara) i opta per mantenir-se, restar allà. Aquella part més humana de la seva consciència va quedar adherida al filferro del maleït camp.

I no, la humanitat sembla entossudida a mantenir cada dia casos constants d’holocaust. No cal ser jueu per ser-ne protagonista. Mentre prenia el fil de la narració amb autèntic plaer al cap em venien exemples sagnants de situacions actuals que porten sens dubte la petja d’allò més negre de l’ànima humana.

El xal (publicat el 1980) forma part d’un altre conte titulat Rosa, i publicat tres anys després, sobre la mateixa protagonista. Per tots dos casos (més un tercer a la dècada dels noranta) la converteixen en la única autora que ha guanyat tres vegades el Premi O. Henry de narrativa breu. No la coneixia i sens dubte és un referent si es vol tractar l’excel·lència en els relats curts. Una autora per seguir-ne el fil i cercar altres obres.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!