L’internauta que somiava el passat
Bloc personal d'Esteve Canet
Molts estius queden per viure.
De fa anys que cap al maig i principis de juny, estic pendent de l’anunci de l’Estrella Damm. Ho reconec. Però aquest any… em resistia. Sabia de què anava i a més havia llegit crítiques ferotges.
Però no me n’he pogut estar. I avui l’he visionat. Amb la prèvia de la cançó “Aviam què passa” (de Rigoberta Bandini) que he escoltat més de deu cops a les ràdios musicals nostrades. Em semblava una tonada fàcil, una lletra simple i una interpretació moderada. Tot i així, és d’aquell tipus de cançons que enganxen; no ho puc negar.
Bé, un cop visionat l’anunci (de més de cinc minuts), les conclusions són semblants a la peça musical: simple, argument massa fàcil i interpretació moderada. I això és el més greu, al meu entendre. Perquè suposar que la major part del pressupost va a parar al Mario Casas, i veient-ne la seva interpretació escarransida (es comporta com si mai no hagués trepitjat una platja), em resulta sorprenent i decebedor. Ella, la Mireia Oriol, tampoc no puja gaire més el nivell. Sort d’en Pep Cruz. I és que això de parlar en vers, cercant la rima fàcil és una forma de comunicar que sempre m’ha posat nerviós, com una abraçada d’os (sense diacrític, oi).
En la sinopsi de la història, la noia s’interessa per un noi que recull plàstics de la platja, tot i que el fil sembla portar-nos a un crush de la Mireia per en Mario. Però no, ella es fixa en el voluntari que dedica part del seu temps a la millora de l’ecosistema. Simple. I el més preocupant és que aquesta manera de relatar la quotidianitat ha vingut per quedar-se. És el mateix pensament que em ve quan alguna Ong t’assalta enmig del carrer per a què coneguis la seva tasca i demanar-te una ajuda. Utilitzen els mateixos paràmetres que una multinacional. I te n’adones que, més enllà del seu altruisme aparent, hi rau una visió de la ciutadania que no difereix en gaire a la de les grans empreses.
Fer de la lluita i el compromís per la conservació del medi dels ecosistemes que ens envolten, una eina més per lligar, o per semblar guai, ho trobo pobre, simple, mediocre.
Però diria que la mediocritat ja ha pres el relleu a la defensa dels valors, a l’explicació i convenciment de les idees, a les lluites que encara ara assolen el planeta sencer.
Jo també mesuro fins a quin punt és necessari fer un post d’una matèria tan superficial. Però és que som a l’estiu i, aviam què passa, que la calor no et permet raonar gaire i una cervesa ben freda ajuda a restar a la superfície de la no concreció.
Ah, sí! L’”aviam”, m’agrada com a expressió col·loquial.
Salut!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Des del primer moment ho vaig sentir,
no sé per què però estaves fet per mi.
Què tal, bon dia et vull proposar un plan.
Sóc impulsiva però tant se val.
Conec un lloc preciós per aquí al voltant,
si vols juguem a aquest amor fugaç.
Potser no ens tornem a veure les cares,
potser demà vull composar sardanes.
Des del primer moment ho vaig sentir,
no sé per què però estaves fet per mi.
No sé ben bé què és el que vol dir estimar,
posats a saltar és millor llançar-se al mar
i aviam què passa (x3).
No sé què passa, ni per què passa, però sempre em passa.
Des del primer moment ho vaig sentir,
No sé per què però estaves fet per mi
Avui no em ve de gust pensar de més
Ni disfressar-nos ni fer el que cal fer
(tampoc sé el que seria, la veritat)
No sé qui ets ni cap a on vols anar
Si vols juguem a aquest amor fugaç
La meva àvia ja m’ho repetia
Tot allò que ha de ser serà algun dia
No sé si avui vols que anem a passejar
Posats a saltar (quina por!) tu i jo també som al mar
i aviam què passa (x3).
No sé què passa, ni per què passa, però sempre em passa.
(love is in the air)
No sé ben bé què és el que vol dir estimar,
posats a saltar és millor llançar-se al mar
i aviam què passa (x3).
No sé què passa, ni per què passa, però sempre em passa.