Al meu país la pluja no sap ploure; o plou poc o plou massa, si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe, Qui portarà la pluja a escola? Qui li dirà com s’ha de ploure? Al meu país la pluja no sap ploure. (Raimon, 1983) El gran cantautor i lluitador antifranquista
12 d’octubre de 2016, desfilada militar a Madrid, quatre “fatxes” a Barcelona. A la tarda plou a tot Catalunya, també a un petit poble del Lluçanès. Entren al Casal Popular un home i una dona. Ell és pelut, malcarat i malforjat, és el Llop del Montsant. Ella és una dona jove , guapa… és la
El dimarts 4 d’octubre -avui fa una setmana- el Fòrum Narcís Monturiol, amb el suport d’Amics@Amigues de la Violeta, celebrà el primer acte després del parèntesi de l’estiu.. Al debat”Transformacions socials i sobiranies a Catalunya i a Europa” hi intervingueren en David Fernández, en Joan Subirats i en Josep Manuel Tresserras.L’acte començà a les set
Collons! Quina nit, calor i xafogor i mals somnis…. m’estic fent vell, començo a estar cansat. Anar a la feina no em fa mandra però trobar-me alguns comandaments encorbatats em treu de polleguera. Estic en la fase del pessimista que, tal com diu l’amic Falstaff, és l’optimista ben informat. Escolto la ràdio a un soberanista
Un temps, un crepuscle, algun espai… Alguna tona de paciència, algun gram d’il·lusió…; un neguit, un calfred o, simplement…, deixar-se anar… Tots. Tot@s esperem algú o alguna cosa en alguna plaça pública, en algun amagatall…; en algun conte, en algun llibre amuntegat i sol a la llibreria del barri. Esperem i esperem, desesperem, ens conformem
Som a diferents indrets de l’Europa del Sud, en una nit de juliol amb lluna plena. Hem de parlar del terrorisme islàmic avui? o de la misèria social i política que ens envolta i que colpeja el que ens queda d’humanisme i bondat? A la península ibèrica, a Algeciras un home jove plora a la
Turquia, país mediterrani a cavall d’Europa i Àsia en molts sentits, i no solament geogràfic, té algunes coses que li són prou pròpies. Una, de les moltes que podríem dir bones, són les anomenades “delícies turques”. Les delícies turques (turc: Lokum; grec: Λουκούμια) són unes llaminadures turques, xipriotes, o gregues, semblants a unes gominoles una
La poesia em va dir silenci i jo em vaig posar a escriure. Abans, havia mirat com els teus ulls em cridaven i jo que ni podia escriure. Vaig gosar tastar el teu món d’algues, el teu silenci verdós, dinàmic, les teves síl·labes melancòliques, la tristor vital d’un sud decadent (decadent ?, què és decadència
Per si algú no s’ assabentat, estem en campanya electoral. Diuen que ara un dels elements decisius en aquestes campanyes són els debats, i en especial els televisius. Així ara, i en això coincideixo amb els que diuen que en saben d’aquestes coses, els mítings ja no tenen el poder que varen tenir als inicis
Un dia qualsevol de la setmana passada sortia de casa en direcció a la feina; de sobte em vaig trobar de morros amb un cartell de l’Albert Rivera amb quatre lletres amb allò del president català i espanyol. Per acabar-ho d’adobar estava col·locat entre les motos aparcades que habitualment no em deixen creuar el carrer.
Aquest debat va ser organitzat pel grup d’opinió “Fòrum Narcís Monturiol” amb el suport dels “Amics@amigues de la Violeta”. Amb la presència de més de 30 persones,els ponents : L’Olga Margalef, de la Plataforma Ciutadana per la Qualitat de l’Aire, i en Xavier Querol, científic de l’IDAEA del CSIC, van parlar durant 45 minuts sobre
Divendres 3 de juny: Tots els diaris tenien a la portada als senyors Oriol Pujol i Lionel Messi, ambdós per temes relacionats amb la “Justícia”. L’Oriol Pujol sortia fotografiat amb el seu posat natural, una mica de perdonavides, amb les celles arrufades i amb el seu estil; semblava segur d’ell mateix. Bé, diuen les persones
I Mentre el món crema de ràbia, jo faig haikus. II Busco recer ?; fujo de grans proclames ?. M’endinso per grutes farcides de mots d’aigua. Em capbusso. Però mai no duc oxigen i sovint cal treure el caparró : per sentir, per mirar, per copsar-te, per aguaitar-vos… I veig els vostres cossos en flames,
De petit recordo el NO-DO. Ara, ja de gran, és en color però sembla igual. Més sofisticadet, més polit, però igualment ens injecten i ens fan avinent (intravenosament i en Sant Diumenge) que això és Espanya (la “Una, Grande y Libre”) i L‘himne és el de sempre però amb més decibels: el “-se siente coño