Avui fa un any que la gent va demostrar la seva capacitat d’organització i de resistència. Vam deixar de ser gent per convertir-nos en poble. Veïnes i veïns, de diverses idees polítiques, de diverses llengües i orígens, de diverses edats ens vam organitzar per exercir un dret que és el de manifestar l’ opinió. Però més
Vinc d’una concentració davant la seu del Departament d’Economia. Gens cansat , visc a Gràcia tocant “als Jardinets”. Humitat i calor a la Vila . Nuvóls amunt i avall, situació anticiclònica, plou quan vol a voltes amb gran intensitat… Canvi climàtic? Tinc ganes de parlar-ne amb en George Falstaff i en Colau de Ros. Un
Fa mesos, vaig fer una birra amb un ex -alcalde metropolità company meu de curs. Va ser-ho com independent amb una candidatura ICV- ERC . Fou en el període 1991-1994. Pobre home! Tots dos vam nèìxer l’any 1952. Amb un posat molt trist em va dir: Hem de treure als presos polítics ! Això és
De vegades quan estic sòl a la “meva Vila de Gràcia” em deprimeixo. Sempre he estat un pèl depressiu. Em posa trist la paraula “processisme” sobretot si l’empren persones amigues que venen del PSC ( Congrés) i també antics eurocomunistes catalans. Servidor considera que el bloc independentista més els “comuns” està ple d’immanents i trascendents
Cròniques d’estiu : 24 de juliol de 2018. Feia molta calor aquell vespre de juliol de l’any 1936. La calor envaïa l’estança dels masovers d’una casa de pagès situada a prop de Vallfogona del Ripollès. En Pepitu, el masover, es va alçar del llit on havia estat folgant amb la seva dona. Plegats havien pujat
MY WAY. Aquest capvespre el primer home caminava a poc a poc per un dels túnels que porta de la línia blava a la línia groga del metro de Barcelona. Anava una mica capficat. Ell se sent només català, i nascut a la Mediterrània. De sobte, va sentir una trompeta de lluny. Era el segon
“Triste es pedir pero más triste es robar”. Qué pido y por qué: He recibido un encargo editorial para que redacte, en coordenadas de tiempo-espacio muy limitadas, una especie de informe y/o crónica sobre qué percepción se tiene en Madrid del llamado ‘proceso catalán’. En la petición, se acumulan diversos equívocos: aunque llevo catorce años
És evident que a molta gent jove, l’expressió maig del 68 no els suggereix gaire més que unes dates d’ara fa just 50 anys (en cas que hagin après a restar). A molta gent no tant jove però allunyada de la política és probable que tampoc els hi recordi res més que un possible
Fa molts anys, quan jo era un jove llop , vaig treballar a un “casalici” de la Barceloneta. Allà hi feinejaven persones sàvies i molt educades, però els que hi manaven eren uns feixistes, que procuraven “mantenir l’ordre”. Per exemple, reprimien als joves becaris i tècnics, que un dia de març, ens vàrem tancar desprès
Els tres ponents, Joan Grimalt, Gabriel Borràs i Manel Tomàs van disertar sobre aquestes temàtiques: El progrés tècnic i econòmic dels humans ha donat lloc a un important augment de CO2 a l’atmosfera. En els darrers 150 anys la seva concentració ha pujat unes 120 parts per milió (ppm) degut a l’acció humana que és
És hivern. A qualsevol indret de les Garrigues, a una zona de protecció d’aus, amb un temps que recorda la primavera, escolto de lluny la conversa de tres personatges. La conversa està pujant de to. Estic molt nerviosa, diu la Biodiversitat, això del canvi climàtic…; sort que estem a una zona de protecció d’aus. Collons,
Estimat Llop, Fa uns anys, a la vesprada, a una bauma d’una serralada de qualsevol indret geogràfic dels Països Catalans, vam tenir una conversa; jo avui, intemporal i vell, vull recordar-la. Em vaig entristir , era la nit abans del Solstici d’Hivern. Vas iniciar així el diàleg: “No. No m’emmerdis, Càtar, amb bons homes, amb
El primer calfred, la primera llum de matinada. El primer petó dalt del tren. La primera tardor sense fred. El primer desig de tu. La primera pel.lícula que em fa plorar. El primer poema (que no recordo). La primera dona que planta cara a un home feixista. El primer gol, la primera metàfora. El primer
Per evitar equívocs, ho deixo clar per endavant: dic i voto ‘sí’. I ho reconec: sóc un independentista sobrevingut, de conveniència, dels cansats de veure com les idees dominants del concepte castellà d’‘España’ romanen immutables, de com una majoria deixa sense veu, expressament i reiterada, una minoria. Convençut que l’Estat, el territori espanyol, és format per
Si dimarts tornàvem a recordar a Madrid la figura de Lluís Companys, que va ser vexat, insultat, torturat a les dependències de la DGS (la sinistra Dirección General de Seguridad) de la Puerta del Sol, ara seu de la Comunidad de Madrid, i aquest dijous, a la BNE (Biblioteca Nacional de España) el dibuixant J.J.