Fòrum Narcís Monturiol
Grup d'opinió
La poesia em va dir silenci
i jo em vaig posar a escriure.
Abans, havia mirat com els teus ulls em cridaven
i jo que ni podia escriure.
Vaig gosar tastar el teu món d’algues,
el teu silenci verdós, dinàmic,
les teves síl·labes melancòliques,
la tristor vital d’un sud decadent
(decadent ?, què és decadència ?…);
el salat encanteri d’aquell suburbi
moll d’arròs i de pànic amable, endreçat.
Talment com la matinada d’un diumenge quiet.
Era el teu oblidadís, ocult somriure.
Però m’atreia el teu foll cabal,
dansa d’aigua irresistible,
el teu raig profund de VIDA majúscul.
I jo que m’he posat a escriure per sempre;
en silenci, fluixet, com em xiuxiueges tu.
L’encís dels mots, l’encís dels teus colors.
Fidel Picó
El poeta roig
Juliol 2016
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!