Fòrum Narcís Monturiol

Som a diferents indrets de l’Europa del Sud, en una nit de juliol amb lluna plena.

Hem de parlar del terrorisme islàmic avui? o de la misèria social i política que ens envolta i que colpeja el que ens queda d’humanisme i bondat?

A la península ibèrica, a Algeciras un home jove plora a la platja, mentre es renta la cara amb aigua atlàntica . Insulta a la lluna que avui il·lumina la Terra i la Mar.

Fa estona en Rafael , que és el nom del jove, ha deixat a casa, sense cap gota de rancúnia, la seva bella companya marroquina, sortosament salvada de la mort o la misèria gràcies  a gestions de la Creu Roja.

En Rafael  és un bon amant i company per a ella, lliurada aquí a l’amor, lluny de les repressions que generen tots els fanatismes religiosos.

Ara  ell segueix ,uns quilòmetres enllà, xop fins els malucs, plorant i cagant–se en tots els déus; ja no insulta a la lluna: S’ adonat que és plena.

“Hóstia piensa”: Aquesta lluna no és la de l’Islam; no pot però deixar de plorar.

L’obsessiona una nit de desembre de l’any 2013 sense lluna, en la qual ell, socorrista de la Creu Roja, es recargolava culpable d’unes morts que no va poder evitar.

Va salvar dos adolescents, però la Mediterrània, brava aquella nit, li va robar uns quants avis i nens quan va enfonsar-se la pastera on ell feinejava intentant salvar vides humanes.…

Ara torna cap a casa. Només l’amor pot alleugerar el seu cos i la seva ànima mortal.

A la mateixa hora –encara no és mitjanit- la mare Lluna il·lumina, entrant per un finestral d’una caserna militar de l’illa de Lesbos, la figura d’un pobre soldadet grec; que no és de plom, ep ! que és com tu i jo, lector, de carn i ossos!! Ell plora. Fa uns mesos va escapçar d’un cop de culata del seu fusell el cap d’un jove siri que, esgotat arribava a terra ferma. No el va arribar a matar. Però totes les nits el soldat delira en veu alta: Capità, capità, vós vàreu donar l’ordre.

Més al Nord :

Mar Egeu. Mediterrani, ciutat de Çanakkale, quarts d’una de la nit. La Lluna il·lumina l’aiguabarreig del mar de Màrmara amb l’Egeu.

També il·lumina un edifici rònec de 10 plantes. L’ascensor s’atura a la 5ena. Dos membres de la seguretat de l’estat turc colpegen una de les portes. Obre un home de cabell blanc, voreja la seixantena.

És jutge. Es diu Abbas Afet; el deixen vestir. “Estàs detingut”. Cinc minuts més tard a la furgoneta policial, l’home reflexiona: Què he fet? Cert que sóc laic, cert que fa uns anys vaig declarar innocents a cinc kurds acusats en fals de ser membres de la guerrilla. No entenc res.

Un altre escenari: Una de la matinada, Nord de Suècia. La llum tènue de la lluna fa companyia a una dona molt vella que cansada truca a la porta d’una casa senzilla i bonica.  La caseta és a les afores de la ciutat de Kiruna.

La vella Europa, aconsellada pel déu Zeus, busca refugi a casa d’un vell suec socialdemòcrata, actual alcalde de la ciutat abans esmentada.

L’home, mig adormit, la fa passar i agafant-la pel colze l’atansa a la llar de foc que encara fumeja. S’asseuen. Ell li diu: Sigues ben rebuda, aquí seràs feliç.

El Llop del Montsant, Barcelona, Pleniluni de juliol de 2015

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!